El ministre d’Afers Estrangers danès, el moderat Lars Løkke Rasmussen, va sintetitzar ahir en dues frases allò que molts altres polítics no han gosat dir amb prou claredat: “El món és millor avui que ahir? Sens dubte. És millor que fa quaranta dies? Més que dubtós.” La frase no és el simple comentari irònic d’un polític nòrdic amb vocació de fer aforismes, sinó més aviat un judici moral dur sobre la naturalesa del poder trumpià i sobre el trumpisme mateix.

Perquè allò que s’ha produït aquestes darreres setmanes, des que el president dels Estats Units va decidir d’atacar l’Iran, és un d’aquells moments que ensenyen la veritat nua d’un govern i d’un home. Donald Trump ha anunciat in extremis un alto-el-foc de dues setmanes amb l’Iran, però en realitat no és sinó un acord difús, inconcret, ple d’ambigüitats i condicionat a una proposta iraniana de deu punts que inclou, ni més ni menys, la retirada de les sancions, el dret d’enriquir urani i una compensació econòmica que Teheran qualifica de “rescabalament”. En unes altres paraules: el més calent és a l’aigüera i tot això, en realitat, només és una pausa. Un respir. Una taula de salvació a la qual Trump s’ha agafat amb totes dues mans. Una manera d’apartar-se del precipici on ell mateix havia empès el món.

Però, dit això, el problema va molt més enllà. Perquè Trump, en el moment culminant de l’escalada retòrica, anunciant poques hores què passaria si l’Iran no obria immediatament la navegació de l’estret d’Ormuz, va proclamar en públic: “Una civilització sencera [la persa] morirà avui a la nit i no tornarà mai més.”

No era retòrica bèl·lica convencional. Trump anunciava –explícitament– un genocidi. Cultural i humà. La destrucció d’un dels pobles més antics del món, hereu directe de Cir el Gran, de l’imperi aquemènida i de la poesia de Hafiz i de Rumi. La fi d’una civilització que ha sobreviscut a Alexandre, els àrabs, els mongols, els otomans i els britànics, i que ara un home amb un telèfon i accés a Truth Social amenaçava d’esborrar del mapa en una sola nit.

La reflexió sobre tot això que ha passat, necessàriament, ha de ser greu. Perquè allò que hem viscut no és simplement una crisi resolta a l’últim moment. És, sobretot, la demostració pràctica d’un estil de govern que Hegel hauria reconegut com la pura irracionalitat erigida en sistema: la imprevisibilitat com a instrument de dominació, el caos com a política d’estat, la por com a substituta de la diplomàcia. Estic més que convençut que Hannah Arendt, que va dedicar la vida a entendre com la banalitat del mal es pot vestir de grandesa, hauria vist en Trump un exemple perfecte d’allò que ella anomenava “l’absència de pensament al poder”: accions enormes, espectaculars, dramàtiques, però sense cap marc moral que les sostinga, sense cap raó.

Si Trump hagués atacat l’Iran després d’aquella amenaça pública –encara més, si ho hagués fet amb la bomba atòmica, tal com apunten alguns dels periodistes nord-americans més ben informats–, el president dels EUA hauria comès el crim de guerra més documentat de la història moderna. Me n’alegre molt, per tant, que no haja passat. Però, per una altra banda, què hem de pensar, tots plegats, d’un home que poques hores després d’haver llançat una amenaça tan monstruosa, singular i única, s’agafava de pressa al primer acord que passava per a evitar de complir-la?

El ministre danès té tota la raó. El món és millor avui que ahir perquè ara mateix no hi ha bombes caient sobre Pèrsia, tot i que la pau, com veiem al Líban, és molt més que precària. Però el nostre món és pitjor que fa quaranta dies perquè tots hem après –i hem viscut en la nostra pell i els nostres sentiments– que la civilització occidental pot ser presa com a ostatge de les decisions erràtiques d’un sol home. Que la seguretat col·lectiva d’Europa, del Llevant i del món sencer depèn de l’humor matinal d’un president que amenaça amb un genocidi i que, com que finalment no s’atreveix a executar-lo, pretén de presentar la seua renúncia, la por o la incapacitat de convèncer els seus generals com una victòria. Un mandatari que ningú de nosaltres pot saber què farà d’ací a quinze dies, quan el nou termini per a negociar expire, probablement, sense cap acord fonamental signat per totes dues parts; o quan es trenque, en qualsevol moment, entre avui i el dia marcat.

Kaveh Akbar és un poeta iranià magnífic que viu als Estats Units i escriu en anglès. Recorde vagament un vers seu –i per això el cite de memòria– en què afirmava: “Sobreviure és el meu únic país.” Doncs bé, l’Iran ha sobreviscut. Una nit més. La civilització persa ha durat vint-i-quatre hores més. I tots nosaltres hem esquivat pels pèls d’entrar en un nou món molt pitjor que el món dolent que ja tenim ara. Hem sobreviscut. Però la comunitat internacional sap perfectament que hauria d’impedir que un sol home ens porte fins a aquests extrems a tots.

El món –per sort– ha sobreviscut a una nit que ens prometia l’infern, sí, però n’ha pagat un preu: s’ha afeblit encara més l’arquitectura de pau que es va construir laboriosament del 1945 ençà, després de la Segona Guerra Mundial, l’Holocaust nazi i les bombes atòmiques que van anorrear Hiroshima i Nagasaki. I el ministre danès –que no és cap revolucionari ni un crític radical– ens ho ha fet veure amb una elegància nòrdica que talla com el glaç: vivim en un món millor que ahir, però pitjor que fa quaranta dies. Cal que en siguem conscients, perquè això no s’ha acabat.

PS1. La tensió per l’Iran ha eclipsat del tot l’altre gran tema de la setmana: el viatge de l’Artemis II fins a la Lluna. Avui us oferim dues peces per a anar més enllà de l’epopeia i entendre què hi ha al darrere. Per una banda, al programa La taca d’oli de VilaWeb TV, Ot Bou entrevista Ignasi Ribas, investigador de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya, que ens explica els problemes de la NASA amb l’administració Trump i comenta la perspectiva de l’explotació de recursos lunars i les possibilitats de construir-hi infrastructures humanes a mitjà termini, però també del risc d’un conflicte bèl·lic entorn de la Lluna, del paper de les grans empreses d’Elon Musk i de Jeff Bezos i, en l’horitzó, de l’arribada a Mart. El vídeo, el podeu recuperar ací. Per una altra banda, Alexandre Solano repassa en aquest article el projecte espacial xinès, el gran competidor dels Estats Units, i quins són els passos següents que farà el gegant asiàtic.

PS2. A la Terra, mentrestant, les conseqüències de la gestió desastrosa de la gota freda del govern valencià continuen ben visibles. Prop d’un any i mig després de la catàstrofe, encara hi ha 471 ascensors que no funcionen a la zona afectada, amb tot allò que significa per als veïns dels edificis. Ens ho explica en aquest reportatge Laura Escartí.

PS3. S’acosta el 19 d’abril, el dia que ha de començar una de les iniciatives de país més il·lusionants d’aquests darrers anys, el Correllengua Agermanat. Per primera vegada, la flama de la llengua recorrerà el país sencer, de Prada a l’Alguer, en un acte d’una dimensió cívica colossal que té precedents en uns altres països, com ara la Korrika basca i la Redadeg bretona. En aquest article us n’expliquem tots els precedents, tant al nostre país com a Europa.

PS4. Aquests dies sobta –o hauria de sobtar, malgrat que ja no sorprèn ningú– la manera com el ministre de Cultura espanyol i membre dels Comuns, Ernest Urtasun, defensa que el Guernica de Picasso no abandone el museu de Madrid on el tenen segrestat per por que es faça malbé si el traslladen a la ciutat màrtir basca. Evidentment, la comparança amb el seu silenci respecte de les pintures murals de Sixena i el MNAC és estrident, tal com retratem en aquest article.