Els organitzadors i voluntaris de Barcelona Decideix, la consulta sobre la independència a la capital catalana, van haver de sentir com amics i coneguts els deien constantment que era impossible, que allò que feien era una bogeria. Que d’acord, que a pobles i comarques es podia fer, però a Barcelona era un suïcidi. Hi havia la percepció que la capital de Catalunya vivia d’esquena al desig independentista. Que era un territori hostil. ‘Tothom creia que Barcelona i Vic eren molt allunyats en el procés independentista, ningú no s’atrevia a dir el contrari’, explica Alfred Bosch, portaveu de la consulta del 10 d’abril de 2011 a Barcelona, que confessa que aquest procés participatiu va canviar la mirada dels catalans respecte de Barcelona, fins i tot la dels barcelonins mateix. Va ser el pas definitiu per a entendre que calia que Barcelona fes de capital del procés independentista i que estava preparada per a fer aquest paper.

Semblava impossible abans de començar. Fins i tot molts voluntaris que s’hi van anar afegint més tard confessen que durant els primers mesos desconfiaven del moviment, el veien com un error. Creien que era inassumible. Segurament aquí hi ha un dels factors més importants del triomf: un cert punt d’inconsciència, pensar que era possible allò que tot feia pensar que era impossible. ‘La part més complicada va ser vèncer l’escepticisme i demostrar que s’equivocaven tots aquells que tenien mals auguris’, recorda Alfred Bosch. I afegeix: ‘Hi havia por del fracàs, una por que va ser l’aspecte més difícil de vèncer.’ Tot va canviar quan es van deixar de fer reunions i es va començar a fer feina al carrer. Amb la recollida de vots, tothom es va posar a treballar i els dubtes es van anar esvaint. Al final es va demostrar que es podia fer i que era possible de guanyar i tot.

Taula de vot anticipat a Barcelona
Taula de vot anticipat a Barcelona.

El 10-A va ser la cloenda perfecta d’un procés participatiu sense precedents a Catalunya. Des del 13 de setembre del 2009 fins al 10 d’abril del 2011, 555 municipis van votar a tot el país sobre la independència. Les consultes tenien uns objectius molt clars: aconseguir que qualsevol català pogués opinar sobre la independència. Per això després de l’èxit de la consulta d’Arenys de Munt el 13 de setembre del 2009 es va fundar la Coordinadora Nacional per a la Consulta sobre la independència, que va ser l’encarregada d’establir la base perquè després cada municipi pogués organitzar la votació. Però Barcelona tenia una dificultat afegida: una quantitat de població enorme: eren cridats a votar 1.143.000 electors. Per poder fer-hi front es va dividir l’organització en districtes, com si fossin onze municipis que es coordinessin per fer el referèndum el mateix dia i amb la mateixa campanya. A més, dins de cada un dels onze districtes, es va fer encara una altra divisió en barris que va facilitar l’organització entre voluntaris. Gràcies a això tothom va veure molt clar quin era el seu paper i on havia de focalitzar tots els esforços. Els coordinadors s’encarregaven d’anar traspassant les pautes en una estructura piramidal.

Tothom està d’acord que una de les claus de l’èxit del 10-A van ser els voluntaris. Alfred Bosch ho explica: ‘Alguns només van venir el dia de la votació, alguns altres hi van poder dedicar més hores o menys. Però, en conjunt, vam tenir 8.000 persones voluntàries que van contribuir-hi sense demanar res a canvi.’ Tot plegat construïa una base de voluntaris comparable amb la que es va mobilitzar a Barcelona durant els Jocs Olímpics l’any 92.

