El Brexit és també una revolta contra un sistema que no funciona

'hi ha unes quantes evidències polítiques que emergeixen de forma cristal·lina d’aquest vot i que cal posar urgentment sobre la taula al Regne Unit i arreu d’Europa'

Vicent Partal
24.06.2016 - 04:35
Actualització: 24.06.2016 - 06:35
VilaWeb

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

D’ací uns anys la nit del Brexit serà recordada en els llibres d’història a l’alçada d’aquella vesprada de novembre en que es va ensorrar el mur de Berlín o d’aquell matí de setembre en que dos avions van tombar les Torres Bessones. El xoc polític, econòmic i social que representa l’abandó de la Unió Europea pel Regne Unit és d’una dimensió insòlita i divideix, de nou, la història d’Europa en un abans i un després.

Tindrem temps els pròxims dies de parlar de les conseqüències d’aquest vot i de com s’implementarà aquesta decisió que les quatre nacions del Regne Unit han pres. Res no serà senzill i entrarem, segur, en una època de turbulències enormes que ningú no sap com es pilotaran des de Londres i Brussel·les. Més enllà dels aspectes tècnics, però, hi ha unes quantes evidències polítiques que emergeixen de forma cristal·lina d’aquest vot i que cal posar urgentment sobre la taula al Regne Unit i arreu d’Europa.

Primer. Quan tu maltractes de forma continuada a la població, la població acaba per reaccionar i aleshores sí que tens un problema enorme. Per mi el Brexit és una forma equivocada de reaccionar i hi ha gent molt fosca entre els seus promotors, però no li trauré ni un gram d’importància com a reacció social i política a una forma de globalització que és evident que no funciona. Simplement no es pot maltractar a la classe mitjana i treballadora com se l’està maltractant arreu de la Unió Europea i amb els governs aprofitant-se de la Unió Europea. No pots tractar als bancs i a les grans companyies, a les elits, amb els privilegis insultants que se’ls han atorgat aquests darrers anys i després esperar que la gent a la qual has empobrit no es gire furiosa contra teu amb la primera excusa que puga aprofitar. Les polítiques extremistes i cegues d’austeritat que han aplicat els estats de la Unió Europea són profundament equivocades perquè trenquen la cohesió social, més enllà del que la comptabilitat puga dir. La cohesió social és la clau. I quan es trenca la cohesió social qualsevol cosa pot passar, pots esperar qualsevol reacció. Els govern europeus han optat per ensorrar l’estabilitat social i ací tenen un exemple ben clar del preu que pagaran per això. No tothom votava només ni principalment anit per abandonar la Unió Europea però tothom que va votar contra la Unió Europea votava per canviar la seua vida. Simplement perquè el sistema no funciona.

Segon. No és tolerable governar de manera antidemocràtica la Unió Europea. No pot ser que les principals decisions de la nostra vida les prenguen institucions que no resisteixen el més mínim test democràtic i que no tenen cap intenció de canviar això. I encara és menys acceptable que aquestes institucions menystinguen de manera continuada la voluntat popular. Les institucions europees necessiten ser repensades de forma urgent. El Consell Europeu ha prostituït la raó de ser del projecte europeu. La comissió (com de nefast ha estat José Manuel Barroso!!) ha destruït la seua pròpia raó de ser, convertint-se en una servil secretaria del Consell i dels estats. I el parlament no ha pogut imposar el seu valor de ser l’única institució amb control democràtic. Els 28 estats han segrestat el projecte i han intentat impedir per tots els mitjans que la Unió Europea fos alguna cosa més que una organització multilateral. I el resultat els acaba d’esclatar a la cara. La prepotència insultant de les institucions europees les ha convertit en un objecte massa fàcil de descrèdit. Qui, per exemple des de Catalunya, pot creure en la bona fe de Brussel·les després que, contravenint els més elementals principis democràtics, les institucions europees s’hagen prestat a col·laborar amb Espanya per impedir el procés d’independència de Catalunya? Són tant poc perspicaços, a més, tant, que es van prestar com autèntics xais a la guerra bruta del Regne Unit contra Escòcia i ara mira amb que es troben.

