Les noves generacions de dones artistes que, a poc a poc, pugen als grans escenaris

  • La llista d'artistes catalanes és llarga · N'hi ha moltes que tenen molta trajectòria dins el sector, però n’hi ha que formen part d'un 'boom' generacional que va canviant el paradigma dins l'escena musical catalana

VilaWeb
Julieta, en un concert.
Emma Granyer
07.03.2024 - 21:40

Al·lèrgiques al Pol·len, Anna Andreu, Ariox, Ayryn, Carlota Flâneur, Clara Peya, Cloe, Cooba, Intana, Jazzwoman, Joina, Júlia Colom, Julieta, Judit Neddermann, Las Karamba, La Queency, Les Testarudes, Les Que Faltaband, Llum, Magalí Sare, Maio, Mar Pujol, Marala, Maria Hein, Maria Jaume, Marina Herlop, Meritxell Neddermann, Mourn, Mushkaa, Noelia Llorens, ÖLIVIAS, Ouineta, Paula Grande, Renaldo&Clara, Roba Estesa, Rombo, Roserona, Santa Salut, Ven’nus… La llista d’artistes musicals catalanes és llarga. Llarguíssima. Moltes ja tenen molta trajectòria dins el sector, però n’hi ha que formen part d’un boom generacional de noves artistes dones i dissidents que va canviant el paradigma de l’escena musical catalana. Marta Pallarès, cap de premsa i relacions públiques del Primavera Sound, defineix aquesta generació de la següent manera: “S’ha creat una generació d’artistes molt homogènia en valors i molt heterogènia en contingut i concepte. Són veus increïblement diverses que ja no caben en un mateix calaix.” Propostes diferents que, en molts casos, trenquen amb la idea de “la dona cantant d’un grup o una banda” i que, a poc a poc, van entrant en les programacions de festivals i més esdeveniments musicals del país. Un món, encara ara, molt masculinitzat.

“Evidentment, si els equips de treball darrere l’escenari no són paritaris, és més difícil tenir cartells que ho siguin. Els tres grans elements que conformen un festival són l’equip, els artistes i el públic que hi va. I hi ha d’haver equitat en tots”, explica Pallarès. Però això no sempre passa: en molts festivals, les artistes o els grups femenins no arriben al 50% de la programació. Tot i haver-n’hi moltes, amb propostes musicals molt diferents entre si i de qualitat, encara no se’n programen prou. I la desigualtat també és notòria rere els escenaris: les tasques de tècnics de so i llums o de producció, per exemple, encara recauen, majoritàriament, en homes.

En un context com aquest, i precisament per trencar amb això, el 2020 es va crear Les Que Faltaband, una banda de versions de dones i altres identitats dissidents formada per músics, cantants, ballarines i tècniques. El nom parla per si sol: faltava una banda només de dones dalt els escenaris del país. Maria Hurtado Subirachs i Geromine González, cantants del grup, expliquen a VilaWeb que la banda va sorgir per la necessitat de fer un projecte artístic des de zero en un entorn no masculinitzat. “La majoria ja veníem del món artístic: dansa, teatre musical, música… I ens trobàvem que, en molts espais, no podíem portar el lideratge d’altres projectes. Com a dones, ens tocava fer uns altres rols”, diuen. “Coses tan simples com portar l’economia del grup. Era una cosa que no havia fet mai, a mi em tocava fer unes altres coses. I, en canvi, ara que em toca portar els comptes, n’estic aprenent molt”, relata Hurtado.

Les Que Faltaband.

Alhora, Hurtado i González expliquen que, de petites, no tenien cap referent femení. “Potser internacionalment sí que hi havia alguna diva pop, però, en l’àmbit de país, cap.” I afegeixen: “I, si n’hi havia, no els donaven espai a les festes.” Per això, en part, també van decidir d’emprendre el projecte. “A nosaltres, com a públic, ens hauria agradat de trobar un altre tipus de referent: la mirada, la manera de fer l’espectacle, de comunicar-se… Les Que Faltaband intentem cuidar molt això perquè, a la festa, hi hagi espai per a tothom.” Tot i això, també es queixen que sempre els recaigui a sobre la responsabilitat de reivindicar la igualtat dalt els escenaris a elles, una qüestió que també criticava Roba Estesa en una entrevista a VilaWeb. En aquest sentit, Hurtado diu: “Per què no se’ls pregunta al grup d’homes què en pensen, de no coincidir amb dones als festivals? Què els sembla, que no hi hagi dones als escenaris?”. Anna Sardà, de Roba Estesa, ho expressava així: “Hi va haver un moment que vam començar a reflexionar sobre què implica pujar dalt un escenari i el poder que et dóna. Per què ens atribuïen només a nosaltres l’etiqueta de referents?”.

