26.10.2025 - 21:40
|
Actualització: 27.10.2025 - 07:32
Hi ha moments en què les institucions democràtiques poden arribar a esdevenir una paròdia cruel d’allò que haurien de representar. Moments en què la distància entre el poder i els ciutadans no tan sols es mesura en vots o en desafecció política, sinó en vides perdudes, en dolor irreparable, en una ruptura del contracte social tan profunda que qüestiona els fonaments del sistema i tot. València viu ara un d’aquests moments terribles, i la dotzena manifestació multitudinària de dissabte n’és el crit desesperat.
L’aparició de nova informació sobre el comportament de Carlos Mazón durant les hores crítiques de la gota freda encara agreugen més la situació en el moment en què dibuixen el retrat d’un president que se situa més enllà de la negligència. És una cosa molt més greu: l’evidència que el poder es pot habitar en una absoluta desconnexió amb la realitat, en una bombolla d’impunitat en la qual els morts són xifres que arriben tard, l’emergència no és sinó un destorb que interromp un dinar llarg i la veritat és adaptable a les necessitats polítiques del moment.
Quan un president es pot permetre d’acompanyar tranquil·lament algú al pàrquing mentre més de dos-cents ciutadans moren; quan pot caminar pausadament cap al seu despatx –si és que va fer això i no ens esperen encara noves revelacions– mentre la catàstrofe ja és irreversible; quan pot mentir una vegada i una altra sobre els seus moviments sense cap conseqüència, sense que tanta i tanta mentida no el facen dimitir, aleshores la democràcia deixa de funcionar com a mecanisme de rendició de comptes i es transforma en una closca buida que protegeix qui l’habita de qualsevol responsabilitat real.
Però l’aspecte més devastador d’aquesta situació no és ni la incompetència ni la mentida. És la sensació d’impotència absoluta d’una població que veu que qui els ha fallat –ens ha fallat– de manera tan escandalosa s’atrinxera en el càrrec, protegit per les matemàtiques parlamentàries i la disciplina de partit, i fa cas omís de què pensen els electors. La democràcia –que hauria de ser l’instrument per a canalitzar la voluntat popular– esdevé, doncs, el mur que la bloca. Les manifestacions multitudinàries, el clam unànime, la indignació legítima, tot, acaba xocant contra la realitat implacable dels vots dipositats en un altre moment en un parlament en el qual la veritat importa menys que els equilibris de poder.
I aquest és el mal profund que fa que una democràcia siga disfuncional: ens converteix, els ciutadans, en espectadors impotents del nostre dolor. Ens condemna a veure que qui ha fallat de la manera més greu possible continua governant com si res, com si les vides perdudes fossen solament un dany col·lateral acceptable en el joc polític. La legitimitat democràtica, que hauria de nàixer del servei al bé comú i la confiança ciutadana, es redueix d’aquesta manera a un formalisme buit, a comptar vots en una cambra que no escolta el carrer i que es tanca en ella mateixa.
I quan la democràcia no sap respondre a una crisi moral d’aquesta magnitud, quan no troba els mecanismes per a fer efectiva la responsabilitat política més elemental, no solament perd credibilitat. També esdevé còmplice d’una injustícia que enverina el futur. Perquè cada dia que Mazón continua en el càrrec és un dia que s’aprofundeix la ferida, que es normalitza l’absoluta desconnexió entre poder i responsabilitat, que s’accepta que mentir no té conseqüències si fa temps que et van donar els vots necessaris per a romandre en el poder durant quatre anys.
Açò és terrible: mentre el poder puga blindar-se darrere formes democràtiques buidades de contingut ètic, la democràcia serà part del problema, no de la solució. I això, més enllà de qualsevol tragèdia concreta –i quant de mal ens va fer, aquesta!–, és el mal més profund que pot tenir una societat: descobrir que les institucions que haurien de protegir-te són, en realitat, el refugi dels qui t’han traït, dels qui t’han fet mal, dels qui haurien de pagar pels seus gravíssims errors.
PS1. Demà, dimarts, a l’Ateneu Barcelonès, fem la presentació del tercer llibre de la col·lecció de llibres de VilaWeb, Contra el silenci i la impunitat, de Xavier Montanyà. Josep Casulleras Nualart ha parlat amb ell i n’ha eixit aquesta colpidora entrevista: “La transició legalitza els motius de Franco per a carregar-se la democràcia”.
PS2. El llibre, que és un al·legat contra la impunitat que la democràcia ha atorgat al franquisme, ja ha arribat a casa dels subscriptors de la col·lecció de llibres i es pot comprar a partir d’aquesta setmana a la Botiga de VilaWeb i a les principals llibreries del país. El lector coneix Montanyà, especialment, per la seua secció de cada dilluns, Joc de Miralls. I precisament aquesta setmana dedica l’article a una de les grans manipulacions del franquisme que s’arrossega fins avui: “La guerra no va acabar el 1939”.
PS3. Avui Junts reuneix la cúpula a Perpinyà per analitzar el compliment, o més aviat l’incompliment, dels anomenats “acords de Brussel·les”. Durant el dia us informarem de tot allò que hi passe, però, per remarcar la gravetat de la situació, Odei A.-Etxearte ha escrit aquesta anàlisi: “O caixa o faixa: Junts avalua la ruptura amb Sánchez”.
PS4. Aquesta setmana és també molt especial al País Valencià perquè fa un any de la gota freda. La gran manifestació de dissabte i les noves revelacions sobre Mazón han escalfat l’ambient de manera notable. Durant tota la setmana us oferirem una programació especial, de la qual volem destacar un seguit de reportatges en vídeo, passejades en companyia de protagonistes coneguts. Les inaugurem avui amb Laura Escartí tot passejant per Picanya amb l’actor Xavi Castillo: “Les coses no es van fer bé”.
PS5. L’actor Jordi Díaz participa en la nova producció de Pel davant i pel darrere al Teatre Borràs, una obra de Michael Frayn escrita fa quaranta anys, però que resisteix el pas del temps. Emma Granyer hi ha parlat sobre la rebuda que ha tingut l’obra, però, sobretot, sobre la professió i la depressió que va passar ara fa deu anys, quan es va morir la seua mare: “M’he sentit desaprofitat”.
PS6. Dilluns és també el dia que Julià de Jòdar escriu la columna setmanal a VilaWeb. Us recomane especialment aquesta que signa avui, crec que és important: “Per un front unit per la independència”.
PS7. Tots aquests continguts, que només trobareu a VilaWeb, i tants altres són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Ells fan que tots pugueu llegir la nostra feina sense murs de pagament, amb accés obert. Però en necessitem més per a garantir la supervivència del diari a llarg termini i per a encarar els nous projectes –com l’edició de llibres o l’augment significatiu de la producció de vídeos. Per això us demanem que us feu subscriptors del diari o, si més no, feu una donació única i sense cap més compromís.
