Coses que passen quan ERC i el PDECat es descaren de manera exagerada

  • Tots dos partits coincideixen a degradar la intel·ligència, la moralitat i la raó per a enaltir com a bé suprem allò que ells entenen com a utilitat

Vicent Partal
28.11.2022 - 21:40
Actualització: 28.11.2022 - 21:44
VilaWeb
Ferran Bel durant el debat del pressupost (fotografia: Chema Moya).

Arran de l’aprovació del pressupost espanyol, m’ha cridat l’atenció com ha reaccionat primer ERC i després el PDECat, a l’hora de mirar d’explicar les raons del vot a favor. Com que ni l’un grup ni l’altre no poden aportar grans acords de caràcter crematístic, pràctic, han decidit de posar-se a parlar de moralitat i d’utilitat. Però s’han descarat molt. Jo diria que massa.

La setmana passada va ser el portaveu d’Esquerra a Madrid, Gabriel Rufián, que va obrir el foc declarant literalment: “Estem farts de militar exclusivament en la moral i de tenir la raó i perdre. Volem militar en la utilitat.” Una declaració que ahir va complementar de manera espectacular el portaveu del PDECat, Ferran Bel, en una entrevista, quan va dir: “Val més ser el beneit útil que no el llest inútil.”

Costarà molt de trobar una manera més evident de retratar la degradació que vivim en la política catalana que la lectura coordinada d’aquestes dues frases concretes. No necessàriament per l’exaltació de la presumpta “utilitat” com a bé suprem, sinó sobretot pel rebuig explícit que totes dues declaracions contenen contra la intel·ligència, la moralitat o la raó, és a dir, contra els valors que generalment els humans hem identificat com a positius en el curs de la història.

Ho explicaré amb una paradoxa irònica –i espere que els interessats m’ho sàpiguen disculpar, això. Tan sols imagineu-vos quina sorpresa no us causaria baixar de casa el dia que comence la campanya electoral espanyola i trobar-vos als fanals els cartells del PDECat dient: “Vota Ferran Bel: és beneit, però és útil.” I al costat uns altres cartells de color groc d’Esquerra que diguessen: “Vota Rufián, que ell no té la raó” –sempre suposant, és clar, que Rufián siga el candidat.

El peix al cove, doncs, torna a ser l’objectiu descarat de la tropa política catalana –de la que renuncia al mandat del primer d’Octubre. Però amb una diferència concreta i molt important en relació amb el vell peix al cove pujolista: aquell enaltia els guanys concrets i adormia el país gestionant-los, però no necessitava denigrar ni la raó ni la moralitat. Perquè en definitiva el seu horitzó, utòpic i llunyà, necessitava raó moral. Els nous autonomistes, en canvi, sembla que ni horitzó no tinguen, ja, i que es conformen aplicant als dominis socials la lògica neoliberal, que diu que el guany immediat és l’única justificació necessària per a fer qualsevol cosa.

PS1. Finalment, després de dues legislatures gairebé completes, el govern del Botànic ha acceptat a última hora la necessitat del requisit lingüístic, que tots els funcionaris hagen d’acreditar la competència oficial en català per a poder obtenir una plaça. És un tímid passet endavant, però és molt insuficient per moltes raons. Per exemple, perquè els funcionaris de Salut en restaran al marge, i és en aquest àmbit on hi ha més incidents amb metges i sanitaris supremacistes espanyols. Esperança Camps en fa una anàlisi ben documentada en aquest article.

PS2. El govern ha nomenat Lluís Salvadó president del Port de Barcelona sense que cap feminista haja dit res. Pot resultar sorprenent, però recordeu que una de les característiques principals de la nova política és que la pregunta ja no és si 2+2=4, sinó qui diu que 2+2=4. Respecte d’un mateix resultat, si ho diuen uns és un escàndol i si ho diuen uns altres hi ha un silenci total. En parlarem un dia, de tot això…

Aquest editorial no és el d'avui i per això ja té tancada l'opció d'afegir un comentari.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any