'En el nostre imaginari col·lectiu, la independència era una cosa molt personal, que no es compartia. A les consultes aconseguim socialitzar-ho', explica Anna Arqué,

Quan els independentistes es reconeixen
Hi havia voluntaris de totes les edats, professions, ideologies i estatus socials. Tothom era benvingut i, cosa més important, tothom acabava trobant el seu lloc en allò que va esdevenir una mena de família. L’un s’encarregava de muntar parades per a recollir el vot, l’altre encartellava tot el seu carrer o explicava a tota l’escala la importància de votar. Hi havia qui feia de tresorer de la coordinadora del barri i qui traduïa el cartell a l’urdú perquè tots els veïns l’entenguessin. Botiguers i entitats cedien els locals o infraestructures per ajudar a recollir vots. Fins i tot hi havia qui oferia la casa com a magatzem durant aquells mesos. És el cas de Jordi Dosaiguas, voluntari de Sant Antoni Decideix, que encara parla amb orgull de tota aquella època. Ell és de Reus i quan va començar la campanya tot just feia dos anys que vivia al barri de Sant Antoni de Barcelona. No hi coneixia ningú. Va apuntar-s’hi sol, però al cap de molt poc, per sorpresa, va descobrir que no n’estava gens, de sol. ‘El meu piset d’una habitació del carrer de Tamarit es va convertir en magatzem improvisat d’urnes, sobres, butlletes i xapetes del 10-A’, explica. En Jordi recorda encara amb molta estima les converses amb la gent, al carrer, davant les taules de recollida de vots. ‘De cop i volta descobreixes que les persones que s’aturen a preguntar encuriosides són moltíssimes més i molt més diverses que no et pensaves. Descobreixes que la sobirania política del nostre país no interessa només als de sempre. Interessa a la senyora del Centro Leonés, al repartidor del butà que només parla castellà i a l’estudiant sueca d’Erasmus que tot just fa dos mesos que viu a Catalunya.’

‘En el nostre imaginari col·lectiu, la independència era una cosa molt personal, que no es compartia. A les consultes aconseguim socialitzar-ho’, explica Anna Arqué, membre de la Coordinadora Nacional i portaveu de Barcelona Decideix durant els primers mesos. A les assemblees veies com la gent se sorprenia quan s’hi trobava el seu cosí, amb qui no n’havien parlat mai. Ara sembla impossible, però fa molt pocs anys al carrer no es parlava sobre la independència. Arqué hi afegeix: ‘Sembla que l’independentisme va créixer de cop i volta, però no és això: les consultes van aconseguir que verbalitzéssim aquell desig íntim, però ja existia.’

Una parella de nuvis, votant, just després de casar-se
Una parella de nuvis, votant, just després de casar-se.

Amb tot aquest procés es van crear sinergies. Veïns que normalment parlaven del temps es van trobar en assemblees i van descobrir que compartien inquietuds. Més del 80% dels voluntaris no únicament no venien de cap partit, sinó que no eren implicats directament en cap associació. No era gent gaire polititzada. Un cop havien construït aquestes xarxes i les consultes s’havien acabat, la gent no volia tornar a casa: havien descobert que la societat podia pressionar els polítics i tenien poder. Per això molts van veure en l’Assemblea Nacional Catalana una manera de continuar treballant per aconseguir aquell somni. Tot plegat va permetre que després l’ANC es trobés que ja tenia una feta feina a tot el territori, que va ser clau en les mobilitzacions posteriors.

Com es forja l’èxit?
En Xavier Martínez encara recorda com va començar tot. Va decidir d’assistir a l’acte final de la segona tongada de consultes el 13 de desembre del 2009, que es va fer a Barcelona. En acabar, ho veia clar: allò s’havia de fer a Barcelona. I ho va exposar a Uriel Bertran, un dels principals responsables de la coordinadora nacional de les consultes independentistes. Junts van convocar la primera reunió. Ningú no sabia exactament per què era allà i la majoria dels participants no es coneixien, però tots van sortir-ne amb una idea clara: s’havia de provar. ‘Les primeres reunions va ser complicades. Recordo suar i patir molt per estructurar l’organització que ens havia de portar a l’èxit’, explica Xavier Martínez, que va ser cap de campanya de Barcelona Decideix. Però quan hom va començar a sortir el carrer tot es va convertir en alegria, perquè els resultats anaven superant totes les expectatives.

