Cristina Casol: “Hi ha hagut una persecució masclista perquè ideològicament penso de manera diferent”

  • Entrevista a l'ex-diputada de Junts, ara diputada no adscrita

VilaWeb
Odei A.-Etxearte Albert Salamé (fotografies)
15.02.2024 - 21:40
Actualització: 16.02.2024 - 09:02

D’ençà de l’últim ple del parlament, i després de ser expulsada de Junts, Cristina Casol ocupa un nou escó a l’hemicicle com a diputada no adscrita. En aquesta entrevista, feta ahir a la redacció de VilaWeb, Casol dóna la seva versió dels fets. Explica per què va denunciar un presumpte cas d’assetjament masclista a Junts, per quina raó creu que es va produir i com, i per què va recórrer a la Comissió d’Igualtat del parlament. Sosté que van combatre amb pràctiques masclistes les diferències ideològiques que ella tenia amb la majoria del grup parlamentari, que la divisió entre sectors es va agreujar després de la sortida de Junts del govern i que ella va ser víctima de situacions que alguns diputats homes, igualment discrepants, no van viure. En el rerefons, hi veu un procés de canvi polític al partit. Diu que Junts es va convertint en l’antiga Convergència.

Primer de tot, com us trobeu?
—Bé, em trobo bé, en la mesura del possible.

Per als qui no us coneguin, podeu explicar a què us dedicàveu abans d’entrar en política?
—Sóc arquitecta. Vaig estudiar a l’escola d’arquitectura de la UPC, aquí a Barcelona. En el sector privat, he tingut despatx propi, i també he treballat per a moltes administracions de tota mena, des d’ajuntaments fins a consells comarcals. Vaig estar també un temps treballant al Consell General de l’Aran, fins que vaig entrar com a interina al Departament de Territori. Vaig estar tres anys a la Comissió d’Urbanisme a Lleida, i vaig aprovar les oposicions. Sóc funcionària de carrera del cos d’arquitectes de la Generalitat. He anat compaginant l’exercici professional de l’arquitectura des del món privat amb l’exercici com a servidora pública en moltes administracions. Els últims deu anys, abans de fer el pas a la política, i una mica perquè va venir la crisi, vaig entrar de cap de servei d’Habitatge a Lleida per a l’Agència d’Habitatge de Catalunya. També havia treballat a la Diputació de Lleida. Havia estat directora d’Infrastructures amb un càrrec eventual.

Qui us va proposar d’anar a la llista per Lleida?
—La primera vegada que hi vaig anar va ser el 2017, quan el cap de llista, Josep Maria Forné, un bon amic meu de Lleida, em va proposar de formar part com a independent de la llista del president. Era la número 7 i vam obtenir 6 diputats. Quan es va acabar la legislatura, vaig afiliar-me a Junts i vaig presentar-me a les primàries a Lleida. Vaig ser la dona més votada pels afiliats i això em va permetre d’ocupar el número 2 de la llista.

Vau entrar a la política per culminar el procés d’independència?
—Sí. Vaig entrar en la política després dels fets de l’1-O. Potser per la meva vocació de servei públic i per si podia ajudar en aquest projecte la meva experiència vital i la meva determinació. Sempre m’he considerat independentista, ja de jove.

En quin moment vau començar a percebre situacions que penseu que no haurien de ser habituals a Junts?
—Quan vaig entrar al parlament a treballar com a diputada, per mi era un nou món. Era molt diferent. Les dinàmiques eren molt de grupets. De vegades feia broma dient que semblava un institut, per les dinàmiques d’una mica de mobbing: tu ets amic meu, tu no ho ets, tu véns de tota la vida i ens coneixem d’abans, tu ets nou… Quan les comentava amb coneguts o amics em deien: això és la política. Aquesta rivalitat de les cadires: si l’ocupo jo, no l’ocupes tu, una mica tot això. Hi he reflexionat molt. El problema es va intensificar molt després de la sortida de Junts del govern.

Per què ho dieu?
—Mentre Junts era al govern, amb Esquerra, tots érem bastant més amics, anàvem tots a l’una. En el meu cas, com a diputada, vaig defensar-ne la sortida perquè hi va haver uns acords per a formar govern que es van trencar o no es van complir. Vaig defensar que, si amb ERC no es podien dur a terme, era necessari sortir del govern perquè Junts pogués defensar les seves idees. Això va generar moltes rancúnies, sobretot en l’àmbit personal. Hi va haver moltes persones que formaven part del govern, directament o indirectament, que es van quedar sense feina o que van haver de tornar a la feina d’abans. Aquestes rancúnies les vaig començar a viure molt en l’àmbit territorial.

