El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

S’han analitzat del dret i del revés els factors que han afavorit aquests últims vuit anys l’esclat de l’independentisme. Com sempre, la resposta no la trobem en un sol factor. Tanmateix, de segur que coincidirem a assenyalar-ne alguns de més influents que d’altres. La humiliació arran de l’estatut; la crisi econòmica que ha evidenciat les mancances del finançament; el pas del sentimentalisme a la proposta cívica; la identificació d’una revolta democràtica; la desfeta dels mecanismes autonòmics corruptes i els seus lladres; el fracàs de l’Espanya diferent i la pastanaga pansida; el reconeixement de la transversalitat com a riquesa; els primers exemples de generositat política; etc.

Amb tot, tinc la impressió que un dels factors més determinants en l’esclat de l’independentisme és el pas del resistencialisme a la creativitat. A veure si m’explico: encertadament o no, fa uns quants anys es considerava l’independentisme com un moviment reactiu. Era allò de ‘cap agressió sense resposta’ (que potser tenia la seva lògica històrica i contextual). L’independentisme va créixer quan va deixar de lamentar-se. Quan va abandonar la queixa com a eina política. No vol dir que abandonés –ni que ho hagi fet encara– la denúncia de la injustícia. Però, més enllà de la denúncia, l’independentisme va entendre que calia fer propostes clares i concretes.

Tot va començar a canviar el dia que, a la injustícia o a l’agressió, no s’hi responia amb un plany sinó amb una proposta de superació. El dia que cada dificultat tenia una solució inesperada. I tot plegat sembla evident, però és el resultat d’un mecanisme psicològic d’alliberament que no és pas senzill. Abans d’aquest alliberament, els catalans –independentistes o no– vivien en allò que Martin Seligman va anomenar ‘condició de la indefensió apresa’. Per explicar-la, es posa habitualment l’exemple de l’elefant que ha estat encadenat anys i panys a una estaca fins que un dia és deslligat. L’elefant ja no s’allunya de l’estaca perquè ha assumit que no té possibilitats d’anar més lluny.

Doncs l’independentisme –i el poble català en general– era com aquest elefant després de segles d’assumir una suposada incapacitat per a la llibertat. Per tant, acceptant que generalitzo i que trobaríem una bona colla d’excepcions dignes d’elogi, la majoria política catalana no feia gran cosa més que queixar-se. No va ser un dia concret, ni una manifestació determinada, ni un partit ni una entitat, però en pocs anys el canvi de xip –amb termes no tan científics– ha estat evident.

I ara som en un moment que aquest canvi de xip serà més important i determinant que mai. Perquè ara comença un període de provocacions constants, de processos judicials, d’amenaces, de xantatges, de discurs de la por, de tensions induïdes a peu de carrer… Comença el temps del xoc democràtic. I contra el xoc caldrà mantenir aquesta actitud propositiva en tot moment. No caure en provocacions pot donar la victòria definitiva a l’independentisme. Ni amb els judicis als polítics, ni amb les inhabilitacions, ni amb la demagògia recalcitrant que ja gasten, ni amb tot allò que siguin capaços de fer… en cap cas no s’ha de caure en provocacions i posar-se a respondre. L’independentisme porta la iniciativa i no ha de mirar enrere.

 

@PereCardus, periodista

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.