Amb Jesús Rodríguez, en defensa de la premsa, de la llibertat i de la vida

  • Acusar un periodista de terrorisme perquè sap coses és com acusar un bomber d’apagar focs o un metge de salvar vides. Saber coses i explicar-les és la raó d’aquest ofici

Vicent Partal
11.04.2024 - 21:40
Actualització: 12.04.2024 - 12:32
VilaWeb
Acte de suport a Jesús Rodríguez, ahir al matí.

En el vídeo enregistrat que Jesús Rodríguez va enviar ahir a l’acte en solidaritat amb ell en què es va desvelar que havia optat per l’exili, aquest magnífic periodista de la Directa va reconèixer que li tocava d’assumir un protagonisme que no havia desitjat mai. És així. Hi ha una vella màxima en la nostra professió que diu que, quan un periodista és notícia, és mal senyal. Perquè normalment vol dir que és en perill o que li ha passat alguna cosa. I per desgràcia ha estat així.

Com no podia ser altrament, VilaWeb va ser a la conferència de premsa. Jo mateix hi vaig acudir, en la meua condició de director del diari, a mostrar la nostra solidaritat completa i incondicional amb aquest company de professió a qui conec d’ençà de fa dècades i de qui solament puc dir coses bones. Professionalment i personalment. És per això que no vaig ser, com seria normal, entre els periodistes que cobrien l’acte, sinó darrere les persones que van intervenir-hi, amb més col·legues de professió i amics i companys de les diverses lluites en què Jesús s’ha involucrat al llarg de la seua vida. Manifestant-nos i deixant clara la nostra postura de suport. No passa sovint, això d’haver de manifestar-nos, però ahir era obligatori. Perquè defensar Jesús Rodríguez, avui, no és solament defensar una persona, un treballador dels mitjans, sinó que és defensar-nos tots, la nostra professió i, al capdavall, la societat.

Els tribunals espanyols acusen Jesús Rodríguez d’haver sabut amb antelació les accions de Tsunami Democràtic. Contra eixa “acusació” tan sols se m’acut dir que és la nostra feina. Saber coses. Si pot ser, i si treballem bé, abans no passen i tot. Igual que ell, molts periodistes de molts mitjans, jo també, “sabíem coses”. Més o menys inconcretes, més o menys parcials, rumors no confirmats de vegades, confidències en uns altres casos. Ho torne a dir: eixa és la nostra feina. Acusar un periodista de saber coses és com acusar un bomber d’apagar focs o un metge de salvar vides. La bogeria del sistema judicial espanyol no té límits, però això no significa que els ciutadans hàgem de conformar-nos a riure’ns-en, a caricaturitzar-lo o a dir, simplement, que són bojos.

Aquestes darreres hores hem sabut uns quants casos de gent que s’ha vist forçada a un nou exili: Ruben Wagensberg, Oleguer Serra, Jesús Rodríguez i Josep Campmajó. Polítics, empresaris, activistes socials i periodistes. És així de greu, i tots els exilis –aquests que sabem i els que no sabem, perquè segur que n’hi ha més– són igualment greus, condemnables i mereixedors de la nostra solidaritat. Tots.

Però, essent un diari, crec que tothom entén que estem especialment obligats a ressaltar què significa intentar d’acusar de terrorisme un periodista tan sols per haver-se informat i haver volgut informar.

En una societat democràtica, en qualsevol societat que es considere democràtica, la premsa hi té un paper fonamental. De control, investigació i crítica dels poders públics, de defensa de la lliure expressió, de transmissió i altaveu de les inquietuds ciutadanes i de construcció de consens social. Per això, i perquè és l’únic actor que ho pot fer, en la majoria de jurisdiccions democràtiques la premsa és especialment protegida. Un atac com el que les institucions espanyoles fan és simplement impensable. I aquesta constatació ens obliga, si no volem errar en l’anàlisi, a tornar al centre del problema. Perquè aquest problema té a veure amb la llibertat d’expressió i amb la llibertat de premsa, és clar. Però no solament.

Igual que han posat Jesús Rodríguez en una diana, hi podrien haver posat molta gent. Segurament, ell paga la seua feina excel·lent de tots aquests anys denunciant les infiltracions policíaques i la feina bruta de l’estat espanyol. Li tenien molta mania. Però si això passa és perquè hi ha un marc que ho fa possible. I és aquest marc allò que cal denunciar i contra què cal lluitar.

És un marc polític en què coincideixen i són indestriables l’opressió nacional –la voluntat expressa d’evitar la normalitat d’unes nacions que l’estat espanyol no ha acceptat mai ni acceptarà mai com a tal– amb una visió autoritària de què és el poder i de la seua relació amb la societat. Del tot incapaç d’acomodar la dissidència més ínfima.

I és precisament per això, perquè la combinació d’aquests dos factors és el rovell de l’ou i no es pot fer l’anàlisi només a partir de l’un o de l’altre, que ahir en l’expressió de solidaritat no hi era tothom i que al mateix temps hi havia periodistes i mitjans espanyols capaços d’escriure, sense gens de vergonya, que Jesús Rodríguez –i tots els altres exiliats– s’havien “instal·lat a Suïssa”. Com si hagués estat una decisió voluntària o el fruit d’un viatge de plaer. Fernand Braudel, en el seu text seminal sobre la llarga durada en la història, ja va apuntar de manera molt intel·ligent que el primer problema sempre era el vocabulari i que l’ús que feia cadascú de les paraules delimitava els camps.

En aquest cas, ells –aquests periodistes i mitjans espanyols, o catalans amb visió espanyola– saben que el règim molt rarament els perseguirà, que poden dormir tranquils facen les barrabassades, personals, polítiques o professionals, que facen. Aquests darrers anys els hem vist inventar-se històries literalment, comprar acríticament les mentides de l’estat, fer d’altaveu de l’anomenada policia patriòtica o dels jutges prevaricadors, i travessar els límits, no ja de la decència periodística, sinó de la decència humana. De manera que no ens estranya que ara amaguen la paraula “exili” als seus lectors. Per sort, no som com ells.

 

PS1. Ahir era dijous, dia de La tertúlia proscrita. La podeu trobar ací en vídeo i en les principals plataformes de pòdcast.

PS2. Cada dia us demane ajut per a VilaWeb. Però avui permeteu-me que us demane l’ajut per a la plataforma de suport a Jesús Rodríguez: nosaltrespertu.cat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any
Fer-me'n subscriptor