Era molt complicat d’arribar a tothom sense l’ajuda de les institucions. El vot anticipat es va convertir en una campanya magnífica. Durant cinc mesos, les parades al carrer i els voluntaris eren el millor màrqueting possible. Tot això va ajudar a fer que s’arribés al 10 d’abril amb certa tranquil·litat. Amb el vot anticipat ja s’havia aconseguit el 10% del cens i, a mesura que anaven passant les hores, es veia com s’anaven assolint tots els objectius proposats. Alfred Bosch ho recorda: ‘Ens deien que faríem baixar la mitjana de Catalunya. Ni en els millors dels nostres somnis no vam pensar que acabaria passant el contrari i que ajudaríem a augmentar aquesta mitjana, tot superant-la.’ Barcelona Decideix va acabar amb un resultat que va ser considerat tot un èxit: un 21,37% del cens de la població va anar votar, és a dir, un total de 257.645 persones van donar la seva opinió. De tots aquests vots, foren favorables a la independència el 89,68%, que equival a 230.590 persones. En contra, n’hi van votar 3.919, un 8,8%. I un 1,5% van votar en blanc. ‘Estic especialment orgullós dels vots negatius que vam obtenir de la consulta de Barcelona, perquè vol dir que vam saber fer arribar a la gent que allò no era la consulta per la independència, sinó un acte reivindicatiu de democràcia’, explica Xavier Martínez. I recorda que durant tota la campanya Barcelona Decideix no va penjar ni una sola estelada. Malgrat que la gran majoria de voluntaris eren independentistes, tots es van mantenir sempre en la neutralitat.

La gent celebrant els resultats davant la seu del 10A
La gent celebrant els resultats davant la seu del 10-A.

Però no tot va ser bonic, també hi va haver moments molt complicats. Xavier Martínez recorda que els partits polítics van donar més d’un maldecap als organitzadors. Per una banda, es desentenien de tot el procés organitzatiu, però alhora el volien tenir controlat perquè no els acabés esquitxant i, si podia ser, que els afavorís en el futur. Cal recordar, per exemple, que el batlle del moment, Jordi Hereu, es va negar a col·laborar i fins i tot va arribar a prohibir les banderoles del 10-A els carrers de Barcelona.

Barcelona, final d’un llarg procés que va marcar el canvi.
Les consultes fetes de cap a cap del territori van ajudar a internacionalitzar la independència de Catalunya. Anna Arqué, coordinadora de l’àrea internacional de totes les consultes que van començar el 2009 a Arenys de Munt, reconeix que es van quedar parats de la poca feina que s’havia fet fins aquell moment. Als periodistes dels diaris de mig món no els havia arribat cap notícia sobre la independència de Catalunya i va costar molt d’entrar a l’agenda política dels grans diaris. Arqué creu que finalment van despertar la curiositat dels periodistes internacionals quan van explicar les consultes com un projecte revolucionari, en què la gent havia decidit d’organitzar-se i posar les urnes perquè s’escoltés la seva opinió. Es quedaven parats que els ciutadans hi dediquessin hores i hores del seu temps lliure. La consulta en una ciutat com Barcelona va projectar tota aquella feina al món. 58 observadors internacionals van ser presents en les votacions del 10-A, alguns dels quals ara tenen responsabilitats polítiques a països com Escòcia i Bèlgica. Gent que, gràcies aquella experiència, va entendre que a Catalunya el poble es mobilitzava.

A més, el procés de consultes també va establir precedents molt importants. ‘Vam ser pioners en la inclusió dels immigrants o en el fet d’abaixar l’edat de participació fins a setze anys’, explica Anna Arqué. Qüestions que foren crucials per a l’èxit i que després, per exemple, Escòcia va imitar en el seu referèndum. A Barcelona, 13.394 vots foren de gent no censada, que habitualment se sentia exclosa de qualsevol procés polític i que, gràcies aquesta voluntat d’inclusió, va veure com, per primera vegada, la seva opinió també comptava per a decidir el futur del país. Fou la millor manera d’unir esforços amb la gent jove i els immigrants.

En definitiva, les consultes van significar un abans i un després en l’independentisme i en la mirada de Catalunya sobre Barcelona. La capital va assumir el paper del lideratge del país. Mirant enrere, tot allò que ha passat en aquests cinc anys és difícil d’explicar sense el desvetllament de Barcelona. I el desvetllament de Barcelona no es pot explicar sense allò que més de 200.000 barcelonins van decidir de fer aquell assolellat 10 d’abril, de què demà fa cinc anys.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb