El dia que l’independentisme va perdre la vergonya i va desbordar els carrers

La Diada del 2012 va ser la primera manifestació que va organitzar l'ANC i va marcar un punt d'inflexió en l'independentisme

VilaWeb
Imatge d'arxiu de la Diada de 2012 (fotografia: Albert Salamé)
Pol Baraza Curtichs
08.09.2022 - 21:40
Actualització: 09.09.2022 - 00:07

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A començament de l’any 2000, de l’independentisme català se’n sentia a parlar poc i tenia un impacte social i polític baix. Aquell ideal no quallava amb la dinàmica establerta: implicava canviar, d’entrada, l’imaginari col·lectiu. No obstant això, amb el pas dels anys, va guanyar força.

Les estelades cada volta eren més presents en reivindicacions de tota mena. Fins que va arribar la Diada de l’any 2012 i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), presidida per Carme Forcadell, va organitzar la primera gran manifestació amb el lema “Catalunya, nou estat d’Europa”. I l’independentisme va desbordar els carrers, amb vora dos milions de persones. Els organitzadors tenien la sensació que seria un èxit, però el resultat els va sorprendre. Aquell any la gent va perdre la vergonya i la manifestació va marcar un punt d’inflexió: de ser un moviment minoritari a ser majoritari.

Jaume Marfany i Pere Pugès, ex-membres del secretariat nacional de l’ANC, són dues de les persones que van batallar perquè allò fos un èxit. Tots dos coincideixen que l’acte va demostrar que la gent pot canviar el rumb de la política. Però cal no perdre de vista els actes previs. En fou un d’important la manifestació del 10 de juliol de 2010, impulsada per Òmnium Cultural amb el lema “Som una nació. Nosaltres decidim“, contra la resolució del recurs d’inconstitucionalitat del Tribunal Constitucional espanyol sobre el text de l’estatut de Catalunya. No era pròpiament independentista, però en totes les fotografies hi apareixien estelades. I una altra mobilització essencial van ser les consultes d’àmbit municipal sobre la independència de Catalunya que es van fer entre el setembre del 2009 i l’abril del 2011, amb una victòria aclaparadora del sí. D’aquestes mobilitzacions en va sorgir la idea de crear l’ANC, que es va materialitzar durant la Conferència Nacional per l’Estat Propi, i l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), que també va participar-hi.

Els partits hi confiaven ben poc

El juny del 2012, abans de la manifestació de la Diada, l’Assemblea va organitzar a Lleida la Marxa cap a la Independència, i Marfany reconeix que no hi va participar tanta gent com s’esperava: “Allò ens va fer tocar de peus a terra. No sabíem què ens trobaríem a la Diada.” A partir d’aquí, van començar a establir contacte amb entitats i partits per a preparar-la. “Les respostes sempre eren negatives. Es pensaven que la manifestació seria menys nombrosa que la del 2010”, afegeix. Cap no hi va voler donar suport explícit. “Tots van fer cares d’incredulitat quan els vam dir que volíem fer la manifestació més gran del país. Encara les recordo, aquelles cares”, diu Pugès.

Tanmateix, amb les assemblees territorials palpaven que hi havia ganes i il·lusió de fer una gran mobilització. L’ANC preparava l’acte tota sola, però a mitjan agost la situació va canviar. “Quan van veure la dinàmica, tots ens van començar a trucar. Volien ser a la capçalera. Ens vam fer càrrec de la feina bruta i vam cedir-la a les personalitats”, comenta Pugès. Hi van assistir membres del govern i partits polítics: ERC, Convergència, Iniciativa per Catalunya Verds, Solidaritat per la Independència i Reagrupament. Fins i tot Unió Democràtica, amb Josep Antoni Duran i Lleida al capdavant, que va negar-ne el caràcter independentista i va donar via lliure als membres del partit a assistir-hi. Aleshores, encara es parlava de reparar les retallades de l’estatut. Tot plegat, en un moment en què el president de la Generalitat, Artur Mas, havia pactat el pressupost de Catalunya amb el PP i procurava que el pacte fiscal fos una realitat. Mas no va assistir a la manifestació al·legant que, pel càrrec que exercia, no li pertocava, tot i dir que hi seria “en cor, esperit i compromís”. Al parlament, només hi havia catorze diputats declarats independentistes, els d’ERC. La Diada del 2012 no tan sols va trastocar el tauler de la política catalana, sinó també el de l’espanyola.