També Maria Riba, membre d’Al·lèrgiques al Pol·len, es mostra crítica amb aquesta responsabilitat que els recau i amb el fet d’haver-se de reivindicar com a grups de dones, especialment la setmana del 8 de març: “Si sóc sincera, entrevistes com aquesta, o els concerts d’aquesta setmana, ens fan pensar que encara hi ha moltíssima feina a fer, perquè, de cop, la setmana del 8 de març tothom ens truca per fer entrevistes, per actuar en actes, per tocar en concerts… i després, la resta de l’any, ningú ens fa tant de cas. Això és perquè som dones, i està bé que ens facin cas, però que sigui just aquesta setmana ens fa sentir com un agent polític, i nosaltres som, simplement, un grup de música.” I afegeix: “La setmana del 8 de març no veiem entrevistes a grups d’homes en què els preguntin com se senten amb la desigualtat de gènere als escenaris, i això també els afecta.”

Al·lèrgiques al Pol·len.

Tot i que durant molt temps els grups de dones han estat minoritaris en la majoria dels festivals, la situació es va revertint de mica en mica. El Primavera Sound, per exemple, presenta un cartell paritari d’ençà del 2019. “El 2018 havíem tingut el 35% de les dones al festival i, un dels escenaris principals, el dissabte, havia estat 100% femení. Així va ser com, el 2019, vam proposar-nos d’aconseguir el 50%, perquè només ens faltava un 15% per a assolir-ho. Vam tenir una gran quantitat de trols en línia que ens van criticar per això, però què va passar? Que la millor música la feien dones, i actualment igual.” L’impacte de la igualtat en la programació del Primavera Sound d’aquell any no va ser tan sols dalt els escenaris sinó també en els usuaris. “Vam rebre molts missatges de persones no-binàries i de dones que ens deien que no havien anat mai a cap festival per por de no sentir-se segures. Aquell any, en canvi, van venir per primer cop al Primavera Sound.” Quan hi ha diversitat als escenaris, també n’hi ha entre el públic. Per això, tant Riba com Hurtado i González expliquen que, tot i que és cert que en algun moment han tingut la sensació d’estar contractades a festivals “per complir la quota femenina”, també s’ha d’aprofitar l’oportunitat. “Sí. Moltes vegades omplim la quota, però arriba un moment que volem viure de la música. I si surt una actuació, es fa. Si toquem en espais que veiem clarament que hi som per omplir quota, ho aprofitem per fer algun discurset o algun toc d’atenció sobre aquest tema dalt l’escenari”, diu Riba.

Per la seva banda, Hurtado assegura que també pot ser una oportunitat perquè les nenes vegin dones tocant la bateria o fent de tècniques; que puguin veure que també és una feina que poden fer. Ara bé: és el mateix programar una sola cantant que una banda sencera de dones? Per a Roba, la resposta és clara: no. “Hi ha alguns festivals molt importants que tenen una programació que fa vergonya pel que fa a la paritat. No entenen que una dona cantautora no es pot comparar amb un grup amb deu homes. Al cartell es veuen dos projectes: un masculí i un femení, però si pares a comptar-ho, són deu homes contra una dona. I ningú ho té en compte, això. Hi ha cartells amb programació aparentment paritària i després resulta que més del 70% són homes.” “Pot semblar que a la indústria musical cada vegada hi ha més dones, però la realitat és que es continua movent per homes que fan el que calgui per fer una rentada de cara pel públic, i sota la superfície continuen passant les mateixes merdes.”

Alhora, totes coincideixen que, encara que els festivals a vegades programin per complir la quota, la qualitat artística dels grups i artistes femenins és alta i hi ha molt de suport entre elles. Mar Pujol, per exemple, afirma que hi ha molt d’apoderament femení i molta sororitat dins el sector. “Veig que hi ha molt power femení. Hi veig molt d’empoderament i suport. En tota aquesta fornada de noves artistes, hi ha molt de caliu. I també es respira molt empoderament pel que fa al català.” Per a Pujol, aquesta xarxa entre dones artistes és molt important, perquè, segons ella, la síndrome de la impostora impera molt entre les dones. “Si no ho fas magníficament, és com si no ho poguessis mostrar. I, en canvi, hi ha molts grups d’homes que fan qualsevol cosa sense aquesta pressió. No tenen gens la síndrome de l’impostor.”

Per la seva banda, Riba celebra que, per fi, hi hagi dones a primera línia del sector que puguin ajudar a crear nous referents per a les generacions que pugen, però també reivindica el format de banda, que es va perdent. “Hi ha poques formacions de grup. La majoria són cantants sense banda, només amb discjòquei. Això em fa una mica de llàstima, perquè la música tocada en directe és el millor que hi ha i no m’agradaria que es perdés.” No obstant això, per a Pallarès aquesta és una de les conseqüències de les innovacions tecnològiques dins el sector: “Ara es pot fer música a casa i, és clar, quan et presentes al públic, ja pots tenir un cert corpus de música que has pujat tu mateixa a les plataformes i haver tingut cert èxit. Abans, encara ho teníem més difícil, perquè les discogràfiques no apostaven pel talent femení.”

Mar Pujol.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any