Dona i futbol, una combinació tacada de masclisme

Ells juguen a futbol, elles a futbol femení. Aquest simple distintiu diu molt de la situació actual que viuen les dones al món de l’esport. Les esportistes pateixen constantment situacions de masclisme, cosa que s’accentua especialment en el cas del futbol, que és considerat “l’esport d’homes” per excel·lència. El masclisme es presenta de moltes maneres. D’una banda, les esportistes compten amb molt poca representació als mitjans de comunicació i quan hi apareixen es tendeix a cosificar-les i parlar més del seu físic que de les seves fites esportives. D’altra banda, trobem una clara diferència entre els equips masculins i els femenins: pitjors horaris d’entrenament, pitjors equipacions, dificultats amb els patrocinadors, comparacions constants entre homes i dones i càntics o insults referits a elles.

Masclisme de base cultural
Moltes vegades, només som conscients del masclisme més latent, com pot ser la violència de gènere o els insults masclistes. Però actualment vivim en un sistema format per un masclisme de base que acaba afectant molts àmbits de la nostra societat i en moltes ocasions és tan subtil que s’aprecia com un masclisme invisible.

Un d’aquests exemples és la poca presència de dones en càrrecs directius. Aquesta problemàtica també afecta el món de l’esport i, concretament, el del futbol. D’aquesta manera, costa molt trobar entrenadores als equips professionals i també dones als alts càrrecs de les federacions esportives. Segons Eva Ferrer, fundadora d’El Deporte en Femenino, el fet que no hi hagi dones als alts càrrecs directius dificulta que hi hagi més visibilitat per a les esportistes. Pedrona Serra, professora d’esport i gènere a l’INEFC, coincideix amb aquesta visió i determina que moltes de les persones que tenen un càrrec decisiu són homes i no incorporen la perspectiva femenina. Per tant, si no hi ha una sensibilització ni identificació amb la problemàtica per part dels directius amb poder de decisió, és molt difícil que es comenci a actuar per canviar-ho.

L’escassa visibilitat dels esports femenins provoca una manca de referents per a les noies, que no tindran interès per a convertir-se en esportistes si no veuen models de referència als mitjans que les envolten. “Si no apostem per donar-hi visibilitat i no fomentem des de la base que les nenes vegin que hi ha referents, tampoc els donem l’oportunitat que s’interessin pel món de l’esport” comenta Eva Ferrer.

Una diferència clara entre homes i dones professionals del futbol és el salari que reben anualment. D’entrada, els sous dels futbolistes són desorbitats, “és una cosa extraordinària, els sous que cobren els futbolistes estan per sobre de qualsevol sou mitjà” afirma Ferrer. Tot i així, la diferència salarial entre jugadors i jugadores és abismal, tant és així que cada jugador del Reial Madrid va cobrar 300.000€ per guanyar la lliga, mentre que cada jugadora de l’Atlético de Madrid en va cobrar tan sols 54 per la mateixa fita.

Un dels motius pels quals es produeix aquesta situació és perquè hi ha molts equips de futbol femení que no estan professionalitzats. Edurne Concejo, periodista esportiva, considera que “la qüestió de fons és el producte” i que si no hi ha un producte atractiu que generi ingressos, la gent no mostra interès. “Tenim una lliga que no és atractiva comparada amb altres lligues europees o mundials” i per aquest motiu, costa que les jugadores puguin professionalitzar-se i que els clubs trobin patrocinadors per finançar-se. Des de l’Associació Ca La Dona, comenten que aquesta problemàtica va més enllà i fa que, a Espanya, moltes jugadores de futbol no puguin dedicar-s’hi en exclusiva.

Invisibilització als mitjans
El futbol femení no té la mateixa tradició que el masculí i és per això que actualment encara està intentant fer-se un lloc en aquest món. Tot i així, no és gens fàcil perquè l’hegemonia del futbol masculí el deixa a l’ombra i l’invisibilitza. Les expertes coincideixen que els principals culpables d’aquesta invisibilització són els mitjans de comunicació.

Llavors sorgeix la gran pregunta: la poca representació d’esport femení als mitjans ve donada pel poc interès que desperten a la societat o aquest poc interès ve donat perquè no se’n fa difusió als mitjans? Les expertes afirmen que és un peix que es mossega la cua. Joana Gallego, directora de l’Observatori d’igualtat de la UAB, afirma que “la responsabilitat no és de la societat, sinó que si aquesta no és informada a través dels mitjans, no pot arribar-ho a conèixer”.

Un exemple d’aquesta falta de difusió és el Mundial a Canadà de l’any passat. No va ser retransmès per la televisió i només es podia veure a través d’Internet de manera que, la gent que no hi estava directament relacionada no ho va veure perquè, en la majoria dels casos, no sabien ni que se celebrava.

“Per què no ensenyem futbol femení? És complicat que ens agradi o que ens interessi si mai no l’hem ensenyat” comenta Pedrona Serra. Per això, el problema no ve donat per l’interès de la societat, sinó per la invisibilització donada pels mitjans en creure que no hi ha un interès per part de la seva audiència.
És per això que sorgeixen iniciatives com Futfem.cat, un mitjà de comunicació especialitzat en futbol femení. “El gran repte que té el futbol femení és trencar aquest públic habitual i obrir la massa social” comenta Edurne Concejo, la directora del mitjà digital.

La violència del futbol en clau masclista
Les persones s’adapten i accepten constantment certes normes pel bé comú de la societat, però tot canvia quan es troben recloses en un camp de futbol. Pedrona Serra entén l’estadi de futbol com “un espai on es permet tot, on es produeix una involució de la societat i es deixen de banda les normes adquirides”. Així doncs, és molt fàcil que es produeixin faltes de respecte i es llancin insults contra els àrbitres, però en el cas de les dones això s’accentua. Es menysprea i insulta les jugadores i àrbitres simplement per la seva condició femenina.
La discriminació al futbol es dóna des de les edats més primerenques. L’equip infantil de futbol femení de l’AEM Lleida va guanyar la lliga enfrontant-se solament contra equips masculins. Tot i així, els seus entrenadors no són capaços d’aconseguir patrocinadors, ja que quan els comenten que es tracta d’un equip femení no volen posar-hi diners.

D’altra banda, les entrenadores d’alguns equips han de suportar preguntes sobre la seva vida personal, com la conciliació de la seva feina amb l’àmbit familiar. Són preguntes que des de Futfem asseguren que no es farien a un home.

Val a dir que també hi ha molt poca representació de figures femenines al món de l’arbitratge i aquestes dones tenen moltes dificultats per arbitrar partits professionals. Diverses àrbitres han patit situacions de masclisme en què es qüestionava la seva capacitat de dur a terme la seva feina correctament només per ser dones. Aquest és el cas de Marta Galego, que va haver de parar un partit entre la UE Valls i el Cambrils Unió perquè un espectador li va dir: “vete a fregar los platos”. El joc no va continuar fins que l’espectador va ser expulsat del partit i la resta de l’afició va aplaudir la decisió de l’àrbitra.

Actualment s’estan duent a terme diverses campanyes des de la Federació Catalana de Futbol com la “Zero insults” i “Joc net”, tot i que les expertes coincideixen que no són suficients. Joana Gallego afirma que en cas d’insults o accions masclistes cap a jugadores o àrbitres “caldria sancionar el club d’alguna manera”.

Les grades dels partits de futbol són l’escenari de molts comportaments masclistes, de vegades fruit del fanatisme cap a jugadors i equips. Rubén Castro, jugador del Betis, havia estat acusat de maltractar la seva parella i l’afició li va dedicar un himne: “Rubén Castro, alé, Rubén Castro alé, no fue tu culpa, era una puta, lo hiciste bien”. Això, segons Eva Ferrer, és un problema social que va més enllà del futbol: “és un tema de falta de respecte i de ser una societat equilibrada i respectuosa amb els éssers humans”.