Perquè vós vau fer campanya a Lleida.
Sí, en actes i amb afiliats. Dels cinc diputats de Lleida, l’única que va fer campanya per sortir del govern vaig ser jo. Molts càrrecs orgànics eren persones que treballaven o havien treballat per al govern i es quedaven sense cadira. Això va fer molta sang. Vaig viure molt malament la resposta posterior. És cert que era una decisió democràtica que havia pres un 55% dels afiliats, i al final no va quedar més remei que acceptar-ho. Però hi va haver molta repulsa a la gent que ho havia defensat. Aquest fet va desencadenar molt la divisió entre grups. Aquesta divisió també es va anar fent a còpia d’arraconar i deixar de banda els qui formàvem part d’aquest grup més minoritari que havíem entrat nous a la política. Ens començàvem a diferenciar molt dels qui havien estat afiliats d’espais polítics com Convergència o el PDECat.

És a dir, els afins a Laura Borràs i els afins a Jordi Turull s’anaven diferenciant més.
—D’alguna manera, a l’estructura orgànica del partit ha anat guanyant molt pes el sector diguem-ne convergent o turullista, del secretari general. Quan agafes molt pes en l’estructura orgànica, tens molt més poder i, a més, és majoritari també en nombre. Aquest poder ha anat minvant les ànimes més lliures o que no proveníem d’aquest espai polític i que teníem, fins i tot, una ideologia bastant més diferent.

Aquesta diferència de poder ha estat perquè Turull dominava molt bé el funcionament intern del partit i Laura Borràs no?
—Al congrés d’Argelers es va presentar una llista unitària, però de seguida es va veure que es trencava la confiança a què havien arribat la presidència i la secretaria general. En el mateix congrés, hi va haver persones de la llista de la presidenta Borràs que van quedar fora. Es va veure com aquest acord ja no funcionava. És possible que les persones que provenien de partits fossin molt més coneixedores de com funciona el poder de les estructures orgàniques, i que les que hi entràvem de nou haguéssim de fer un aprenentatge que ara ja tenim. Però ens ha costat veure com orgànicament aquest poder ens anava minvant o soscavant.

En quin moment es fa insostenible la situació per a vós?
—A mesura que va avançant la legislatura i s’acosten unes possibles noves eleccions. Ja sabem que és possible que s’exhaureixi la legislatura, però també hi ha veus que diuen que es podria acabar abans. En el moment en què es comença a percebre que hi haurà un ball de cadires, noto com intensifiquen molt aquest aïllament i aquesta pressió contra nosaltres. N’he parlat amb alguns altres companys i són de la mateixa opinió. És a dir: s’acosten unes eleccions i hem de mirar d’expulsar el cos estrany que tenim aquí per posar-nos-hi nosaltres. En els debats del grup, sempre hi havia unes poques veus que ideològicament pensàvem diferent. Es va viure amb els Jocs Olímpics al Pirineu, el Hard Rock, amb aspectes mirats d’un punt de vista animalista o amb l’avortament. Avui, quan llegia què vol Junts respecte de l’impost de successions, he pensat: sort que ja no hi sóc! Perquè hauria fet un vot contrari i tornaríem a tenir una crisi interna ideològica.

Bàsicament, la discrepància és en l’eix esquerra-dreta?
—Hi ha un sector més gran que és possible que sigui més dretà, que és aquest sector que venia de l’antiga Convergència o del PDECat, i moltes persones que veníem noves, que tenim unes idees d’alguna manera més democràtiques, socialment més obertes, i en què encaixo molt més. Sempre m’he manifestat més a favor d’una ideologia de centre-esquerra, que penso que, a més, és majoritària en aquest país i en el procés cap a la independència.

