04.09.2018 - 22:00
|
Actualització: 04.09.2018 - 23:29
Edicions de 1984 comença l’últim trimestre de l’any amb tres novetats que, si ho pensem una mica, representen tres dels eixos que defineixen el catàleg de l’editorial. D’entrada, un clàssic de la literatura universal portat a la llengua catalana. En aquest cas, Llum d’agost, de William Faulkner, amb traducció d’Esther Tallada. Després presenta un nou volum de l’obra del recuperat Juli Vallmitjana, De la ciutat vella, a cura d’Enric Casasses. Una feinada ha fet Casasses en l’àmbit de la recuperació de grans autors d’abans de la guerra bandejats i oblidats durant el franquisme. El tercer títol és un volum imponent que conté una antologia de poemes escollits del poeta anglès W. H. Auden, amb el títol Un altre temps, que ha traduït i antologat Marcel Riera, també poeta.
Els jocs i giragonses de l’escriptura de Faulkner
L’editor Josep Cots ha recordat que fa uns quants anys a l’editorial van decidir que seria bo de recuperar l’obra de William Faulkner: ‘Perquè sempre estem a l’últim crit, que de vegades és d’auxili, i ens oblidem de traduir els grans noms de la literatura.’ El 2014 van publicar El llogaret, primer volum de la trilogia dels Snopes. El seguiren La ciutat i La mansió. Ara ha arribat el quart Faulkner, Llum d’agost, una de les novel·les més representatives d’aquest escriptor nord-americà, premi Nobel de literatura i dues vegades guanyador del Pulitzer.
Llum d’agost és una de les seves obres representatives. Els prejudicis racials, el fanatisme religiós, la cobdícia, la por i un egocentrisme tràgic marquen ‘el Sud de Faulkner’, un dels grans paisatges creats per la literatura.
En una conferència de premsa, la traductora Esther Tallada (que també traduí La mansió) explica que traduir Faulkner no és fàcil i n’esbossa les raons. Entre més, un argument que no para de fer salts endavant i endarrere. ‘És una obra que fa contínuament salts temporals i es comporta com un calidoscopi, perquè presenta uns mateixos fets des de diversos punts de vista segons cada personatge que els explica.’ Es tracta doncs d’una estructura complexa a la qual se sumen frases molt llargues, sovint amb incisos. També és ple de dialectalismes i col·loquialismes, elements dels quals Faulkner se serveix per a definir els personatges. Tallada també ha explicat que Faulkner se serveix del joc de composts i de la invenció de paraules per enriquir el text. En català, la traductora ha fet ús del seu enginy i ha aportat per exemple: mollaromput, malfeinejar, cendrapedrat, caratibat, pèl-ferotge, varafustenc, trumpegar… Finalment, ha tornat al principi, dient que traduir Faulkner és difícil, però que les seves excentricitats estilístiques i lèxiques són traduïbles. I l’editor ho ha reblat dient: ‘Es llegeix molt bé.’
El temps d’Auden
Després s’ha parlat d’una segona novetat: Un altre temps. Poemes escollits, de W. H. Auden, en edició bilingüe. Marcel Riera els ha escollits i els ha traduïts. Aquest poeta i traductor infatigable, aquests darrers anys ha aportat a la llengua catalana la Poesia completa d’Edward Thomas; Aquesta és la meva carta al món, que aplega una selecció important de la poesia d’Emily Dickinson; L’amor no ho és tot, d’Edna St. Vincent Millay, i Finestrals, de Philip Larkin.
Riera ha recordat que Auden (nascut a York, Anglaterra, el 1907 i mort a Viena el 1973) va ser un intel·lectual de primera fila: a més de poeta va ser crític, autor de teatre, assagista, traductor i professor, tant a Anglaterra com als Estats Units.
També ha dit, contundent, que per a ell és el poeta més complet de la poesia anglosaxona del segle XX. I ha anat més enllà encara: ‘Vaig començar a traduir Auden fa vint anys o trenta, amb la finalitat d’entendre’l. Jo em reconec en la seva veu. Vull dir que em sento còmode quan la seva veu vibra dins meu, hi tinc una gran afinitat.’ I també: ‘És el poeta del meu cor, una dèria meva.’ El volum conté més de la meitat de la poesia que va escriure. El volum de la seva poesia completa ocupa mil pàgines.
A vint anys, Marcel Riera va descobrir Auden a través d’un volum petit d’Antoni Bosch Editors, que contenia vint-i-sis poemes traduïts per Salvador Oliva. ‘Va ser com una epifania, em va deixar trasbalsat.’ Després va descobrir que ja l’havia traduït Marià Manent en les diverses antologies de poesia en llengua anglesa, quan Auden era molt jove, encara, però de seguida es va fer un nom i va marcar la seva generació. I també el va girar Eduard Feliu en un volum de les Edicions del Mall. Aquella edició portava un pròleg d’Àlex Susanna, com aquesta d’Edicions de 1984. També Narcís Comadira va escriure el volum Digue’m la veritat sobre l’amor, a partir d’aquest poema d’Auden.
En el pròleg, Susanna escriu: ‘La força i l’originalitat de l’obra poètica d’Auden es troba en la seva simultània capacitat d’absorció, meditació i regurgitació de la història (pública i privada), que li va tocar de viure, de la qual no sols no es va desempallegar, sinó que la va voler entendre, reflectir i en certa manera transcendir o resoldre, encara que només fos en un pla espiritual o estètic.’ Perquè Auden, que era homosexual, va ser influït pel marxisme, per Freud i fins i tot va lluitar per la República espanyola a la guerra del 1936-39, inflat d’ideals. Però, com explica Riera, aquesta guerra el va acabar arrossegant cap a una crisi vital, que va tenir per desenllaç la seva marxa cap als Estat Units. Va guanyar el premi Pulitzer l’any 1948.
Primera novel·la de Vallmitjana, viscuda en una Barcelona que la Via Laietana va fer desaparèixer
La tercera novetat d’Edicions de 1984 és De la ciutat vella, primera novel·la (no pas primer llibre) que va escriure Juli Vallmitjana. El poeta i assagista Enric Casasses, que ha estudiat l’obra i n’ha escrit el pròleg, demana atenció cap a la fotografia de la portada: ‘Qui sap quin carrer de Barcelona és?’ Impossible de reconèixer, perquè aquest carrer, la Riera de Sant Joan, i més del costat amb noms tan fantàstics com carrer de l’Infern o carrer del Bon Déu, van desaparèixer amb la construcció de la Via Laietana. En la foto de coberta, s’hi veu un cartell enganxat a la paret que anuncia un espectacle que es fa a la Sala Mercè, on intervé el músic Ricard Viñes. I Casasses ha investigat i ha descobert que la Sala Mercè va romandre oberta del 1904 al 1908 i que havia estat decorada per Antoni Gaudí.
De la ciutat vella no és una novel·la de gitanos, sinó que tracta dels pobres de Barcelona. I diu al pròleg: «La pobresa que retrata Vallmitjana, la de la seva ciutat, és la més dura i la més agra del país: és la terrible pobresa urbana dels anys de la primera revolució industrial.»
Casasses també explica que és una primera novel·la amb un protagonista que té alguns trets de l’autor. Per exemple, Vallmitjana fou pintor abans de dedicar-se a la literatura. Doncs el protagonista és fill d’un botiguer que ven balances, però ell vol ser artista i se’n va a veure els pintors famosos de l’època, que eren Santiago Rusiñol i Ramon Casas. I amb ironia afinada, l’un l’anomena Pardal o el Xistós, i a l’altre li diu el Noi de Casa Bona o en Barraques.
Pel que fa a la forma, Casasses diu que Vallmitjana camina entrebancant-se, però sempre sap on va i sempre va endavant. I troba que és un escriptor molt diferent de tots els altres de la seva època. Sens dubte, per ell, ‘un escriptor de primera, importantíssim’.
La tasca de Casasses en la recuperació de l’obra de Vallmitjana ha estat determinant, de bracet amb Edicions de 1984 que ha volgut publicar-la. Fins ara l’editorial ha publicat La Xava, el teatre complet en dos volums, De la raça que es perd, Albi… I ara s’ha de posar a investigar si realment existeix una novel·la, En Garreta, que cita el text de l’esquela publicat a la Vanguardia.
