31.10.2015 - 02:00
No sabria dir si alguns dels mots clau del procés han canviat o és només la meva impressió d’observador extern, però tot seguint els esdeveniments més recents m’ha semblat detectar referències cada cop més reiterades a l’horitzó de la ‘República catalana’.
“Via lliure a la República catalana” va ser, i no per casualitat, el clam de la imponent manifestació de la Meridiana: després del ‘nou Estat (d’Europa)’ i la ‘independència (via catalana cap a la)’, ara toca ‘la República’. Fins no fa gaires mesos, l’adjectiu ‘republicana’ evocava més que res la tradicional Esquerra de Catalunya; ara aquella fórmula amara de manera cada cop més àmplia tot el procés. Una fórmula que, en la seva simplicitat, pot desestabilitzar aparats conceptuals i categories d’enorme solidesa. Si més no en el terreny constitucional.
La rigidesa de la Constitució és una consecució fonamental de la civilitat jurídica destinada a salvaguardar alguns principis de justicia (positivitzats) davant dels egoismes de les majories polítiques contingents. Aquesta idea es basa en els postulats següents: 1) la Constitució només es pot modificar mitjançant procediments específics recollits per la mateixa Constitució, més complexos dels que calen per a aprovar les lleis normals i corrents (rigidesa formal); 2) existeixen uns quants principis immodificables pel fet que estan lligats a la identitat mateixa d’un ordenament constitucional: alterar-los no representaria modificar sinó desbordar l’ordenament constitucional (rigidesa substancial); 3) està previst un òrgan jurisdiccional (per bé que sui generis) que jutja la conformitat de les lleis a la Constitució, per tal d’assegurar el respecte dels principis precedents (garantia de la rigidesa).
La independencia és una opció condemnada a topar frontalment amb els elements escrits: sempre serà defensada per minories nacionals que no tenen accés (numèricament) als procediments de revisió; a més a més, s’adreça contra el principi unitari, generalment contingut en el nucli constitucional immodificable (per més que digui el Tribunal Constitucional, que en aquest punt adopta una estrategia hipòcrita: “afirmo que pots arribar legalment a la independència perquè igualment no disposaràs mai de la força política per dur-la a terme”). En conseqüència, els qui titllen la perspectiva de la secessió d’ineluctablement inconstitucional i, per tant, antidemocràtica (o, si vols, contrària a aquella forma avançada de democràcia que és justament la democràcia constitucional), ho tenen molt fàcil.
La relació entre rigidesa i democràcia és, en la seva concreció, força més complexa que no pas la simplificació amb què es conceptualitza. Això ho prova el fet que el tema de la secessió ja ha estat plantejat i afrontat en diversos sistemes democràtics. Endinsar-se en aquesta mena d’anàlisi, tanmateix, demana paciència i un considerable esforç d’aprofundiment. Per això, per a l’observador extern més o menys desinteressat resulta més còmode recorrer a una estàtica i reconfortant visió de l’Estat constitucional en què els independentistes estan condemnats sense remei a encarnar el paper dels dolents.
Ara bé, la referencia a la República podria modificar aquesta percepció, atès que la sensibilitat republicana és molt més extensa que no pas la que apel·la a la condició de nació sense Estat (tal com ha quedat ben palès*, “el ciutadà mitjà de l’Estat-nació només veu altres Estats-nació”).
Es pot concebre una democracia sense República? Per descomptat. Però també és veritat que la segona representa la màxima extensió de la primera: el principi republicà elimina àrees de poder (i de privilegi) no emanades de la sobirania popular, i en conseqüència conquereix nous espais d’igualtat. Si això és així, etiquetar com a antidemocràtica (només perquè comporta una transformació profunda de la Constitució vigent) una proposta de transició a la República semblaria pel cap baix problemàtic.
Es comença a definir la possibilitat d’una separació entre democràcia i Constitució: no tot el que queda a fora d’una determinada Constitució és necessàriament menys democràtic que el que hi ha a dins. Un ordenament sense instruments que li permetin encarar aquesta separació (ja sigui originària o sorgida posteriorment), o en què no es facin servir –a causa de la negativa sistemàtica de les forces polítiques dominants- els instruments previstos per a aquesta finalitat podria revelar certes limitacions. En efecte, la distancia entre democràcia i Constitució correria el risc d’equiparar-se a la de legitimitat i legalitat, conceptes que en un sistema democràticament eficient haurien d’anar de costat tant com sigui posible.
L’any 2014, l’abdicació del rei Joan Carles es va produir enmig d’un clima de baixíssima confiança en la institució monàrquica (tal com es desprèn dels baròmetres del CIS d’aquell període); en diverses ciutats espanyoles hi va haver mostres a favor de la República i les enquestes indicaven un ampli suport dels ciutadans a un referèndum per triar entre monarquia i república. Gairebé quaranta anys després de la delicada transició de 1976-78, el simple fet de plantejar la qüestió hauria significat una prova notable de maduresa democràtica.
Però el govern de Rajoy es va estimar més recórrer al mateix argument que branda contra el vot dels catalans: que és inconstitucional, i del que és inconstitucional no se’n pot ni tan sols parlar. Podríem replicar fàcilment que en realitat l’instrument jurídic –constitucional- existeix (l’article 92 CE) i que simplement no volen fer-lo servir. Evitant així de reconèixer un problema, valorar-ne les dimensions, discutir-lo i aportar solucions: la democràcia.
La Llei Orgànica 3/2014 (“por la que se hace efectiva la abdicación de Su Majestad el Rey Don Juan Carlos I de Borbón”) va ser aprovada al Congrés amb el vot de 299 diputats sobre 350: el 85% de la cambra, substancialment el bloc PP-PSOE. Entre els contraris i les abstencions s’hi troben, al costat d’Izquierda Unida, totes les forces catalanistes, a més de bona part dels altres partits territorials.
Davant de dinàmiques com aquesta, per al poble català la independència podria ser l’única via possible cap a la República. La independència, doncs, no pas com a finalitat sinó com a mitjà: per a la transició republicana i potser, vés a saber, també per a l’afirmació d’altres espais de democracia. Visca la República!