Abans de denunciar assetjament masclista al parlament, vau parlar-ne internament al partit?
—Arran de la primera votació en què cinc diputats de Junts vam trencar la disciplina de vot…

Va ser per la ILP dels ocellaires de la Rambla de Barcelona.
—Sí. Vam tenir una reunió amb el president del grup parlamentari, Albert Batet. Hi havia també la portaveu, Mònica Sales, el diputat Jaume Alonso-Cuevillas i jo mateixa. El president del grup parlamentari ens va dir que havíem trencat la disciplina de vot i que no hi havia reglamentació sobre això al partit, però que n’informaria la permanent perquè prengués mesures. Enmig de l’hemicicle, vaig rebre una escridassada d’un diputat per això.

Què us va dir?
—Em va escridassar pel fet d’haver votat diferent. “Ja està bé! Sou sempre els mateixos els que aneu en contra de la disciplina de vot, no?” Jo crec que molts companys pensaven que era absurd impedir la tramitació d’una ILP amb tant suport ciutadà, però van obeir la disciplina de vot. No vull justificar l’escridassada, però puc entendre que una persona que potser no hi està d’acord i vota per disciplina, es pugui enfadar. Però jo vaig creure que no havia de trencar els meus principis. En aquella reunió, vaig dir que un company de Girona m’havia escridassat només a mi, i que ja n’estava una mica cansada. També els vaig dir que m’havia arribat per uns altres diputats que feien córrer que en moltes ocasions votava diferent, i això no era cert. Els rumors fan molt mal. Ho vaig comentar a la reunió: quan es va acusar el diputat Dalmases com a agressor d’una periodista, hi va haver dues companyes diputades que van dir que a elles també les havia agredides. No van fer cap denúncia però van anar als periodistes a explicar-ho, i això se sabia. A la portaveu, Mònica Sales, li vaig dir: “Què he de fer jo, si tinc problemes? Anar als periodistes o explicar tot el que em passa a l’Oficina d’Igualtat del parlament, que és l’únic recurs que tinc com a diputada d’acord amb la llei del 2020 del dret de les dones?” I ells em van dir: “Fes com vulguis, nosaltres no ho veiem com tu, discrepem, per nosaltres no hi ha cap problema, l’única que té problemes ets tu.” I arran d’això, vaig anar a l’Oficina d’Igualtat. El protocol del parlament persegueix l’assetjament per raó de gènere i no laboral, perquè les diputades no tenim una relació contractual amb el parlament.

Per què hi veieu assetjament per raó de gènere i no la gestió de diferències polítiques?
—És de raó de gènere quan, en les mateixes circumstàncies, ataques una dona i un home no. No crec que tinguessin una predisposició contra mi d’entrada. Ells van combatre, d’acord amb el meu entendre, les meves diferències ideològiques amb un assetjament per raó de gènere. I el van aplicar d’una manera més crua contra mi pel fet de ser dona. Si jo hagués estat un home, no m’ho haurien fet. N’estic convençuda i en el mateix informe així es dictamina. Perquè hi ha comentaris, com ara fer referència a la meva vestimenta o a la manera que tinc d’actuar, que a un home no els hi farien. En la votació dels ocellaires, el diputat que tenia a la vora i jo vam votar igual. Però el diputat només em va escridassar a mi. Em van escriure molts diputats. Fins i tot d’Esquerra, que eren més avall de l’hemicicle, que ho havien vist. Va fer un assenyalament incisiu sobre mi. Aquí hi ha una raó de gènere.

Però la investigació del parlament conclou que no hi va haver assetjament per raó de gènere, que no es pot provar.
—No és ben bé així. Intress va fer una investigació basant-se en deu situacions que jo havia denunciat. Va donar per acreditades quatre de les deu, que eren aquests rumors falsos que s’exercien sobre mi; els crits a l’hemicicle; també aquest aïllament, perquè en algunes sortides parlamentàries a mi m’havien deixat fora de fotos o de comentaris, tot i que hi era; i també els comentaris pejoratius sobre la meva manera de vestir o d’actuar. Però passa que les persones que van ser directament acusades en aquestes quatre situacions no eren la persona a qui jo acusava com a responsable.

Vós vau acusar el president del grup parlamentari.
—Perquè entenia que ell era el responsable del grup de 32 diputats. Si hi ha un grup que exerceix un assetjament damunt d’un altre, tu n’ets coneixedor i ho saps. Segurament, m’haurien donat la raó si, en lloc d’acusar-lo a ell, directament hagués fet una acusació sobre persones com, per exemple, el diputat que em va escridassar. Potser va ser un error meu focalitzar-ho en el responsable. Però es va acreditar que hi havia un assetjament laboral estàndard, amb dinàmiques de poder i de gènere.