I tercer. La política té un problema de credibilitat indiscutible i que cal resoldre amb contundència. Pràcticament tots els polítics britànics van demanar a la població que votara a favor de quedar-se a la Unió Europea. Totes les institucions ho van fer, activant també una de les demencials campanyes de la por a les quals ens tenen acostumats. Els partits van cridar de manera gairebé unànime contra el Brexit i malgrat tot això el resultat ha estat el que és. No és una qüestió només del Regne Unit, com és obvi, però poques vegades un argument s’han defensat ell sol amb tanta claredat.

El Brexit, per tot això, és una bomba política d’una dimensió vista poques vegades i una revolta evident, equivocada en la forma potser però absolutament legítima, contra un sistema que no funciona. És evident que cal admirar que el Regne Unit haja fet ús del seu dret a decidir i és clar que aquesta és la lliçó més positiva de totes, especialment en referència al nostre país. Però, més enllà d’això, és una evidència també que el que ha passat avui canvia completament el nostre món. Tant de bo que siga, com a mínim, un crit d’alerta que les nostres societats puguen aprofitar per canviar tot allò que estem fent malament.

Aquest editorial no és el d’avui i per això ja té tancada l’opció d’afegir un comentari.
Josep
Josep
24.06.2016  ·  07:52

El sentiment antieuropeu és imparable. El primer tast important ja el van tenir a França en el referèndum per la constitució europea del 2005: 55% en contra de l’enganyifa. El debat ciutadà va ser aleshores molt enriquidor, i el caire clarament antidemocràtic pretès per les estructures comunitàries va quedat palès. Molta gent ja no s’empassa la retòrica hipòcrita i d’espantaocells de la classe política. I a la que deixen parlar el poble, no hi ha pors apocalíptiques que valguin. El Regne Unit ja fa molts anys que hauria d’haver marxat de l’UE. Abans, perquè feien més nosa que servei, i ara perquè Europa ja és un vaixell que s’enfonsa i sempre hi ha els que abandonen primer el barco.

Josep viñas
Josep viñas
24.06.2016  ·  09:44

Estic completament d’acord amb l’editorial d’avui. És veritat, no es pot maltractar els ciutadans d’un continent sense que això tingui conseqüències.
Massa vegades hem vist els buròcrates de Brussel•les posar-se al costat del més fort per ensorrar el dèbil.
Les manipulacions d’amagat o obertes contra la independència de Catalunya són un escàndol. Sobretot si tenim en compte que directe o indirectament des de la UE han recolzat un estat on impera la corrupció; que utilitza mètodes propis d’un “police state” per eliminar els que legítimament pensen diferent.
En certa manera puc entendre (encara que tampoc comparteixo) l’actitud dels que han votat “leave”. Qui vol pertànyer a un club on la cúpula dirigent tracta de manera despòtica a un dels seus membres (Grècia) perquè s’atreveix a qüestionar les polítiques injustes que s’estan aplicant als més febles? Això només és un exemple de com van les coses a la UE.
No hi ha dubte que s’hauran de fer molts canvis si es vol que el projecte sobrevisqui el terratrèmol que representa abandonar la Unió un país tan potent com la Gran Bretanya.
El diumenge vinent nosaltres també tenim una cita amb les urnes. La família, per sort, avui (divendres) ja hem dipositat les paperetes a l’urna del consolat.
Espero que molts electors a Catalunya aprofitin l’oportunitat -votant independència- per demostrar que la veu del poble pot derrotar les forces maquiavèl•liques que estan decidint el nostre present i el nostre futur des de dintre i fora del nostre país.

Victor
Victor
24.06.2016  ·  10:17

El teu anàlisi és molt encertat. Es eveident que entrem en un temps de turbulències que no sabem on ens portaran. Per desgràcia no veig que hi hagi líders de talla suficient per gestionar bé el moment. Tot i així, potser estem també davant d’una sacsejada necessària. Preguem perquè sapiguem aprofitar-la en positiu.

Joaquim
Joaquim
24.06.2016  ·  11:25

i paradoxalment contra una Europa obsoleta que no té en compte els seus pobles i els seus ciutadans….

Joan Lluís
Joan Lluís
24.06.2016  ·  13:40

no has dit lo principal. Si han abandonat la UE és per por a les allaus migratòries.

