Al carrer del Consell de Cent de Barcelona, una de les cares de nens de la guerra pintades per Carme Solé Vendrell

Fa temps que per alguns carrers del barri, no gaires però en més d’un, veig, en un balcó, una cara de criatura dibuixada amb traços negres sobre un llençol blanc que em fita. I una sola paraula escrita: Why? De vegades, en català: Per què? És, són, una altra bandera. Una bandera sense colors, només el negre. No és tampoc un grafit, tot i semblar-ho pel traç. No està pintat a la paret. Penja d’un balcó. Al carrer de Girona, al de Mallorca, al passeig de Sant Joan, a Consell de Cent, a la placeta del Pi quan hi baixo. Ara finalment sé d’on surten. Els ha fet la il·lustradora i pintora Carme Solé Vendrell! Discreta i tossuda, continua així reclamant atenció sobre els maltractats drets de la infància arreu on la guerra campa, arreu on les criatures malviuen. Criatures de la guerra.

He sabut que l’autora és ella per l’exposició que li dedica el Palau Robert de Barcelona, que us recomano. És una capsa de sorpreses. Abans d’entrar-hi, fixeu-vos en la banda de la Diagonal, on hi ha l’entrada directa al jardí: seixanta cares d’aquestes criatures ens miren. És un mural que estaria bé que s’hi quedés. Desafien el mal temps i, amb les seves mirades franques i directes, sense escarafalls, només les cares i prou, ens diuen que hi són. Hi són.

La Solé Vendrell no se les ha inventades, la cara de cada criatura és l’expressió d’una personeta concreta que ha conegut o vist en fotografia. Nens de la guerra. Com és que no n’havia sabut res abans, d’aquestes cares als balcons, aquests Why / Per què? Ni tan sols se m’havia acudit googlejar-ho. N’hauria trobat referències, la campanya ha tingut un cert ressò mediàtic. Però no prou. Hi penso mentre visito l’exposició i rumio que no ens preguntem gaire res sobre el que veiem pels carrers, tantes imatges que se sobreposen les unes a les altres. Si de balcons parlem, les banderes han acaparat els últims anys les balconades i no veiem gran cosa més. Fins pot passar que no vegem aquestes cares ara mateix, reunides a la Diagonal que toca el passeig de Gràcia. Si no us hi fixeu abans d’entrar a l’expo, feu-ho després. No, no és cap reclam publicitari d’aquells que es mengen la vista pels carrers. Són criatures de la guerra.

Exposició de Solé Vendrell al Palau Robert (fotografia M.I.)

El projecte va nàixer el 2014 i és una de les col·laboracions estretes de Carme Solé amb Jaume Escala, el cantant que com a escriptor acompanya la pintora. Amics i coneguts els van deixar els primers balcons i, sense fer soroll, els dibuixos s’han anat estenent i fent-se presents als carrers, amb discreció i constància. Actualment ja són més de cent les cares pintades que s’han anat penjant als balcons, molts de la ciutat de Barcelona, també a Girona i Granollers, també en pobles petits. Ha arribat a Xixon i Còrdova. Ella voldria poder fer una gran tela que anés viatjant i posés la pregunta encara més fort i enllà, aquest per què els nens no poden ser nens, per què els seus drets són constantment vulnerats. Quan va començar, cada nen pintat era la criatura d’una guerra concreta. Vint-i-cinc guerres, llavors, va constatar. Ara en són més de cent.

Diu molt de Carme Solé Vendrell que aquesta retrospectiva actual se centri més en els drets vulnerats de les criatures que en els seus propis i fenomenals èxits com a il·lustradora des de fa cinquanta anys. Cinc dècades d’una creativitat meravellosa al voltant de la literatura il·lustrada per a infants i joves. És una filla més del barri d’Horta, aquest indret tan creatiu de la història artística de Barcelona. Hi va nàixer el 1944. Veure-la treballar, en un vídeo de l’expo, és assistir a l’expressió d’una vitalitat formidable que per sort no té aturador. També fa escultura, encara que no en digui així. La massa que es veu en una de les sales, a sobre de la qual una criatura mira cap al cel, despullada i també confiada, és això, una escultura potent.

Ha il·lustrat més de mil volums i és reconeguda internacionalment, la Solé Vendrell. L’exposició que dóna compte d’aquest llarg recorregut, iniciat el 1968, està molt ben feta. S’hi pot veure el seu procés de treball, que comença quan l’autora llegeix el text i es planteja els trets físics dels personatges, com vesteixen i on estan, on viuen, per on caminen. També què senten, és clar. Aquest és el punt especial de la Solé Vendrell. Sovint el seu dibuix, la seva narrativa visual, es fixa en allò que el text calla, que no diu. Per això García Márquez va deixar que ella, i només ella, il·lustrés els seus contes. Els dibuixos i els colors de la Solé Vendrell acompanyen la literatura perquè són literatura per ells mateixos. Diuen amb subtilesa allò que el text escrit només deixa fluir.

Com les cares i expressions de les criatures de la guerra que ens miren.

Carme Solé Vendrell pintant al seu estudi
Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.