En el cas dels rumors, diu que és una dinàmica que s’assembla més a un assetjament laboral típic.
—També diu que és un ambient de treball no desitjable, un ambient molt dur. Això té a veure, d’acord amb la llei, amb un assetjament psicològic, ambiental, no desitjable, poc democràtic, poc transparent, això ho diu l’informe. Sense espai per a resoldre conflictes. És a dir, sense zones de confort on es pugui parlar de les coses, que hi havia diputades que tenien por de represàlies, que no havien parlat per por de represàlies…

Parla d’una diputada, no?
—Una diputada dona va dir que tenia por de parlar per por de represàlies, i que el masclisme era molt arrelat dins del grup parlamentari.

Aquest masclisme de què parla l’informe és superior al que hi ha a la societat?
—Sí, molt més arrelat, perquè hi ha una relació de poder molt gran, aquí. Socialment, tots hauríem de ser iguals, però en un grup parlamentari i en política hi ha un abús de poder per part de la persona que hi ha per sobre. Aquesta també va ser una de les raons per les quals vaig posar com a acusat el president del grup parlamentari. No vaig voler fer una denúncia contra un diputat que tenia el mateix rang que jo. L’abús de poder és sempre en persones que tenen una responsabilitat per sobre d’unes altres. I que el seu poder pot fer decantar cap a una banda o cap a una altra les relacions entre els qui hi ha a sota. L’informe deia que no s’havia provat que l’acusat en fos responsable directe, però sí el seu entorn immediat. L’informe també feia unes recomanacions al grup parlamentari de fer formació sobre polítiques de gènere i d’igualtat, i també en matèria de confidencialitat. Perquè també diu que el president del grup parlamentari en aquesta investigació ha trencat la confidencialitat socialitzant la denúncia entre diverses de les persones que havien de testificar.

Diu que hi ha dos testimonis que s’invaliden perquè es detecta que han tingut comunicacions, no?
—Sí. Aquest informe es va lliurar al secretari general del parlament i vaig pensar que faria un advertiment al grup parlamentari en matèria de confidencialitat i en matèria de gènere.

Però no va ser així.
—Ell simplement ho va arxivar perquè els fets no havien estat provats. La qual cosa no vol dir que no fossin certs o que, com diuen, jo hagués mentit.

Diuen que vau fer una denúncia falsa.
—No és una denúncia falsa. No he tingut prou proves contra l’acusat que puguin demostrar que ell ha exercit això. Però no provat no vol dir que no sigui cert.

Creieu que el trencament de la confidencialitat en el procés d’investigació us ha perjudicat?
—Sí, molt. En trencar-se la confidencialitat, i ser un grup més gran en nombre, hi ha una decantació de testimonis que alteren la investigació. L’informe ho recull d’aquesta manera.

Alguns altres fets que denuncieu són que us volien canviar de comissió a una de menys influència política, que no us van deixar presentar mai cap iniciativa parlamentària i que no us convocaven a reunions amb el govern i entitats per parlar de temes de la vostra àrea. Això els ha passat a més diputats o diputades?
—No sé què els ha passat, als altres, sé què m’ha passat a mi. En el debat sobre el decret dels habitatges d’ús turístic que la Generalitat volia aprovar, em vaig quedar sola en una reunió davant de tot el grup dient que considerava que el dret de l’habitatge passava per sobre del dret turístic, i que s’havia de votar a favor del decret. Ells em van dir que no, que hi votarien en contra, i van tenir reunions amb empresaris del sector, i em van mantenir al marge o em van avisar tard i malament. Veia que em deixaven de banda. Això ja m’ho havien fet en més temes, però aquest el recordo molt perquè va ser dels últims. M’havien aïllat com a portaveu de la comissió perquè sabien que la meva posició ideològica era contrària al que ells volien.

Temeu que us denunciïn per difamació o per haver perjudicat la imatge del partit?
—Que ho facin. No he perjudicat la imatge del partit, he explicat el que és, com ha actuat aquest partit. L’expulsió mateixa n’és un fet provadíssim. Que una dona que denuncia violència per raó de gènere acabi expulsada, i amb una carta dels companys dient que és ella o tu, no fa res més que demostrar que hi ha hagut una pressió per fer-la fora, i acaben culminant-la. I amb un argument molt impropi, perquè si fossin coneixedors de la llei o estiguessin preocupats a resoldre afers com aquest, i que hi hagués una bona entesa entre tots, no s’haurien comportat d’aquesta manera tan brusca.

Us van dir que o plegàveu o us expulsaven?
—La permanent i la direcció em deien: o deixes l’acta com a diputada o t’expulsem del grup parlamentari i del partit.

L’escrit el signen 26 diputats, però també hi ha dones. Com us ho expliqueu, això?
—De qui més assetjament per raó de gènere vaig patir va ser de les dones. Moltes dones van exercir pressió, aïllament i assetjament contra mi. No ha de ser per força un home, sempre, el que exerceixi una violència masclista. És un comportament molt indigne que poden tenir homes i dones. És molt indigne perquè va en contra d’una persona que pel fet de ser dona està en una situació de més desigualtat.

Però creieu que són masclistes totes aquestes dones?
—Sí. Crec que provenen d’una cultura patriarcal masclista.

I la percepció que teniu d’aquesta cultura patriarcal masclista que denuncieu i que elles no creuen que hi sigui –perquè argumenten que són diferències polítiques–, pot tenir a veure amb el fet que vós no havíeu fet abans política de partit? I potser algunes hi tenen més bagatge?
—No ho sé. En posaré un exemple: la presidenta del parlament. És dona. Ha actuat d’una manera molt estranya per a mi, perquè si presideix la institució i una diputada ha tingut un problema i ha utilitzat una eina del parlament com l’Oficina d’Igualtat, no pot menystenir aquesta eina.

Per què dieu que l’ha menystingut?
—Perquè, primer, en l’àmbit personal, no m’ha preguntat mai exactament què havia passat. És a dir, quedar-se només amb el fet que el secretari general arxivi l’afer perquè no té proves i no intentar saber què passa, jo penso que diu molt poc d’ella, com a dona i com a representant d’una institució on hi ha una eina que és l’Oficina d’Igualtat, que es basa en una llei votada pel seu espai polític. Que no es posi en contacte amb mi em fa sospitar que actua d’una manera, no sé si dir poc humana, però sí molt il·legítima. Jo ho trobo molt fort, això. I més per part d’una dona.

Heu tingut aquesta sensació de diputades dels altres partits?
—No. Hi ha hagut moltes diputades d’ERC, dels comuns, dels socialistes, que m’han enviat missatges de suport. Dues conselleres m’han enviat missatges, amb una visió molt humana. Quan el primer que et pregunten és com et trobes o si estàs bé, els veus el valor humà o personal. Primer són persones, són humans. Ho he agraït molt. El silenci de molta gent del meu partit ha estat bastant decebedor.

Laura Borràs no us ha donat suport públicament. Us ha decebut?
—Me’l va donar com a presidenta del partit en la permanent i en l’executiva nacional amb el seu vot contrari a la meva expulsió. Amb això en tinc prou. No necessito grans manifestacions a favor. Igualment amb els sis o set diputats que no van signar la carta per a la meva expulsió. No van signar aquesta carta, i això per a mi ja és molt.

L’informe diu que l’existència de dos sectors facilita que hi hagi dinàmiques de forta base patriarcal. Aquesta pugna entre sectors explica això que ha passat?
—N’explica una part. Perquè en les relacions polítiques sempre hi ha una part de poder. Hi ha hagut una persecució masclista perquè ideològicament penso de manera diferent. Hi ha una diferència ideològica i ells fan servir el masclisme per combatre-la. No és equilibrada la diversitat ideològica. Crec que això ho explica tot.

No heu descartat la via judicial.
—No. Hi ha un cas obert paral·lel al meu, que és el de la diputada Aurora Madaula. Els juristes que he consultat m’han dit que cal saber com acaben resolent aquest cas per a emprendre accions contra el partit o els diputats que van signar. En el meu cas, van ser 26 diputats. En el d’Aurora Madaula, crec que 22. Hi va haver un clan nombrós que va signar contra les declaracions públiques de la diputada Madaula en el ple de les dones o contra la meva denúncia interna al parlament.

