El català, en boca de tots

El nom potser no fa la cosa, però la llengua sí. Aquesta setmana hem viscut un joc de llengües bastant divertit. El català ha estat en boca de tots. Al congrés de Madrid, alguns l’han assaborit com l’oliva que et menges amb delit després d’anys de règim restrictiu. Els sobtats plurinacionalistes que veuen perillar els seus càrrecs se l’han empassat amb pinyol inclòs. Alguns altres l’han escopit com un verí infecciós, i Anders Adlercreutz, el primer ministre d’Afers Europeus de Finlàndia, l’ha tastat per primera vegada en una suposada mostra d’afecte cap a nosaltres. “Junts hem de defensar la diversitat lingüística de la Unió Europea”, ha dit amb aquella pronunciació de qui té la boca plena. No passa res, li perdonem perquè, als catalans, res ens entendreix més que veure un estranger fent espetegar la nostra llengua humil contra les seves dents. Adlercreutz, després d’estovar-nos l’ànima, quan ja se’ns humitejava el baix ventre de creure que el nostre affair amb Finlàndia quedava segellat, ha afegit aquell clàssic “però” que contradiu l’amor de tota declaració que el precedeix. “… Però és massa aviat per fer-lo oficial”, ha conclòs. No ets tu, sóc jo. T’estimo, però ara no és el moment. Com si això de fer oficial la nostra llengua a Europa fos un capritx de darrera hora, i no pas un reclam històric que ve d’anys. Finlandesos i suecs tenen por que si oficialitzem el català als ulls d’aquella Europa que no ens va mirar mai, els saquegem econòmicament; massa càrregues financeres i administratives. Temen que ens acabem convertint en l’amant mantingut. Està clar que, per més que ens facin la gara-gara i diguin que estimen la nostra cultura, ens coneixen ben poc; no saben que de mantinguts res, nosaltres massa sovint som els qui paguem el beure.

Els espies de patis, com els anomena la premsa del règim, és a dir, la Plataforma per la Llengua, fa anys que fa una tasca incansable amb la fita que el català esdevingui la vint-i-cinquena llengua oficial a Europa. Aquests dies, la seva agenda de contactes deu haver tret fum. Pep Guardiola, Kilian Jornet, Joan Laporta i Sergi López s’han dirigit al món en suec, anglès i francès per aconseguir que ens escoltin. I mentre ells presumien de catalans poliglots, Joan Tardà semblava haver estat posseït per la retòrica retorçadament inconnexa de Rajoy. Com qui envia un ramet de roses per fer-se perdonar, els socialistes han trucat a la nostra porta i s’han avingut a concedir-nos aquell capritx tan nostre de tenir ple dret de parlar català al seu congrés. I tot d’una, el senyor Tardà recomana als seus col·legues de partit que parlin en la llengua que més els convingui, la més funcional, perquè “la llengua castellana també és una llengua catalana” i “també s’ha de fer independentisme català en altres llengües.” Quan una llengua fa alçar de l’hemicicle els filofeixistes, vol dir que la teva llengua és una arma. On s’és vist que, en un dia històric, en comptes d’encoratjar a brandar l’espasa i treure pit, proposis de lliurar la munició? M’ha recordat la baixada de pantalons del cap de govern d’Andorra. La meva admiració cap a Xavier Espot va durar menys segons que aquella declaració d’independència. Quan Espot ja tenia els evasors fiscals que es passegen per YouTube disposats a estudiar català, de sobte, per evitar que s’emportin la seva virolla, els diu que no cal que l’aprenguin, que ells són “residents passius”.

Tot plegat, un vodevil que ha servit perquè gran part de la ciutadania catalana aprengui un nou mot enterrat. Sí, pinganillo en català es diu orellera. La paraula protagonista de la discòrdia. L’aparell que té la capacitat de fregir cervells de constitucionalistes. Per què hem de gastar tants diners en orelleres en comptes de destinar-los a educació i sanitat, demanava un ruc a les xarxes. Mira, amb el que han costat aquestes orelleres, no pagues ni els gota a gota d’un hospital.

Dilluns vaig coincidir al programa Planta baixa amb Quim Masferrer. Va explicar que en una funció recent del seu espectacle Bona gent, a Collbató, havia interpel·lat una dona del públic i li havia demanat a què es dedicava. “Sóc professora”, respongué la dona. “Professora de què?”, va insistir ell. “D’una llengua morta”, va dir la docent. “De llatí? De grec?”, li va demanar Masferrer. “No, de català”, va sentenciar la dona. Jo no hi era per aplaudir-la, però m’alço i li faig la reverència des d’aquí. Que els gestos simbòlics tan il·luminats aquests darrers dies no ens enceguin. Aquí, la vida del català, la lluita, és als carrers i en el dia a dia. Així que, si no us sap greu, mentre esperem que els de nord enllà es decideixin a oficialitzar-nos, mentre veiem recaragolar-se de ràbia els espanyolistes perquè la nostra ce trencada posa en perill la legitimitat del castellà com a llengua comuna, jo continuaré aferrada a la nostra militància, la de les bases. Que més enllà del fet “històric” de Madrid, per a mi, la gran victòria és haver aconseguit que la mestressa xinesa del bar on prenc el cafè m’hagi demanat que li ensenyi a pronunciar “llet” i “gel” en català, que sempre ho confon. La victòria és que les tenacitats individuals alcin una fortalesa col·lectiva per no canviar de llengua. La victòria és que la cambrera xinesa avui sàpiga més català que ahir; que hagi entès que la nostra educació no implica posar-nos a xerrar en castellà quan algú es dirigeix a nosaltres en aquesta llengua, sinó que consisteix a oferir l’oportunitat d’aprendre un idioma nou.

No feu servir la llengua més funcional, feu servir la nostra, la que, quan els convé als qui l’odien, és massa feble per a defensar-la i, quan els convé, és tan forta que els converteix en suposades víctimes.