El Japó és un país monolingüe?

El Japó és un país sovint percebut com a monolingüe, però en realitat presenta una diversitat lingüística considerable. Aquesta realitat es va fer especialment visible durant la quarta edició del Congrés Internacional de Revitalització de Llengües Indígenes i Minoritzades (CIRLIM), celebrat enguany del 12 al 14 de setembre a la Universitat de Kyoto (Japó). En aquest article presento sis apunts sobre la diversitat lingüística al Japó i sobre alguns aspectes rellevants del congrés.

1. El mite del Japó monolingüe. És un tòpic afirmar que el Japó és un país monolingüe, però es tracta d’un tòpic relativament recent. Abans que s’imposés aquesta idea, la diversitat lingüística del territori era reconeguda i valorada. Saito i Turner (2024) assenyalen que durant el xogunat Tokugawa (1603–1867) el territori japonès s’organitzava en uns 250 dominis semiautònoms, dins dels quals els parlars locals tenien prestigi. En aquest context, el dialecte de Kyoto, capital de l’època, funcionava com a llengua comuna.

Aquest escenari va començar a transformar-se amb la Restauració Meiji de 1868, un període marcat per la modernització i la construcció de l’estat-nació japonès. A inicis del segle XX, el govern va impulsar la creació del japonès estàndard, basat en el dialecte de Tòquio de les classes mitjanes i altes amb formació acadèmica durant l’era Meiji. A partir d’aleshores, l’estàndard es va difondre i es va consolidar com a norma de referència tant per a l’ús escrit com per a l’oral en l’àmbit públic i institucional.

En aquest procés de difusió del japonès estàndard, les actituds vers les altres varietats i llengües van empitjorar. Tal com assenyala Fukuda (2014), fins a la dècada de 1970, en el marc d’una política lingüística orientada a la promoció de la llengua estàndard, les altres varietats eren percebudes com a desviacions fonològiques que calia corregir o fins i tot eradicar. L’escolarització en l’estàndard va consolidar una jerarquia lingüística en què la varietat de Tòquio s’imposava com a model superior.

A partir dels anys noranta, però, hi va haver un gir progressiu en la manera d’entendre els dialectes regionals, amb l’aparició d’iniciatives i discursos que en reivindicaven la recuperació i la difusió. Els dialectes van començar així a ser revalorats socialment i, cap a mitjan dècada, fins i tot van adquirir una certa popularitat. Malgrat aquesta evolució, el seu ús generalitzat continua essent limitat en relació amb el predomini de la llengua estàndard.

Així doncs, el Japó pot considerar-se un país multilingüe i multicultural: la majoria de la població té el japonès com a llengua primera, però hi conviuen una gran diversitat de dialectes regionals. A més, cal tenir en compte els milers de parlants de japonès que viuen fora del territori japonès, especialment a les antigues colònies de Taiwan i Corea, així com a les comunitats de descendents de japonesos establertes a Nord-amèrica i Sud-amèrica.

Més enllà del japonès, el panorama lingüístic del país inclou diverses llengües minoritzades. D’una banda, les llengües indígenes del Japó, com l’ainu i les llengües ryukyuanes (illes Ryukyu); de l’altra, les llengües d’immigració, com el coreà i el xinès. També hi trobem llengües arribades més recentment, com el portuguès i l’espanyol, associades a fluxos migratoris laborals, així com la llengua de signes japonesa (Fujita-Round, 2023; Tukahara, 2014).

2. El CIRLIM: un congrés global sobre revitalització lingüística. El CIRLIM va néixer com una iniciativa de Serafín Coronel Molina (Indiana University Bloomington), Llorenç Comajoan-Colomé (Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya) i Carme Junyent (Universitat de Barcelona), a partir de la constatació que no existia cap congrés internacional de caràcter mundial dedicat específicament a la revitalització lingüística. Les edicions anteriors van tenir lloc a Barcelona–Vic (2017), Brasília (2019) i Girona–Perpinyà (2022). Des de la primera edició, el CIRLIM ha despertat un gran interès, amb una participació que oscil·la entre els 200 i els 300 assistents. Enguany, el congrés s’ha celebrat a la Universitat de Kyoto, sota la direcció del professor Nobuyuki Tukahara, amb un tarannà amable i professional i amb el català com una de les llengües de treball. Amb el suport dels estudiants de grau, màster i doctorat de la universitat, es va aconseguir organitzar un congrés amb més de 200 participants, 7 conferències plenàries, més de 70 comunicacions i 11 panells.

La relació del professor Tukahara amb el GELA i amb Carme Junyent ha convertit la Universitat de Kyoto en un focus d’estudi de la llengua catalana, que se suma a més universitats japoneses on s’ensenya català, com la Universitat de la Prefectura d’Aichi, la Universitat Hosei, la Universitat d’Osaka o la Universitat d’Estudis Estrangers de Tòquio (vegeu aquest article a VilaWeb). En aquest context, també cal destacar la tasca del Centre Cultural Barcelona de Kyoto, sota la direcció de Rosalia Avila Tàpies.

3. Participació d’investigadors de territoris de parla catalana. El congrés va comptar amb una participació destacada d’investigadors d’universitats dels territoris de parla catalana (Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya, Universitat de Barcelona, Universitat de Girona i Universitat de Perpinyà Via Domícia). S’hi van presentar treballs sobre revitalització lingüística i traducció, aprenentatge del català al Japó, literatura catalana, actituds lingüístiques, disseny de materials didàctics, codificació de llengües minoritzades, llengües minoritzades en l’àmbit sanitari i cooperació transfronterera.

Altres institucions, com Linguapax, també hi van tenir un paper rellevant, amb la presentació de comunicacions i panells dedicats a la diversitat lingüística i als drets lingüístics.

4. La revitalització lingüística a l’Àsia. L’organització del CIRLIM en un país asiàtic va permetre visibilitzar processos de revitalització lingüística d’aquest continent. Les conferències plenàries van abordar casos com les llengües ryukyuanes i el miyakoà (Japó), l’ainu (Japó), el manxú (Xina), el mongol (Mongòlia), les llengües tày-nùng (Vietnam) i el taiwanès (Taiwan). Per exemple, en la seva conferència plenària, Sachiyo Fujita-Round va parlar de la revitalització del miyakoà mitjançant activitats escolars a primària i projectes de vídeo en què els infants interactuen amb parlants de diferents generacions. Va destacar la importància d’una recerca etnogràfica feta a foc lent, en col·laboració estreta amb la comunitat, combinant tecnologia i integració curricular.

5. Ponts entre passat, present i futur. Durant el congrés es van dur a terme dos actes especialment significatius. D’una banda, es va retre homenatge a Carme Junyent, una de les impulsores del CIRLIM. Nobuyuki Tukahara, Mònica Barrieras, Carla Ferrerós, Llorenç Comajoan-Colomé i Albert Badosa van repassar el seu perfil humà, activista i acadèmic en un acte multilingüe en japonès, català, anglès i vietnamita.

D’altra banda, Mònica Pereña i Llorenç Comajoan-Colomé van presentar una comunicació sobre l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics, que s’està preparant amb vista al 30è aniversari de la seva proclamació a Barcelona l’any 1996, a iniciativa del PEN, Linguapax i el CIEMEN (vegeu Tasa, 2025).

6. El multilingüisme com a pràctica acadèmica. La difusió de la recerca en el món acadèmic no ha d’anar necessàriament lligada amb la imposició de l’anglès. Com destacava en un altre dels articles d’aquesta sèrie, hi ha iniciatives i estratègies per a promoure la diversitat lingüística en els actes acadèmics i de recerca. Des de la primera edició del CIRLIM, i a iniciativa de Carme Junyent, es va establir que no hi hauria llengües oficials del congrés: cada participant podria intervenir en la llengua que volgués. Aquesta decisió contrasta amb la pràctica habitual de molts congressos, fins i tot aquells dedicats a la diversitat lingüística, que continuen limitant les llengües d’ús.

El CIRLIM va ser un espai de convivència lingüística, basat en la intercomprensió entre llengües romàniques, l’ús flexible de l’anglès com a lingua franca i, més recentment, en l’ús de tecnologies de traducció automàtica en temps real. Al congrés, s’hi van donar situacions multilingües interessants que es van desenvolupar amb tota normalitat, com la següent: la professora japonesa Naoko Sano, experta en occità, va presentar en aquesta llengua el ponent Michael Hornsby, expert en llengües cèltiques, que va compartir la seva comunicació en anglès amb Eva Juarros, que la va fer via videoconferència en català per parlar de Gender-neutral language in situations of minoritization: Some examples from Catalan and Breton.

El CIRLIM de Kyoto ha demostrat que la revitalització lingüística és un repte global que transcendeix fronteres geogràfiques i culturals. L’organització d’aquest congrés al Japó ha permès desmentir el mite del país monolingüe i visibilitzar la riquesa lingüística d’aquest territori. El congrés no només va ser un espai per a compartir recerques sobre processos de revitalització a l’Àsia i més continents, sinó també una mostra viva de com es pot fer recerca acadèmica en un context multilingüe. Iniciatives com l’actualització de la Declaració Universal dels Drets Lingüístics i l’homenatge a figures com Carme Junyent reforcen la idea que la defensa de la diversitat lingüística és una tasca col·lectiva que connecta passat, present i futur. El CIRLIM es consolida així com un referent internacional en la lluita per la revitalització de les llengües minoritzades i la promoció d’un multilingüisme acadèmic més equitatiu.

Llorenç Comajoan-Colomé, Glossa-Grup de recerca en lingüística aplicada, didàctica i literatura, de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya

Referències

Fujita‑Round, S. 2023. Language revitalization and the classroom: Video workshops at an elementary school in Miyakojima. Languages, 8(1). https://www.mdpi.com/2226-471X/8/1/4

Fukuda, M.  (2014). Barrera o passaport per a la integració?: ideologies lingüístiques dels japonesos residents a Catalunya. Revista de Llengua i Dret, 62, 86-105. https://10.2436/20.8030.02.80

Saito, S., & Turner, M. (2024). Language diversity in “monolingual” Japan: Language awareness among high school teachers of English. Journal of Language, Identity & Education, 1–15. https://doi.org/10.1080/15348458.2024.2385837

Tasa, V. (Coord.). (2025). El dret a la llengua. Per una nova Declaració de Drets Lingüístics amb perspectives de futur. Saldonar.

Tukahara, N. (2014). Una perspectiva de la situació sociolingüística del Japó. Blog de la Revista de Llengua i Dret. https://eapc-rld.blog.gencat.cat/2014/04/10/una-perspectiva-de-la-situacio-sociolinguistica-del-japo-nobuyuki-tukahara/