És casualitat la coincidència dels dos casos o hi ha alguna raó o causa darrere?
—La persecució d’aquest grup, que ha actuat igualment i amb la mateixa virulència contra dues diputades o potser més, ho ha fet amb més intensitat, com deia al principi, ara que s’acosten unes eleccions. Però passa que la meva denúncia era prèvia a la d’Aurora Madaula. En el meu cas, el trencament de la votació de la disciplina de vot va propiciar que jo fes la denúncia. I en el cas de la diputada Aurora Madaula, hi va haver una problemàtica respecte de la defensa d’una activista andorrana, que el grup parlamentari va retirar, i que va fer que ella es trenqués i explotés en aquell ple de les dones.

Com penseu que es resoldrà el cas de Madaula? Sereu dues diputades no adscrites?
—Sé per la premsa que ella ha posat una denúncia a l’Oficina d’Igualtat, però hi ha un principi de confidencialitat i la desconec. Espero que ella tingui més sort que jo a l’hora de poder-ho provar. Si ho pot provar, la conseqüència hauria de ser que el grup parlamentari fes fora la persona que ha exercit aquest assetjament.

Fins i tot si fos el president del grup?
—Fins i tot si fos el president del grup parlamentari. Llavors, es podria arribar a una situació molt estranya, que és que el president del grup parlamentari s’assegués al meu costat com a diputat no adscrit.

Qui voleu representar ara, com a diputada no adscrita?
—Vaig deixar la meva carrera professional per entrar en política i vull continuar. La política m’agrada. El que no m’agrada són les dinàmiques dels partits o d’aquest partit. Aquesta legislatura intentaré donar la meva visió ideològica de totes les qüestions. En el ple passat, ja ho vaig fer. Tinc un minut o trenta segons per intervenir. Tampoc no sé què faré. El meu futur com a polític no el descarto. Pot dependre de moltes coses. Ara sóc lliure per defensar les coses en què crec.

Què penseu d’una quarta llista independentista? Us hi veuríeu?
—Tothom que té ganes de lluitar per la independència d’aquest país ha de poder fer-ho i ha de ser actor. També penso que hi ha d’haver més gent que tingui una carrera professional que l’escudi o li permeti, en un moment determinat, de tornar a la seva vida, una vegada ja ha fet el servei públic al país. Aquesta llibertat penso que és molt important. Hi ha d’haver moltes persones que facin un pas endavant. Si no, no aconseguirem que Catalunya sigui un nou estat dins d’Europa. Aquesta serà també la meva fita mentre tingui el barret de política.

Amb la vostra denúncia, què voleu? Arribar fins al final perquè es repari el que dieu que heu viscut o perquè deixi de passar als partits?
—No és acceptable que en el treball polític ni en qualsevol feina s’accepti que el masclisme és una cosa normal. Aquest és un punt de partida. L’assetjament, sigui de la mena que sigui, en aquest cas masclista, no pot donar valors a una societat de futur o a la que jo vull per a aquest país independent que somio. Lamentablement, per al meu cas, les dones a la política han rebut un missatge molt dolent perquè, si ho denuncien, poden acabar expulsades com jo. Aquest assetjament és molt difícil de demostrar, perquè no té seqüeles físiques. Hi ha com un iceberg. La part més alta són els fatals feminicidis, però hi ha tot un seguit de comportaments i assetjaments que són el gran gruix: aquestes violències més quotidianes com el llenguatge sexista, la invisibilització, el xantatge emocional, tot això. Ho he denunciat perquè creia que no havia de fugir, que no és acceptable que per una feina com la de política hagi de patir aquests assetjaments, per difícils que siguin de demostrar.

Creieu que Junts es va convertint en l’antiga Convergència?
—Sí, absolutament. Perquè els perfils que tenen poder tots en provenen. Són famílies polítiques i gent amb una trajectòria de fa temps. La majoria provenen de la JNC, i ara són a Junts. Si tu extreus un 20% del partit per un extrem i un 20% l’altre, i mires el 60% del nucli que té estructura i poder, quasi tots vénen d’aquella família política.

I això és un mirall, també, de l’electorat de Junts?
—No. Penso que la societat és diferent, que hi ha un gran gruix social a Catalunya que no té aquesta ideologia més de dretes, que és més de centre-esquerra. Aquella dreta d’abans forma part de la història, ja: té un públic però no és per a engrandir la base. La base no s’amplia per la dreta.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any