Dones discjòqueis en un món farcit de testosterona: “Si tingués barba i fes un metre vuitanta, no es ficarien amb mi”

Maria Deltell (Nonai Sound), Meritxell de Soto i Marta Riera (DJ Trapella) tenen tres característiques en comú: són dones, els fascina la música i són discjòqueis. Han crescut i s’han format en un moment en què hi havia pocs referents femenins en aquest àmbit. Però això no ha estat cap mena d’impediment, ans al contrari. Totes tres tenen un currículum ple d’èxits i són unes fermes defensores del paper de la dona en un món que és farcit d’homes, darrere l’escenari i damunt. Tenen arrels musicals ben diferents, però comparteixen la passió per la música. Una passió que s’ha convertit en un estil de vida i un canal per a transmetre tota mena de missatges en favor de la igualtat i la diversitat d’identitats sexuals.

Avui que és el Dia Internacional del DJ, parlem amb elles sobre com van entrar en aquest món, els desafiaments que han afrontat i les desigualtats que han sofert pel simple fet de ser dones. S’han sentit menystingudes, han hagut d’aguantar comentaris masclistes, les han trucades per omplir cartells on només hi havia homes, han passat por tornant soles a casa o les han expulsades de locals perquè la gent que havien atret no convencia el públic de sempre i els propietaris. La llista és extensa i reflecteix que encara avui hi ha molta feina per fer, tant del públic com dels promotors i caps de sala. Però estan convençudes que l’explosió de les discjòqueis no té aturador. “Cada vegada pesarà més negativament en l’opinió pública veure sessions en què només hi hagi homes blancs, cis i heterosexuals”, explica de Soto.

De la sociologia, la biologia i el piano a la taula de mescles

Les tres discjòqueis fan mescles ben diferents i la vinculació amb la música també és peculiar. Maria Deltell ha tocat instruments tota la vida, però es va adonar que a València no hi havia cap escena de la música que ella escoltava, principalment, ritmes jamaicans i electrònica. Es va comprar una controladora per a escoltar-ne a casa, i poc després ja va començar a posar música en espais petits i centres socials de la ciutat. Al començament, no cobrava pràcticament res i gairebé tot ho ha après de manera autodidacta, perquè no hi havia ningú del seu voltant que hi estigués relacionat. “Amb els homes, és de veres que moltes vegades ja tenen amics que són discjòqueis i això hi ajuda”, comenta.

Ella ho ha tingut més complicat, però també ha aconseguit de tocar en grans sales de concerts i festivals. No s’hi dedica professionalment: és sociòloga i ha optat per mantenir el lloc de feina com a tècnica de joventut a l’Ajuntament de València. És quan arriba el cap de setmana que es converteix en Nonai Sound i en integrant de Maluks, un grup musical del barri de Benimaclet format per quatre dones. “És la meva afició, el meu moment de desconnexió, de passar-ho bé”, explica. S’ha format i ha perfeccionat la tècnica de DJ durant anys i considera que qui més triomfa és la gent sense vergonya. Una qualitat que, en el seu cas, creu li juga en contra: “Nosaltres tenim més pors i més inseguretats, i això ens frena molt.” S’explica: “A mi em fa vergonya agafar un micròfon i parlar. Hi ha homes que tenen la cara molt dura i triomfen perquè no tenen vergonya i són molt segurs. Nosaltres, a vegades, tenim molta por sobre què diran, de plantar-nos davant l’escenari i dir que ens és igual. I mira que he vist tios que ho han fet de pena, però són allà dalt l’escenari tranquil·lament, amb un somriure i tant els fa tot.”

DJ Trapella, del Maresme i tota una eminència en el panorama català, té una història ben diferent que va néixer una nit a la sala Clap de Mataró quan tenia divuit anys. “Hi vaig descobrir dos grans discjòqueis, el Hochi i en Surda, que em van fer canviar la percepció de la música. Són dos referents superimportants que em van ensenyar que es podia fer nova música, tot fent mescles i coses impensables”, diu. En aquella sala en què passà tantes hores com a públic, ara hi exerceix com a discjòquei resident.

S’ha llicenciat en biologia, una carrera que va fer fruit de “l’amor al coneixement”, i també ha jugat a futbol a segona divisió, però ara es dedica a temps complet a mesclar música i el seu nom s’ha fet un lloc important en el panorama musical. Volta per moltes festes majors, ha tocat a la sala Apolo de Barcelona i, fins i tot, al Central Park de Nova York, amb Catalan Sounds. Ha tocat uns quants instruments, però la connexió més forta l’ha notada fent de discjòquei. “Intentar crear nova música a partir de l’existent, i fer-ho en directe, que és més arriscat. És un vici. Quan surt alguna cosa guapa, la gent flipa. I després et vas animant i animant. Vaig veure molt clar que aquest era el camí que volia explorar”, comenta.

La primera vinculació de De Soto amb la música neix d’un somni frustrat del pare. “Sempre li ha agradat molt la música. Amb els col·legues muntaven festes a casa i posava alguns vinils. El seu somni frustrat era tocar el piano. Els avis, que eren bastant feixistes, li deien que era de marietes. Aquesta frustració ens la va traslladar a mi i al meu germà i ens va apuntar a un conservatori”, explica. L’experiència al conservatori la va ben disgustar: “És molt estricte, i és un tipus de vinculació amb la música molt estructural i matemàtic. I si el teu cap no funciona així, et xoca.” El pare tenia una sensibilitat amb el món creatiu, però no la va poder explorar mai a causa del context social i perquè vivia a pagès. “Ara li fa cert orgull i gràcia que la filla faci alguna cosa semblant a la que ell feia de jove”, esmenta. Durant anys, no en va voler saber res, de piano, però ara torna a fer-ne classes.

El pare és tècnic de so, però els fills han emprès un camí molt vinculat amb la creativitat, en el vessant més artístic: “Si ens hi hem acabat dedicant, ha estat perquè se’ns ha donat molt d’espai i ens han dit que no ens frenarien.” I així ha estat: el germà és productor musical i De Soto és discjòquei resident a Víbora, de la sala Razzmatazz de Barcelona, i ha construït una experiència musical única en què el cos té un paper clau i és plena de simbolisme. “És molt bonic, quan la música és al servei de discursos i conceptes. I crec que la figura del DJ s’ha anat convertint, a poc a poc, en la persona que pot utilitzar la música per generar certes narratives. Damunt l’escenari dónes un missatge. Entendre això és molt interessant i et permet d’anar una mica més enllà”, comenta. Però quina mena de missatges vol enviar al públic? “L’ambient i la música que faig servir convida a ballar en comú. I també em centro a desconstruir la música, perquè el so també comporta discurs. Sonarà tòpic, però, per a mi, és important sentir que ocupo l’espai i hi convido gent amb identitats que potser han estat invisibilitzades o són vulnerables a ocupar-los.”

Una llista extensa de desigualtats

Totes tres van tenir un començament de la carrera trepidant i emocionant. “Ho vaig viure des d’un lloc molt bonic. Venia de la interpretació, vaig començar a fer bolos i a conèixer gent de la indústria i gent que m’animava a continuar, sobretot moltes dones. I em van començar a donar bones oportunitats que em van ajudar a créixer, a escoltar-me i a donar-me feedback. Vaig sentir una abraçada de la mirada més feminista que em va donar molta força”, recorda De Soto. DJ Trapella també se sent afortunada perquè s’ha trobat amb gent que li ha donat grans oportunitats.

Les bones experiències les recordaran sempre. Però tampoc no s’oblidaran mai de les desigualtats i el masclisme que han viscut. “Sense cap mena de vergonya, m’han cridat per dir-me que el cartell se’ls havia escapat de les mans i que només hi tenien homes. I que tenien por que la gent els critiqués. I que si no em venia de gust o no em semblava bé el preu, que tranquil·la, que ja cridarien alguna altra”, denuncia Nonai Sound. A més, totes tres es queixen que les acostumen a programar en els horaris més dolents i per uns sous irrisoris. Durant una sessió, Nonai Sound també ha hagut d’aguantar que un home li digués com havia de fer les mescles, perquè a ell no li havia agradat, amb un to paternalista. “Són els únics que et donen lliçons. Et fan de jurat. Una dona mai no m’ha dit res negatiu. D’homes, en canvi, més de deu”, afegeix.

Destaca que és un ambient on hi ha molta competitivitat: “Als homes els fa ràbia que punxis en alguns llocs i ells no tinguin les mateixes oportunitats.” De tornada a casa, després d’una sessió, també ho ha passat malament: “Quan acabo de punxar a València, torno amb moto a casa. Amb la pandèmia, que era el toc de queda, al carrer hi havia gent que no tocava. A vegades em perseguien. Jo duia aparells molt cars, he passat por tornant a casa. El DJ no va amb colla, com un grup de música. És clar que a vegades t’acompanyen les amigues, però moltes vegades tornes sola a casa.”

“Com canvia la percepció quan demostres que ets al mateix nivell”

A Galícia, De Soto va viure una escena lamentable. “Un col·lectiu que agrupa gent queer, persones no binàries i dones que estan sensibilitzades em va contractar per tocar en un local. Hi vam arribar, vaig començar a punxar i ens van fer fora. I era pel públic que vam portar, que no era heteronormatiu, era gent que qüestionava la norma. Això no va agradar al públic de sempre i es va queixar. Als propietaris no els va fer gràcia i ens van dir que havíem de marxar, que ja s’havia acabat. Després hi van posar un discjòquei resident.”

DJ Trapella també ha viscut algun episodi masclista. “Sí que alguna vegada he viscut mansplaining per part del personal tècnic d’esdeveniments. Sembla que no t’acabin de prendre seriosament. En alguna festa major, m’he trobat el típic senyor que ja n’ha viscut unes quantes i no està per hòsties i que m’ha donat els cables. ‘Tu ja saps com es connecta, no?’, em diuen”, comenta. I després d’haver acabat la sessió: “Em ve la persona i em diu ‘m’ha agradat molt’. Com canvia la percepció quan demostres que ets al mateix nivell que els homes”. També s’ha hagut d’enfrontar a uns quants maleducats, sobretot nois molt joves, també alguna noia: “A vegades penso que si tingués barba i fes un metre vuitanta, no es ficarien amb mi.”

Després de moltes hores damunt l’escenari, DJ Trapella ha desenvolupat un sisè sentit: “Des de l’escenari veiem agressions i baralles. I puc identificar mirades, actituds o moviments de dones que són a la pista. Coses que probablement un home no podria llegir.” “Certes expressions, noies apartant-se de nois, aquí és quan se m’activa l’alerta, detectes que a la pista passa alguna cosa. I ràpidament ho dic al company i s’avisa a seguretat. Algunes vegades hem evitat agressions gràcies a això”, afegeix.

Les tres discjòqueis destaquen que, com en tots els àmbits, encara hi ha pendent molta feina en favor de la igualtat. “Hi ha moltes companyes que també fan una tasca molt forta, no només en qüestions de gènere, sinó també en qüestions racials, i també moltes que  programen i volen incidir en això. És un moment molt interessant, perquè hi ha una lluita molt forta”, puntualitza De Soto. Una lluita que es nodreix de noves generacions que es poden emmirallar, ara sí, en grans referents com Nonai Sound, De Soto i DJ Trapella.