Aquest és un article que no escric exactament amb ganes de gastar saliva a propòsit d’això que tant irrita Carme Junyent i Quim Monzó, el desdoblament de gènere en l’expressió escrita i la parlada, el ‘tots i totes’. M’hi poso per cansament de sentir befes sempre en la mateixa direcció contrària al doblet. Més encara quan la lingüista i el radiofonista s’entesten a dir que és ‘una de les estupideses més  grans que s’han fet en la història’. Caram. Sí que és gros, l’afer.

No sóc oient radiofònica, no els vaig sentir en el seu moment ni tampoc no he tingut ganes d’escoltar l’àudio que ràpidament VilaWeb ens va oferir als lectors, com si fos la notícia més important del dia (ho era?). Em puc imaginar l’espectacle. Entenc que per a Monzó anar contra el desdoblament sigui irrenunciable: n’ha escrit un munt de columnes periodístiques i de segur que unes quantes més de radiofòniques. Per què hi hauria de renunciar, si fa tanta gràcia i així fa bullir l’olla? Congrega una festassa a les xarxes. I d’això es tracta, no? D’anar repetint el mateix, un cop i un altre…

De la mateixa manera que la lingüista Junyent, segons ens diu en l’article que immediatament va publicar també aquí, a VilaWeb, va ser convocada per l’emissora en qüestió, un cop més, per parlar del gènere de la llengua. És senzill, Junyent: per a això et volen, per a fer befa.

Només faltava, és clar, que de manera oficial, en una web de districte de l’ajuntament de l’alcaldessa Colau s’hi parlés de ‘donanatge’ en lloc de ‘homenatge’, i ja la tenim armada. No és pas la primera vegada que es fa servir, però sí segurament que és la primera de l’actual consistori. Que, ja se sap, podria ser que tingués una certa tirada a fer servir de manera sistemàtica, en papers oficials, el desdoblament de gènere, ‘una de les estupideses més grans que s’han fet en la història’. Que una provocació lingüística (‘donanatge’) faci pensar, això no té pel que sembla cap mena d’interès.

Que hi hagi poca-soltes a les institucions no és gens d’estranyar. De fet, una pregunta recurrent que tinc és: com és que n’hi ha tants, al món, de poca-soltes? Arribo a la conclusió que si n’hi ha tants és segurament perquè ser poca-solta és una bona adaptació al medi, assegura la supervivència. Tots els exemples que ens aporta Carme Junyent en el seu article últim són així, oficials. I ben poca-soltes. I quan un poca-solta arriba al poder, i també quan hi arriba una poca-solta, es posa a redactar i a dir les coses de la manera més poca-solta possible. El que sap greu és veure actuar com a poca-soltes gent que et pensaves que no ho era.

La necessitat del desdoblament que sentim tants parlants i escrivents, entre els quals em compto, és tota una altra cosa. Obeeix a raons que ara són persistentment menystingudes, com si la igualtat entre els gèneres fos un fet demostrat i palès diàriament. Com que la nostra llengua no és l’anglesa, que sovint pot evitar aquests maldecaps, em prenc la necessitat de parlar de dones i d’homes a la vegada i alhora de manera específica com un repte expressiu. Que obliga a ser conscient de la no-repetició del desdoblament i, alhora, a fer-lo servir de manera inequívoca. Les dones continuem sent molt invisibles. En tot. Més i més. Valgui en aquest sentit l’últim Indicador d’Igualtat de Gènere de Catalunya, de la Cambra de Comerç, fet públic aquesta mateixa setmana. La pobresa es fa més i més femenina i assetja més i més dones amb feina i estudis: tenen el 56% dels títols acadèmics i una bretxa salarial del 19%. Però continuem preferint la neutralitat del gènere per parlar de l’atur i de la pobresa…  Doncs, no. Quan faig classes, per exemple, davant un auditori d’alumnes que és majoritàriament femení des de fa anys, començo sempre: ‘Senyores, senyors…’ I en cada exemple que poso no deixo de fer-ne conscient el gènere. I això interessa tant a les alumnes com als alumnes.

Ser neutres en tot plegat, si no ens hi posem fins, pot resultar més i més immoral. Que la vida pública –la política com la cultural com l’econòmica com la històrica i no diguem la mediàtica– se n’aprofiti forma part simplement de l’exacerbació de la societat de l’espectacle que tot ho mou i, en crisi econòmica i de valors de tota mena, amaga encara més les dones. Però que no hauria de dominar la nostra intel·ligència personal, que al capdavall és de les poques coses que ens queden a cadascú, a cadascuna.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.