França és jacobina i té el model que Espanya voldria copiar. Ho vam aprendre de menuts, això, i és cert. França és jacobina –amb nosaltres, amb els bretons, amb els occitans, amb qui siga…– i representa el model de centralisme reeixit que Espanya voldria copiar. I tanmateix…

Diumenge, els sobiranistes corsos van guanyar les eleccions a la nova assemblea del seu país. Amb contundència, tot i que amb una baixa participació. La coalició Pè a Corsica va aconseguir el 56,46 % dels vots i 41 diputats d’un total de 63. Pè a Corsica integra els autonomistes de Femu a Corsica i els independentistes de Corsica Libera.

Aquella mateixa nit Gilles Simeoni va rebre la telefonada del primer ministre francès, Edouard Philippe, que va convidar els dirigents corsos a anar a París l’endemà, dilluns, per reunir-s’hi. La coalició Pè a Corsica es va formar per a les eleccions corses del 2015 i aquella victòria va menar a una negociació; de resultes d’aquella negociació, el dia primer de gener es constituirà la nova Col·lectivitat Territorial Única de Còrsega, una institució singular –no n’hi ha cap de semblant a França– creada precisament per a donar una resposta política des de França a la victòria del sobiranisme cors.

Ara Simeoni ha anunciat que la victòria de diumenge obliga el govern francès a negociar sobre els tres grans eixos de la campanya: l’estatut de resident que protegiria Còrsega de l’arribada de francesos del continent, l’oficialitat de la llengua corsa i la situació dels presos polítics que queden de l’FLNC i més grups armats. I França ha dit que sí, que negociarà de bona fe i que farà tant com puga per trobar un acord.

El contrast amb l’actitud espanyola, doncs, és feridor, més encara venint de l’estat que consideren el mestre en jacobinisme. Però França es limita a comportar-se amb normalitat, seguint les regles democràtiques. El poble cors ha votat sobiranisme. I París veu que el sobiranisme creix i per això hi dialoga amb respecte, mirant de menar-lo per un camí de negociació i avenint-se a fer les reformes necessàries perquè el conflicte no s’intensifique. La reacció francesa equivaldria, per exemple, a la que hauria pogut tenir Espanya si, en un moment determinat, per no augmentar la tensió, hagués accedit a negociar el pacte fiscal o el blindatge de la llengua catalana. Però Espanya no la va tenir. Al contrari. Es va negar sempre al diàleg.

Ens podem preguntar per quin motiu Espanya i França es captenen d’una manera tan diferent. A mi només se m’acudeixen dues respostes. La primera és el respecte per la democràcia: allò que els corsos han votat no es pot menystenir. I la segona, l’eficàcia: val més controlar el problema que no pas dur-lo al punt de l’explosió. Espanya pretén que ens creguem i assumim que la seua barbàrie, tot això que han desfermat a Catalunya, és normal. Però passa que el contrast el tenim ben a prop, només a unes quantes milles nàutiques de Menorca, al costat mateix de l’Alguer. I fa pensar. Fa pensar molt.

 

[Cada dia us recomane de llegir els comentaris dels subscriptors de VilaWeb, que apareixen a sota. Avui, especialment, us recomane de llegir la crítica que em fa Hervé Pi. Segurament no he estat gaire encertat, avui…]

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Si podeu llegir VilaWeb és perquè milers de persones en són subscriptors i fan possible que la feina de la redacció arribe a les vostres pantalles.

Vosaltres podeu unir-vos-hi també i fer, amb el vostre compromís, que aquest diari siga més lliure i independent. Perquè és molt difícil de sostenir un esforç editorial del nivell de VilaWeb, únicament amb la publicitat.

Som un mitjà que demostra que el periodisme és un combat diari per millorar la societat i que està disposat sempre a prendre qualsevol risc per a complir aquest objectiu. Amb rigor, amb qualitat i amb passió. Sense reserves.

Per a vosaltres fer-vos subscriptor és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Vicent Partal
Director de VilaWeb