La pandèmia va entrant en una fase particularment difícil. Totes les xifres són preocupants. No sabem encara –i ja és gros, això– si aquest augment tan inquietant de casos és conseqüència de l’impacte de la variant anglesa o no. Però sabem que aquest equilibri impossible entre salut i economia, que per Nadal va fer prendre decisions molt difícils d’entendre, cada vegada ensenya més les pròpies limitacions.

Ahir vam assistir a alguns fets colpidors, que ens haurien de fer reflexionar. Ho fou la manifestació davant el parlament balear, tensa com no s’havia vist fins ara, i que no fa preveure res de bo: ni pel suport de l’extrema dreta, ni per la violència dels participants ni, dit tot això, per l’explosió de ràbia que s’hi va veure i que canalitza una desorientació i un malestar evidents arran de l’actuació del govern.

I al País Valencià, també ahir, un grapat d’ajuntaments van demanar als ciutadans que es confinessin totalment, de manera voluntària i sense esperar ordres, perquè aquesta decisió només pot ser aprovada pel govern espanyol. El fet que entre aquests ajuntaments n’hi haja de governants pel PSOE –com Paterna o Bunyol–, per Compromís –com la Font de la Figuera–, o pel PP –com Bétera–, demostra que açò no és un moviment polític pensat tan sols per a comprometre el Consell. Més aviat fa la sensació que, arran de les xifres alarmants d’aquestes darreres hores al País Valencià (ahir, noranta-dos morts, la xifra més alta d’ençà que començà la pandèmia), algunes autoritats locals comencen a perdre el respecte al govern i decideixen d’actuar pel seu compte, a partir del seu coneixement del terreny i de l’alarma que constaten de primera mà.

Tot plegat, tanmateix, no fa sinó acréixer la sensació de caos i improvisació, de mala direcció en la resposta. Una sensació que té un reflex sensacionalment increïble en l’entusiasta dedicació partidista del ministre de Sanitat espanyol. Illa, en el moment culminant i decisiu de la pandèmia, està més preocupat perquè es facen les eleccions catalanes que no per res més –es veu que amb dues enquestes i molta dedicació dels mitjans antics, el PSOE local ha aconseguit de crear l’efecte que pot recuperar una mica l’alè perdut fa anys, però sap que és una sensació que no aguantarà el pas de les setmanes…

Aquest és el caos, aquest és el descontrol i tot fa pensar que aquest caos i aquest descontrol creixeran encara més. Perquè al cap i a la fi es posa en relleu que no funciona la tesi aquella que diu no es pot prioritzar la salut, sinó que cal anar fent trampetes ara i adés perquè l’economia no s’afone del tot ni es col·lapse. Trampetes que són necessàries només perquè l’estat no vol posar sobre la taula els diners que caldrien per a permetre a les famílies i a les empreses d’estar-se en casa, protegits, mentre el vaccí no puga permetre una certa normalitat. Aquest és el debat imprescindible, però aquest és també el debat en què el poder no es vol entrar.

I per això cal recordar que aquesta trampeta de l’anar fent és la tesi oficial posada en circulació per l’ala més dretana del govern espanyol ja el mes de març. I la responsable, per tant, d’allò que només es pot considerar un desastre. Ahir es va saber que el conjunt de l’estat va acabar l’any amb 70.703 morts més de les previstes, cosa que vol dir que el 2020 ha estat l’any amb un augment més alt del nombre de morts des que es calcula aquesta diferència entre els morts prevists i els reals. I això no hi ha prou propaganda que ho puga amagar.

Som a mitjan gener del 2021 i ja fa un any que va començar oficialment la pandèmia. Els sanitaris estan exhausts. Els han espremut sense cap consideració i, tal i com es comprova ja, no s’han aprofitat els mesos de relativa bonança per a assegurar-los la recuperació que necessitaven i els mitjans que els haurien de permetre de fer front a la covid en més bones condicions. Però al mateix temps som a mitjan gener i els petits negocis i els autònoms, moltíssimes empreses, també estan exhaustes. Perquè no han rebut els ajuts directes que necessitaven. Perquè, caram!, ni tan sols els han estalviat la mossegada de vampir que els arriba en imposts, lloguers o, aquests dies, factures escandalosament inflades de la llum o el gas. Perquè les mesures de protecció social de cap manera no són les que caldria.

I és per això, i per la por raonable que fa veure com es tornen a multiplicar al nostre voltant les estatístiques més negatives, que la gent està enfadada i desconfia. I per això cada dia serà més difícil als governs de gestionar aquesta sensació creixent de descontrol i inseguretat, de frustració i ràbia, que plana, inevitablement, sobre la nostra cansada societat.

PS1. Us recomane molt l’article de Julià de Jòdar que publiquem avui: “La Nova Baratària, o l’Illa-Salvador com a símptoma i desraó“.

PS2. Ahir vam fer públics aquests documents en àudio que desmunten el lawfare que l’estat espanyol ha activat contra l’advocat Gonzalo Boye. Els poden fer circular també, i és important, en la versió anglesa: “Wiretaps undermine key charge against Puigdemont’s lawyer“.