“L’havíem feta grossa”

Carme Forcadell, a l’entrevista que ahir va publicar VilaWeb, de la Diada de 2012 en recorda la il·lusió i l’alegria: “La gent estava molt il·lusionada. Era la primera oportunitat que teníem d’anar a una manifestació independentista.” I diu que l’èxit es deu a la feina que van fer durant tot l’estiu. “Vam treballar molt per aconseguir-ho. Però és veritat que els fruits van ser una cosa impactant, que nosaltres no ens esperàvem. Ens va desbordar. De fet, va desbordar tothom: a nosaltres, els mitjans de comunicació, el govern… Ningú no s’esperava que fos tan grossa”, explica. No es trobaven autocars enlloc del país, i fins i tot van sospesar de llogar trens.

Allò que havia de ser una manifestació es va convertir en una concentració. De tanta gent que hi havia, la capçalera, situada a la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Gran Via, no podia ni avançar. “Recordo que, cap a la una del migdia, només veia riuades de gent sortint del metro, de la RENFE, dels Ferrocarrils… Tots anaven amb banderes i estelades. Havia anat a moltes manifestacions de l’Onze de Setembre i allò no ho havia vist mai”, exclama Forcadell.

Pugès era el responsable del servei d’ordre de la manifestació, i encara avui el sorprèn el col·lapse que hi va haver: “Volíem donar un cop d’efecte, i ho vam aconseguir. La sensació de tots plegats és que l’havíem feta grossa. Allò va canviar la relació de l’ANC amb els partits. Van reconèixer que hi havia un nou actor.” En acabat, la presidenta del parlament, Núria de Gispert, va rebre una comitiva d’una quinzena de persones de l’ANC i l’AMI, que van arribar-hi amb penes i treballs perquè els carrers eren a vessar de gent. I l’endemà passat es van reunir amb el president Mas. “La feina va valer la pena. Vam sortir de la manifestació amb les bateries carregades”, afegeix Pugès.

 

Què en resta, d’aquell any?

Allò que semblava impossible, cada volta prenia més cos. Els partits assumien més la reclamació d’independència i el govern espanyol començava a tenir maldecaps. “Aquella manifestació ho va canviar una mica tot. En aquell moment el Parlament de Catalunya no reflectia allò que passava”, explica Forcadell. Marfany també destaca que, des d’aleshores, l’independentisme va créixer molt: “Les diades següents van ser més importants i multitudinàries.” Es tractava d’aplegar tanta gent com fos possible, i disposar d’un projecte comú per a arribar a bon port.

Deu anys després de la del 2012, de manifestacions se n’han continuat fent, però aquests darrers anys la pandèmia ho ha alterat tot, també la mobilització popular. Marfany i Pugès indiquen que el paper de l’ANC, això no obstant, continua essent clar: pressionar per assolir la independència. “L’Assemblea, com ha fet sempre, surt al carrer a reivindicar la independència contra aquells que creiem que la frenen”, diu Marfany. “De l’ANC en sorgeixen propostes molt engrescadores, que no sortiran pas dels partits perquè formen part del sistema”, afegeix Pugès. Forcadell, en canvi, diu que hi troba a faltar una transversalitat que, a parer seu, hi havia al començament i ara no hi és: “Cal mobilitzar el màxim de gent per pressionar les institucions i el govern de Catalunya i d’Espanya.”

 

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes