El desert de l’independentisme a Barcelona

  • El problema de l’independentisme a Barcelona no és tan sols de lideratges ni de candidatures, sinó de producció intel·lectual, d’organització i de treball sobre el terreny

Ot Bou Costa
09.02.2024 - 21:40
VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé

La desfeta d’Ada Colau ha estat assaborida com una victòria per l’independentisme més venjatiu, que la considerava una mena d’imposició il·legítima. Per això, també, el cop de la investidura sorpresa de Jaume Collboni va tocar tantes fibres: la il·legitimitat continuava. Però Colau no va perdre contra un model de ciutat alternatiu que tingués més idees o fos més engrescador; va caure per un cicle de cansament, fruit d’una pressió mediàtica molt forta i d’una onada reactiva. L’edat provecta d’Ernest Maragall i Xavier Trias era tan sols un símbol. El relat a favor de Trias s’edificava sobre una mena de restauració legítima, que explotava el sentiment que la batllia li havia estat arrabassada amb males arts. El relat a favor de Maragall era la nostàlgia i un tarannà diferent, però no hi havia una confrontació directa amb la Barcelona de Colau.

El discurs moralista de Trias connectava amb el legitimisme que s’ha conreat al voltant del president Puigdemont –expulsat injustament del poder amb l’aplicació de l’article 155–, que aquesta setmana encara reivindicava Lluís Llach: “Respecto institucionalment Pere Aragonès com a president de la Generalitat, però mentre hi hagi un president a l’exili, el meu president és Carles Puigdemont”, va dir. Tant Trias com Puigdemont van ser perjudicats pels excessos repressors de l’estat, en graus diferents, però el legitimisme arguït en tots dos casos no és cap anècdota. És representatiu de la seva tradició política, com aquell vell plany de Marta Ferrusola quan va guanyar el tripartit: “És com si ens haguessin entrat a casa.” I entronca amb una visió del país que dóna per fet que les institucions del país haurien de recaure tard o d’hora en el nacionalisme, per imantació.

Al marge dels debats sobre l’obediència espanyola o catalana de cada partit, aquesta concepció legitimista –la justícia emocional– ha derivat en una mandra intel·lectual i política sistemàtica a l’hora de pensar en el model de país. I aquesta mandra, aquesta incompareixença, explica en gran part el desert intel·lectual de l’independentisme a Barcelona, que és el combat clau del país. Mentre l’independentisme majoritari rondinava pel mal que feia Colau a la ciutat, els debats centrals sobre el futur de Barcelona els capturava l’òrbita dels comuns. L’independentisme podria haver aprofitat l’onada per superar una de les pitjors tares pujolistes –l’abandonament de la capital– i implicar-se directament en els debats sobre l’urbanisme, l’economia, l’habitatge, la cultura, la seguretat, el turisme o la immigració, però com a moviment se n’ha desentès.

Hi ha tres factors que expliquen per què els comuns han canalitzat aquesta activitat intel·lectual. El primer és que la indefinició en l’eix nacional i l’exclusivitat urbana els dóna marge per a tenir debats teòrics fent veure que el problema radial, competencial i de sobirania no és el cor del problema. És més fàcil pensar tangencialment, sense tocar el moll de l’os. El segon és el vincle amb la tradició acadèmica marxista, per evolucionada o descafeïnada que sigui, i això fa d’esquer per als qui s’inscriuen en la seva escola. El tercer és que l’aliança estructural amb el PSC els va escurar el component revolucionari i els va convertir en una mena de conjunt buit on molts teòrics han pogut abocar les iniciatives. Cap dels tres no justifica que l’independentisme no hagi trobat –ni cercat– la manera de girar la perspectiva i presidir la conversa a través de les qüestions concretes.

De fet, entre tècnics i urbanistes somniadors que han tingut tanta influència durant els anys de Colau, n’hi ha molts d’independentistes, que remaven a favor de la batllessa perquè estava disposada a encarrilar les seves propostes. El cas és que cap política no es pot inscriure en un projecte metropolità ni nacional sense coordinació: els comuns han sabut crear l’ambient i els canals per a treure’n rèdit dins els límits municipals. L’independentisme, que hauria de tenir l’aspiració de fer el salt i lligar-ho amb el país, no se n’ha sortit. Més que no pas l’adscripció dels qui produeixen el debat i les idees sobre les polítiques públiques i la gestió de Barcelona, la cosa greu és que es malbarata molta energia si aquests debats no es posen al servei d’una idea de capitalitat. La candidatura de Jordi Graupera, l’any 2019, va ser un intent honest de posar-hi remei, però sobretot mitjançant l’aportació del candidat.

El problema de l’independentisme a Barcelona no és tan sols de lideratges, com se sol dir, ni fins i tot de candidatures, sinó de quadres, de producció, d’organització i de treball sobre el terreny. Si una cosa bona va tenir que Colau s’aliés amb el PP per investir Collboni és que, al cap dels mesos, va fer miques les excuses de Junts i d’Esquerra, que s’han afanyat a oblidar els greuges i ja es barallen per qui pacta abans amb els socialistes. La mostra final de l’absència de projecte. Les emocions són un motor polític molt eficaç, però amb la bandera visceral no n’hi ha prou. El legitimisme és un combustible que s’acaba, que Junts i Esquerra mateix han esgotat, i això empeny l’independentisme a l’única opció de tenir un discurs transformador.


Al camp, tampoc, per cert

Fotografia: Albert Salamé.

La reacció d’Esquerra i Junts a les protestes dels pagesos ha fet evident que, per al camp, tampoc no tenen pensada cap política nacional. Hi ha dues imatges que ho resumeixen. La resposta dels republicans es pot il·lustrar amb la promesa que faran treballar més la taula per a la simplificació de la burocràcia; la resposta de Junts es pot il·lustrar amb el llacet verd que uns quants diputats del partit van portar en l’últim ple del parlament per mostrar solidaritat amb els pagesos. Durant aquests darrers catorze anys, tots dos s’han repartit el Departament d’Agricultura.

El problema al camp és que el model econòmic no hi és sostenible. La Generalitat ha obert la veda a l’especulació i l’aclaparament de terrenys agrícoles en mans de grans tenidors, al creixement sense límits dels caps de bestiar, al model d’integració vertical que ha esborrat del mapa la majoria d’explotacions familiars, i no ha activat prou recursos d’inspecció de treball per a garantir que les grans distribuïdores, que decideixen els preus, no puguin comprar el producte per sota del preu de cost, tal com estableix la llei espanyola de la cadena alimentària.

El consum i la interpel·lació dels pagesos a la relació entre la ciutat i el camp (“La nostra fi, la vostra fam”, deien moltes pancartes) podrien servir als grans partits independentistes per a explicar quin país volen, de dalt a baix. Però Junts i Esquerra s’acosten tard als debats sectorials i sempre proposen solucions sense relligar temes: cap aspiració de governar de debò. Tan sols saltirons de nenúfar a nenúfar fins que caiguin a l’aigua.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any