La independència de Catalunya no ha estat mai, si més no per a qui observa la realitat sense apriorismes, una fantasia romàntica. És, primer de tot, una qüestió de naturalesa material. De fet, es podria dir que és una qüestió essencialment comptable: això tracta de qui decideix sobre els recursos, quan i d’acord amb quins interessos.

Aquesta constatació ens permet de formular el problema en termes molt simples: la independència és allò que marca la diferència entre disposar d’una hisenda pròpia o dependre de decisions alienes. Entre ajustar el pressupost a les necessitats del país o subordinar-lo a oportunitats polítiques que es defineixen fora del seu àmbit. En darrer terme, la independència és la diferència entre governar o limitar-se a gestionar les condicions i els condicionants.

I és en aquest marc precís que crec que cal situar la retirada ahir per part del govern presidit per Salvador Illa del seu projecte de pressupost. 

Perquè la presentació dels comptes –de manera certament molt irresponsable– sense el suport assegurat d’ERC responia a una lògica de pressió, de menysteniment i de creure’s molt més forts que no són. En unes altres circumstàncies, en un altre moment, potser hauria funcionat, però aquesta vegada l’operació no ha reeixit. Esquerra ha resistit molt bé la pressió del PSC i els Comuns –quin paperot, els Comuns!– i aquest fet té una significació que s’haurà de concretar en el futur, però que convé no menystenir. Perquè dibuixa un límit clar, claríssim, en la capacitat de maniobra del govern Illa.

Al darrer moment, el govern del PSC, amb la perspectiva d’una derrota parlamentària –agreujada pel precedent immediat de la convocatòria electoral del president Aragonès en una situació anàloga–, ha optat per retirar el projecte de pressupost. Una decisió, en si mateixa, raonable del punt de vista de la tècnica parlamentària, però que alhora és un fet polític duríssim, demolidor, gairebé definitiu. 

En relació amb això, l’al·lucinant discurs que ha acompanyat la baixada de pantalons socialista –basat en la idea que la normalitat es manté intacta– introdueix un element de dissonància molt cridaner. Perquè la interpretació d’aquest episodi com una mostra d’habilitat política respon més a una necessitat de relat que no pas a cap anàlisi rigorosa dels fets. I la qüestió cabdal no és si la maniobra del president Illa és més encertada o menys, sinó fins a quin punt revela les condicions reals en què es mou aquest desastre de govern.

I és ací on voldria remarcar la gran qüestió de fons: la dependència estructural de Madrid d’aquest govern sempre que ha de prendre decisions clau. El fet que l’aprovació del pressupost de la Generalitat reste condicionada a moviments previs del govern espanyol posa de manifest una limitació claríssima que transcendeix la conjuntura immediata. Perquè implica que ara mateix la capacitat de decisió sobre els recursos propis no resideix en les institucions catalanes. Quan aquestes decisions s’ajornen o es modulen per prioritats forasteres, no se’n ressent el calendari pressupostari, sinó la noció d’autogovern.

Això, amb l’agreujant que les conseqüències d’aquesta situació es fan especialment visibles en un context de tensió acumulada en els serveis públics i de crispació social. L’absència de pressupost actualitzat de tres anys ençà no és un simple detall tècnic, sinó un factor que incideix directament en la qualitat i la sostenibilitat de les polítiques públiques. El deteriorament de Rodalia, les mobilitzacions en l’àmbit sanitari i educatiu o la dependència creixent de mecanismes extraordinaris com els suplements de crèdit en són expressions concretes.

Així doncs, no es tracta –que ningú no ho interprete així– d’un fracàs aïllat, d’un accident, sinó d’una manera de funcionar. D’una inèrcia. Això d’ahir és propi d’un govern que, més que governar, es limita a provar d’administrar la seua impossibilitat. D’un govern, ben simplement, que és mort.

PS1. La corresponsal parlamentària de VilaWeb, Odei A.-Etxearte, ens dóna encara més claus per entendre què passa: “Illa i Junqueras signen tres mesos de pròrroga”.

PS2. Enmig de les protestes dels mestres i professors al Principat, Ot Bou ha convidat a parlar a La taca d’oli Sira Ruiz, en representació de la USTEC. Una conversa contundent i transparent que també aclareix moltes coses sobre l’actual govern català. Vegeu-ne el vídeo.

PS3. Albert Velasco presenta Les pintures de Sixena. Un foc que encara crema, un llibre que no deixarà ningú indiferent. Josep Nualart Casulleras l’ha entrevistat i paga molt la pena d’escoltar-lo: “Amb Sixena ens hem comportat com uns absoluts porucs”.

PS4. Avui és Sant Josep, el dia gran de les Falles, i Esperança Camps ens presenta una de les polèmiques que s’hi han viscut enguany: “S’ha de traure la mascletada de la plaça de l’Ajuntament de València?”.

PS5. A l’acte de presentació del nou llibre de VilaWeb, El monstre judicial, hi participaran Josep Nualart, Gonzalo Boye i l’editora de VilaWeb, Txell Partal, i es farà el dilluns 23 de març a les 19.00 a les Cotxeres de Sants de Barcelona. Tothom qui hi vulgui assistir ha d’enviar un missatge a l’adreça inscripcions@vilaweb.cat amb el nom dels assistents. Confirmarem les places per ordre de recepció dels correus fins a omplir la capacitat màxima de la sala.