Com molts lectors saben, cada setmana, normalment, faig un parell d’actes, hi ha setmanes que tres. Per a mi és un exercici periodístic fonamental. Sempre intente que aquests actes siguen una tertúlia oberta, destinada sobretot a escoltar. A escoltar els lectors, a escoltar els ciutadans, què pensen, què critiquen, què troben bé i què troben malament.

Vaig començar a l’inici d’aquesta dècada i per tant ja en dec haver fet uns quants centenars. M’hi mantinc, i espere mantenir-m’hi durant molts anys. Perquè n’aprenc molt, perquè aquests debats m’ajuden molt a prendre el pols del país, a entendre què pensa. Crec que el periodisme, sobretot, consisteix a escoltar i que escoltar de manera sistemàtica ajuda a entendre on som.

Ja fa molt temps que conte una anècdota per a explicar gràficament la utilitat d’aquests actes. Quan va començar el procés cap a la independència, sobretot a partir del naixement de l’ANC i les consultes populars, la primera qüestió que invariablement apareixia en aquestes tertúlies era: ‘I què farà Duran i Lleida?’ La gent tenia por que aquell home que aparentment era tan poderós i influent pogués aturar el moviment. Van passar anys així, fins que un dia em vaig adonar que ja ningú no preguntava per ell. Continuava essent molt poderós en els cercles polítics, però la població l’havia esborrat del mapa. Per això quan va provar de mantenir-se políticament al marge de CiU, vaig poder escriure que fracassaria, sens dubte. No tenia ningú que el votàs i ni tan sols els elogis i el servilisme de La Vanguardia podien fer-li recuperar res. El diari del comte de Godó abans feia guanyar i perdre eleccions però el món ha canviat molt, encara que a ells els coste d’adonar-se’n. El desembre del 2015, després de viure durant anys d’amenaçar sistemàticament Convergència amb una escissió, Duran es va trobar forçat a presentar-se tot sol i només va aconseguir 64.726 vots: no arribà ni al 2% dels votants. Aquell va ser el seu adeu. El seu adeu?

Bé, va ser el seu adeu de la política formal. Però, com s’ha vist ara, encara no dels passadissos del poder. Ara Duran ha estat nomenat conseller d’AENA, l’empresa que gestiona els aeroports espanyols, criticada com poques a Catalunya. Criticada per la societat catalana. Criticada per la vella Convergència i Unió. Criticada per Duran i Lleida quan el guió li deia que l’havia de criticar. Després d’uns quants anys de trànsit personal més o menys discret, el règim, el règim del 1978, l’ha recuperat. L’ha recuperat gràcies a Maurici Lucena, ex-portaveu del PSC al parlament, ara reconvertit en president d’AENA. Un gest digne dels vells temps, feliços per a ells, d’aquella època sortosament acabada que en vàrem dir de la sociovergència.

Quan el seu fracàs polític ja era clar, en una famosa entrevista, van demanar a Duran què faria una volta es retiràs de la política. Mònica Terribas, concretament, li va recordar que, molt fugaçment, ell havia fet alguna cosa més que de polític en la seua vida, que durant un poc temps havia fet de professor. I quan li demanaren si havia pensat a tornar-hi es va trobar amb una resposta mítica (‘De què viuré? De què menjaré?’), que exemplificava tota sola fins a quin punt aquell pobre home s’havia allunyat de la realitat del carrer, d’aquella realitat de la qual la població l’havia esborrat feia temps.

Però resta el règim. I el règim, tocat i malmès però encara viu, ha donat ara a Duran cadira, taula i aixopluc. Jules Renard, agre però molt incisiu, va deixar escrit fa segles que el règim, al capdavall, no era sinó aquella capseta de nacre que guarda una mica de bon tabac de picadura i et permet de mirar amb displicència mentre t’acarones suament el coll de la camisa. Ve-t’ho ací.

Ajudeu VilaWeb, fent-vos subscriptors

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent encara. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Vicent Partal
Director de VilaWeb