Mentre, amb ganes o sense, entrem en controvèrsies sobre l’acord que diu que ara tenen l’AVL i la RACV, un dels problemes de fons de la llengua continua sense solucionar-se i amb poques expectatives positives.

Una mostra recent: quan mirava l’altre dia de fer un cafè vaig sentir sense poder-ho evitar una mena de monòleg elevat de to i de volum. Des d’on em trobava no podia veure, però sí sentir, el grup d’homes que asseguts a taula ja devien haver acabat de dinar, un dels quals es lamentava de l”obsessió’ d’introduir el valencià en l’ensenyament com una llengua homologada.

Potser és que havien regat generosament el menjar i això el feia més vehement. En tot cas, jo me l’imaginava encès, sobretot quan arribà al cas concret de la família. De la seua. Pel que sembla, un seu germà és una eminència en alguns estudis literaris, un fora de sèrie en certs aspectes de les lletres escrites, però –i ací venien els grans plors– no el deixen fer de catedràtic perquè no sap valencià. El protagonista dels planys furiosos es veu que tampoc.

O siga que aquell home de grans capacitats intel·lectuals i d’una àmplia estima pels llibres no pot arribar a obtenir alguna distinció professional en el món acadèmic perquè no parla valencià. I el germà comensal se’n planyia com qui s’esquinça els vestits davant una injustícia manifesta i malvada.

En un cert moment va introduir un raonament que ell deu trobar favorable al valencià, però que no passa de ser pervers i amb un punt caritatiu. Al seu parer, aquella obligatorietat en el domini del valencià no fa més que crear animadversió envers una llengua que, si no fos exigida… El silenci volia deixar entendre que si fos una cosa voluntària hi hauria més comprensió. Heus ací la perversió: si no fos exigible tampoc no l’aprendria i continuaria considerant-la una cosa decorativa i absolutament prescindible. Com la consideració de voluntària donaria a entendre, i com la realitat s’encabota a demostrar cada dia.

Me’n vaig anar i me’ls vaig deixar amb el tema a la boca. No vaig tindre cap temptació d’involucrar-me en un sermó al qual els acompanyants feien pocs comentaris, i cap en sentit contrari. En tot cas, si inesperadament m’hagués demanat l’opinió, li hauria dit que no tenia motiu de queixa. El germà potser no pot aconseguir la plaça que vol, però si en compte de no saber valencià fos analfabet en castellà ni tan sols s’hauria pogut matricular d’estudiant.

És clar que això no l’hauria fet baixar del burro: no es tracta d’ignorància o manca d’informació, sinó d’un supremacisme lingüístic gairebé genètic, secularment administrat de manera quasi científica amb un èxit indiscutible, i que ha colonitzat la nostra consciència lingüística fins a arribar a tindre-la alegrement esclava.

És contra això, també, que hem de plantar cara. I si diuen que la trampa aquella de l’amenaça del català s’esvaeix per un pacte insòlit i de dubtosa sensatesa, tinguem el trellat de no caure ara en la temptació de disgregar-nos en militàncies dialectals i dediquem els esforços a descolonitzar-nos. Lingüísticament també.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.