El periodisme que l'actualitat necessita

Aquest 2020 és un any de canvis arreu del món, i nosaltres us volem ajudar a entendre'ls. En temps de crisi, el periodisme compromès és més important que mai i el vostre suport és l'únic que pot assegurar la continuïtat de VilaWeb.
Si ho vols i ho pots fer, col·labora amb VilaWeb.

D’un temps ençà, el relat enfebrat de la catalanitat de Cristòfor Colom ha aconseguit sortir de les catacumbes acadèmiques on havia germinat inicialment per adquirir, potser a l’empara del processisme, un crèdit insospitat. A tall d’exemple, es defensa, amb la vehemència pròpia dels conversos, la pertinença de l’Almirante de la Mar Océana al llinatge barceloní dels Colom i Bertran, s’assegura que la segona expedició colombina va sortir del port de Pals (i no de Palos, a Huelva) o que el gruix de la seva tripulació procedia del Principat. Certament, a nosaltres no ens pertoca dirimir la veracitat d’una teoria controvertida, que si més no sembla justificar el victimisme i alhora les demandes de reconeixement d’una nació que hauria estat enganyada durant segles. Sí que ens pertoca, en canvi, interrogar-nos per l’interès gairebé obsessiu que encara avui dia suscita la figura del Descobridor, centrar-nos en allò que fa de Cristòfor Colom un objecte preuat i en disputa, una peça de caça major en aquest safari que és la memòria oficial de les nacions i els estats.

Entretant, però, les efígies del navegant es troben sobtadament en disputa. No només les seves, és clar. També les de reis, presidents, comerciants i més personatges fins ara il·lustres, benefactors de les seves ciutats natals, prohoms de la pàtria, acusats ara de fomentar o de tenir complicitat amb els règims colonials encetats per les metròpolis europees i culminats a les seves colònies. Potser l’assassinat a sang freda de George Floyd a Minneapolis, l’enèsima víctima d’una violència policíaca que a tot arreu –també aquí; ho acabem de veure– sembla segregar racialment els seus abusos, ha estat el tro que ha despertat tots els dimonis amagats al reguitzell de figures enaltides als seus escambells. Les estàtues, que fins ara restaven mudes o fins i tot mortes, sumides en la indiferència ciutadana, s’han revifat i ara comencen a confessar els seus pecats. I sembla una onada irresistible, amb una primera víctima enfonsada ara fa un parell d’anys, l’efígie al negrer Antonio López, el cèlebre Marquès de Comillas. S’ha desfermat, en efecte, un debat planetari sobre la conveniència de commemorar la imatge d’un mecenes si va acumular la seva fortuna traficant amb esclaus entre l’Àfrica i Amèrica, o la d’un escriptor de renom si es va aprofitar de la seva condició de militar d’un exèrcit colonial per vexar una menor. L’èpica triomfal de la pàtria, que idolatrava els seus genis, ha quedat sobtadament al descobert, i un corrent d’indignació col·lectiva tendeix a despullar un a un aquests personatges. Això que ara veiem és, en fi, allò que sempre havia estat ocult, allò que no ens havien ensenyat mai però que tampoc no havíem fet cap esforç per veure: els crims i les misèries associats al projecte colonial en tota la cruesa.

És evident que Colom forma part d’aquest selecte club de la infàmia. De fet, hi assumeix un paper de protagonista, si ho jutgem per la quantitat d’escultures que li han dedicat arreu i per l’obstinació a apropiar-se’n la celebritat internacional perquè esdevingués un motiu d’orgull local. Tots hem sentit parlar de ben petits d’una munió de teories que el feien genovès, mallorquí, dona, jueu convers o una pura invenció. Ara toca que sigui català. Ben mirat, aquest desig de conquesta d’una figura egrègia com la de Cristòfor Colom per al panteó nacional només s’explica per la familiaritat  que els barcelonins i per extensió els catalans mantenim amb el personatge des que, el juny del 1888, ara fa 132 anys, se n’inaugurà l’estela amb motiu de l’Exposició Universal. D’aleshores ençà, el dit enigmàtic de l’almirall sempre ens ha acompanyat cada vegada que caminem Rambla avall en direcció al port vell. És una imatge propera, que potser forma part de la nostra educació sentimental. Reivindicar-ne ara la catalanitat no és sinó fer palès allò que tots intuíem de fa generacions: que Colom és, en definitiva, un dels nostres.

Doncs bé. Si és un dels nostres, potser ha arribat el moment de fer-nos-ho mirar. De regirar el calaix on romanen els nostres avantpassats il·lustres a fi de construir una política de commemoracions que no esdevingui un insult a la memòria d’un nombre cada vegada més gran de ciutadanes i ciutadans del nostre país. D’afrontar sense embuts el nostre passat més fosc i fer-ne pedagogia crítica, en compte de participar en una competició inútil per a integrar una caterva de figures tèrboles de les quals ara tothom voldria desempallegar-se. Certament, Colom no és –assumint l’afany d’imaginar-lo català– l’únic ancestre de qui no hauríem de sentir-nos orgullosos: n’hi ha més, com ara el general Joan Prim o l’empresari Joan Güell, que romanen encarcarats als carrers de Barcelona amb la mateixa impunitat que el primer virrei de les Índies. Tampoc no és casual que totes aquestes figures esdevinguessin objecte de commemoració d’una manera gairebé simultània, a les acaballes del segle XIX, entorn de l’operació d’embelliment urbà consagrada en virtut de l’Exposició Universal del 1888. Per tal de contextualitzar la fita, cal recordar potser que la Conferència de Berlín, en què les potències europees van decidir de coordinar-se abans de procedir al saqueig definitiu de l’Àfrica, es féu tan sols tres anys abans, el 1885. És obvi que els deliris imperials anaven de bracet d’un capitalisme burgès delerós de trobar nous mercats a major glòria d’una raça blanca que semblava ungida per governar el món. És clar que Prim, com també Joan Güell i el marquès de Comillas, són fills de la seva època, i no seria prou just d’interpretar els homenatges de què van ser objecte únicament del punt de vista actual. Potser cal emprar els seus monuments com una via d’accés al període a què pertanyen, com una finestra oberta a un passat incòmode que tenim l’obligació de revisar si no volem caure de grapes en els mateixos errors.

Ara, és cert que cap d’aquests personatges no té el protagonisme que la història ha concedit a Cristòfor Colom, i que cap dels homenatges respectius que decidí la ciutat de Barcelona no té l’impacte sobre la fesomia urbana que arrossega l’estàtua del Descobridor d’Amèrica. Colom és, alhora, el símbol més emblemàtic d’una manera d’entendre el passat i de fer ciutat. Ara que tothom parla del dret de la ciutat, potser faríem ben fet de recordar que aquest dret és inseparable del dret de memòria, i que no podem permetre més temps que els nostres monuments emetin sempre el mateix missatge de glòria als vencedors i d’indiferència pels vençuts.

Andrés Antebi, Manuel Delgado Ruiz i Alberto López Bargados (‘Barcelona, metròpoli colonial’ i GRECS-UB)

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.