El Regne Unit porta molt anys rebent una quantitat enorme d’immigrants i ja n’estan farts.

jaume
jaume
24.06.2016  ·  17:21

Comparem les biografies dels pares fundadors d’Europa, Monet ,Schuman, Adenauer, De Gasperi, Spaak.
Monnet : “Due to his effectiveness during the war, Jean Monnet was named Secretary General of the League of Nations upon its creation in 1919, at the age of thirty-one, by Clémenceau and Balfour. As an international financier, he proved to be instrumental in the economic recovery of several Central and Eastem European nations, helping to stabilise the Polish Zloty in 1927 and the Romanian Leu in 1928. ‘The States of Europe must therefore form a federation or a European entity that would make them into a common economic unit.“There will be no peace in Europe if the States rebuild themselves on the basis of national sovereignty.’ Jean Monnet founded the Action Committee for the United States of Europe. Bolstered by his tireless impetus, this committee, which joined political parties and European trade unions, became a driving force behind all initiatives in favour of the European Union, including the creation of the Common Market, the European Monetary System, the European Council, British membership in the Cormmunity, and election to the European Parliament by universal suffrage.”
Schumann :”On 9 May 1950, following collaboration with Jean Monnet, Robert Schuman put forward a proposal for a body which would jointly manage the French and German coal and steel industries. This proposal to pool resources formed the basis for the European Coal and Steel Community which was subsequently established in 1951. It became known as the Schuman plan.
As Europe progressed towards integration, two further organisations were established – the European Atomic Energy Community and the European Economic Community. ”
Adenauer :”He lost his office with the Nazis and after growing problems, he finished in a concentration camp in 1944. Reelected in 1953, 1957 and 1961. In 1963, after achieving a treaty of cooperation with General de Gaulle’s France.”
De Gasperi : “Politician and Prime Minister of Italy (1945–53) who contributed to the material and moral reconstruction of his nation after World War II. In those days, he met often with Robert Schuman and Konrad Adenauer setting up the conditions of ulterior advancements in the European integration. De Gasperi was elected deputy to the Italian parliament in 1921 as one of the founders of the Italian Popular Party (Partito Popolare Italiano; PPI). Hostile to the fascists, in 1927 he was arrested and sentenced to four years imprisonment.”
Spaak : “Spaak acquired international stature as first president of the General Assembly of the United Nations (1946), chairman of the Council for European Recovery (1948-49), and secretary-general of NATO (1957-61).
In both national and international posts Spaak strove for the political and economic unification of Western Europe, and he was active in the creation of the organisations that have since become the European Union.”

Què hi podem veure ? Ambició europeïsta. Mentalitat de transcendir el seu present i d’establir bases per un futur per a les següents generacions. Generositat personal per lluitar pels ideals comuns. Resistència a la injustícia (nazisme, feixisme) i risc assumit, alguns casos amb penes de presó. Capacitat d’estadista. Èxit professional.

Comparem les biografies dels actuals líders:
Cameron : Estudiant de les universitats elitistes angleses. Home de partit. Es desconeix alguna actuació política rellevant.
Hollande : Estudiant de l’ENA francesa. Home de partit. Es desconeix cap actuació política rellevant.
Rajoy : Funcionari gris de l’administració. Home de partit. Fracassos professionals en política (prestige, corrupció partit, eleccions, falses promeses electorals).
Berlusconi : Èxit professional basat en mètodes dubtosos. Falta de coherència personal i política. Cap actuació política rellevant.
Merkel : Èxit acadèmic. Dona de partit. Aparent honestedat personal. Triomf electoral al seu país. Partidària d’austeritat i la prioritat macroeconòmica.
Junker : Pràctiques dubtoses com a dirigent al seu país. Lideratge insuficient al front de la UE (creixement xenofòbia a Hongria, Polònia, crisi refugiats sirians , mentre menysprea moviments democràtics inclusius com ara el independentisme català i escocès).

Els líders recents de la UE i dels estats de la UE no podrien aguantar la mirada dels pares fundadors de la Unió, que s’hi van deixar les celles i la pell, per tal de garantir la pau i la prosperitat al continent, més enllà de treure’n rèdits electorals immediats. Havien vist les orelles del llop del nazisme, del feixisme, del totalitarisme, i s’hi van enfrontar amb les armes de la seva voluntat pacífica, democràtica i europeïsta.
Avui en dia, els dirigents no han hagut de lluitar per res més que no fos la seva carrera política.
Potser això explica la falta d’esperit i de valors que han portat a una crisi moral, i sembla que també institucional de la Unió.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes