24.04.2020 - 21:50
|
Actualització: 25.04.2020 - 20:53
Aquest dimecres he anat a la farmàcia i al carrer de Bonavista me l’he trobat, explorant un contenidor de brossa. El gris, el de ‘burilles, compreses, bolquers, pals d’escombrar, cotó, cabells, bolígrafs i llapis usats, paper transparent, fregalls, excrement d’animals’ en síntesi de les guies municipals d’ací i d’allà. S’hi ha endinsat de mig cos i n’ha tret un pal d’escombrar o de fregar trencat, se l’ha endut carrer enllà cap als Jardinets. Per un moment he pensat que li havia passat el mateix que a mi, que s’havia carregat un pal. Potser sí, però és clar que no n’anirà a comprar cap altre. Ha deixat de ploure, és mig matí. Els veïns deuen haver aprofitat que no plou per baixar escombraries, a la jove no li ha calgut ficar-s’hi gaire endins per trobar-hi alguna cosa que li pot convenir. De primer ha observat l’interior, després s’hi ha ficat, ha enxampat un pal partit per la meitat i se l’ha endut amb decisió. És bastant jove, camina marxosa. Arrossega un carret que per rutina diem de la compra i que, ni que així fos pensat pels dissenyadors del confort del món d’abans d’ahir, en el seu cas és la versió moderna del carretó de drapaire. El carret sembla buit.
A veure què més troba la dona del carrer de Bonavista al llarg del dia sense pluja, potser hi podrà omplir el carret-carretó. Té on dormir? Si és una sense-sostre ho té ara molt més malament que de costum, el carrer és difícil per a les dones i en confinament deu ser inhumà.
El vespre anterior havia llegit el reportatge de Rebeca Carranco, cronista de la vida difícil, sobre els més de quatre-cents homes sense-sostre que conviuen des de fa cinc setmanes als pavellons de la Fira de Barcelona. Tots homes. Li pregunto a la Rebeca què passa amb elles, amb les sense-sostre i em diu que és molt i molt difícil saber-ne res, no ho coneix ni el consistori. Explica: ‘Si una dona acaba al carrer és que totes les altres opcions són molt pitjors, diuen les persones que hi tenen tracte, com ara la gent d’Arrels. La dona aguanta més a casa, aguanta maltractaments, aguanta de tot. Si viu al carrer és que tot el d’abans ha estat horrible. N’he entrevistat alguna. De vegades tenen parella, per protecció. No es pot generalitzar però la dona al carrer viu una situació de vulnerabilitat d’altíssim voltatge.’ I ara, què? Em diu que el consistori les acull, 72 places, a l’Espai Dos de Maig (passatge Dos de Maig, 17-25), i que si me’n trobo cap altra i hi ha ocasió li digui que vagi cap allà.
A la capçalera de l’article, una foto de l’exposició de Muntadas (Barcelona 1942, ara confinat a Nova York) de la tardor del 2007 a la galeria Joan Prats que sembla d’ara mateix. L’art conceptual, l’artista conceptual té això: planteja amb paraules coses de vegades tan senzilles que semblen del tot abstruses si no poca-soltes però que tradueixen immediatament la percepció de l’espectador si ho vol, és clar. Les preguntes de Muntadas fa més d’una dècada, eren abstractes llavors, quan ja es veia venir, fins ja hi érem sense saber-ho, el desastre social que provocaria al cap de pocs mesos el tsunami financer del 2008? Qui, Què, Com, On, Quan, Per a qui, Què val. Les poses seguides i tens les preguntes del bon periodisme. Per exemple. Les preguntes que el periodisme ha de mirar de respondre sempre, és la guia de l’ofici per a provar fins aconseguir-ho de desentortolligar les coses. Poden referir-se a moltes històries i molts oficis i necessitats més, naturalment, i si hi ets al davant en una sala d’art tenen ecos de tota mena per a tu. Però continuen sent les preguntes essencials. Com ara aquesta, que pregunta Com:
Adverbis, preposicions, pronoms. Paraules essencials, que no permeten l’eufemisme en la pregunta. No poden tal vegada evitar els embuts de la resposta però no emmascaren res.
Món d’abans d’ahir. No remeto al llibre de Stefan Zweig que tants efluvis nostàlgics meravellats ha despertat en els lectors de les deu edicions que porta i els molts més que suma a la xarxa de biblioteques públiques. Si no és per a dir que gens de nostàlgia –ni mica– no em provoca el món de tants i tants aspectes i angles i perspectives que continuen emmascarant això que ara mateix vivim, tanta incompetència.
Acabo amb una llista de paraules de la Llengua de la Pandèmia que fa dies que tinc al pap. No tenen en principi res a veure amb les paraules de Muntadas, però a totes se’ls pot aplicar les seves preguntes essencials. Embuts, eufemismes, equívocs:
Distància / distanciament social (no es refereix a la desigualtat creixent, l’emmascara)
Desescalar (abans de la C s’aplicava a l’independentisme)
Herois, heroïnes (persones que poden i han de treballar i fan la seva feina)
Al peu del canó (rutina emparentada amb l’anterior, n’hi ha moltes més)
Mutualitzar el deute (compartir-lo o no compartir-lo)
Bretxa digital (exclusió digital)
Casa (quina, quines, qui hi viu, com hi viu).
