És com si fos el darrer argument, l’última barrera. Ahir van coincidir a invocar-la en el debat de política general, almenys, Miquel Iceta, Inés Arrimadas i Albano-Dante Fachin. Hi van insistir tots: votareu una cosa que no podreu fer, va dir Iceta. La desconnexió no es pot fer, va insistir el de Podem. Us estavellareu contra la realitat i no podreu superar-la, va dir la dirigent de Ciutadans. Confesse que no vaig seguir fil per randa la intervenció de García Albiol, però em sona vagament que també hi insistí. No ho podrem fer, doncs. Aquest és l’argument. No ho podreu fer. Ens diuen.

Amb independència del motiu del debat concret que es va viure ahir, he de dir que em sembla francament trist que en qualsevol parlament del món uns polítics es limiten a fer servir un argument tan pobre com a tesi fonamental per a oposar-se, per a intentar oposar-se, a un projecte estructurat i ben explicat. Especialment, que ho facen polítics que s’omplen la boca de sobirania. I de sobiranies.

Em sembla trist en primer lloc, perquè en el discurs hi ha una el·lipsi significativa que amaga bona part de la trampa: qui no ens ho deixarà fer? Evidentment, ja ho sabem tots, es refereixen a l’estat espanyol. Volen dir-nos que ells creuen que el govern espanyol i els poders espanyols no ens ho deixaran fer. Però ometent el subjecte proven d’amagar quina és la seua opció i a més crear una imatge d’impossibilitat absoluta. És ben diferent que una cosa no es puga fer o que una cosa Espanya pretenga no deixar-nos-la fer. I açò ho sap tothom. Perquè si és la segona aleshores la contrapregunta és immediata: i com pensa impedir-ho, Espanya? Com s’ho faran? Un interrogant que és evident que els qui diuen que no ho podem fer no responen mai ni de cap manera.

Però en segon lloc –i això em sembla més trist que res més– crec que adduir aquesta impossibilitat absoluta de fer un acte polític, siga quin siga i sobre el tema que siga, en realitat amaga una pèrdua total de la confiança en el poder de la societat. En un poder que s’ha manifestat a tot el món des de fa segles, que es manifesta avui en els llocs més insospitats del planeta. I per a què són polítics, doncs? Si els anhels d’una societat no poden complir-se per culpa d’una mena d’imperatiu sagrat que els fa impossibles, aleshores de què serveix la política?

L’argument, si és que en podem argument, no s’aguanta dret de cap manera. Precisament la política, en el curs de tots aquests segles, ens ha ensenyat que no hi ha res que es puga impedir per sempre. Que no hi ha res que no es puga pretendre d’aconseguir si darrere hi ha prou gruix de persones que ho volen i prou voluntat i persistència. Que no hi ha res impossible. O, per dir-ho amb la cèlebre frase de Mandela, que ‘les coses només són impossibles fins el dia que passen’.

 

 

[Si ens llegiu per la web, a sota trobareu els comentaris dels subscriptors a aquest editorial. Entre més serveis, els subscriptors reben aquest editorial el dia abans de publicar-lo al vespre, i poden afegir-hi la seua opinió. Aquesta és una més de les maneres amb què els subscriptors de VilaWeb participen en la redacció del diari i ajuden a fer-lo millor amb les seues crítiques. Si ens hi voleu ajudar, amb una petita quantitat us podeu fer subscriptors del diari. Per saber-ne més, aneu ací.]

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.