Els comuns i l’amnistia dels guants de seda

Sumar ha presentat una proposta d’amnistia. Jaume Asens diu que “és una oportunitat per a curar les ferides que s’han fet a banda i banda”. Les ferides d’una banda són, segons el seu bonhomiós relat, “cops de porra i presó”, i, d’una altra, “la unilateralitat”. Fa unes setmanes, en una entrevista, Yolanda Díaz també va demanar a Junts que renunciés a la unilateralitat si volia l’amnistia. Aquesta és la clau. Un dels objectius últims dels comuns en l’elaboració del nou compromís històric és acabar d’embrutar la reputació de la unilateralitat. Allò que fins ara havien de perseguir els jutges, perquè era el cor del debat públic, no caldrà que ho persegueixin més, perquè el concepte s’ha desprestigiat primer, proscrit després, i, finalment, convertit en un tabú. Sense una democratització a fons de l’estat espanyol, que només arribaria si s’acceptés l’autodeterminació, la “desjudicialització” no és un avenç polític, sinó una reducció del camp de batalla.

Ni els socialistes ni Sumar no se n’amaguen; és l’independentisme que es fa tot sol la trampa. Pedro Sánchez no parla pas de debatre civilitzadament l’autodeterminació, sinó de “tornar a la política allò que mai no n’hauria d’haver sortit”. És a dir: d’aconseguir un clima social en què la llibertat política es pugui escanyar sense jutges. No proposa un règim nou en què de cop i volta es podrà parlar d’independència, simplement celebra que no se’n parlarà seriosament. Ell mateix ho acredita quan diu que qualsevol diàleg haurà de tenir “el marc de la constitució”. Tampoc no hi ha res en el discurs d’Asens que no sigui una acceptació i una legitimació troncal de l’ordenament constitucional espanyol. Molt delicadament, el portaveu fàctic de Sumar en la negociació apunta que hem de deixar l’autodeterminació enrere: “Enfront dels qui volen el país dividit en dues meitats condemnades a un empat infinit, nosaltres volem recuperar els grans consensos”, va dir.

Els comuns no volen tan sols l’amnistia perquè creguin que la persecució judicial va ser injusta, sinó sobretot per a imposar la seva solució al conflicte nacional: la unitat d’Espanya, però amb un vernís més amable i catalanista. L’amnistia no és tan sols un mecanisme per a evitar la presó d’uns quants represaliats. També és el calçador amb què tot aquest relat s’anirà normalitzant. El preu que haurà de pagar l’independentisme per acceptar-la és explícit, per això Asens defensa el seu projecte polític per a Catalunya en el mateix acte on presenta un dictamen jurídic per a l’amnistia. Dimecres, mentre deia que “hem de tenir un mínim comú múltiple, un diagnòstic compartit”, ell mateix imposava el seu, de diagnòstic: “Som l’única comunitat autònoma que tenim un estatut no votat pels seus ciutadans. Aquesta anomalia és en l’origen del conflicte.” Tot comença amb l’estatut i, per tant, és en termes estatutaris, que hem d’avançar.

Per als comuns, és essencial d’establir l’origen del conflicte en la crisi de l’estatut, en lloc d’establir-lo en la prohibició de l’autodeterminació, que és congènita de la idea moderna de la unitat d’Espanya. Parlar de l’estatut situa la solució en l’autogovern; parlar de l’autodeterminació fa inevitable parlar de referèndum. Si el centre de gravetat de la política catalana és l’autodeterminació, els comuns es veuen obligats a triar el bàndol que els fa quedar malament. Per això la condemna de la unilateralitat és indiscernible de la seva proposta de reconciliació, i per això les seves propostes són sempre forçades, perquè no se sotmeten a un debat net. Quan Asens diu que “l’amnistia és una oportunitat perquè hi hagi una entesa entre les forces catalanistes”, és una invitació o és un ultimàtum? Com ho podem saber, si el referèndum continua prohibit, i si el sostre que imposa el PSOE continua essent la constitució actual?

Els comuns poden acompanyar la seva amnistia d’una reivindicació perquè hi hagi un estatut nou, amb més competències i més respecte per la pluralitat, tal com fa Asens. En canvi, és inimaginable cap amnistia acompanyada d’un referèndum real d’independència. És aquí que es veu la asimetria: la seva opció nacional no té cap exèrcit en contra. Si ara poden fer veure que fan d’àrbitres no és pel seu virtuosisme moral, sinó perquè no s’han hagut d’embrutar mai les mans. La seva proposta és ben legítima, avui potser fins i tot majoritària, però tan sols és possible perquè la feina bruta ja els la van fer els jutges, els mateixos jutges que ells diuen combatre amb l’amnistia, tal com qualsevol avenç en l’autogovern, per raquític que sigui, tan sols és possible perquè la feina bruta es va fer amb la unilateralitat que tan durament van combatre llavors, quan importava de debò, i eren drets al parlament tot aplaudint amb Ciutadans.

L’altra part de la feina bruta

Aquests dies torna a haver-hi proves fresques que tant Esquerra Republicana com Junts remen exactament en la mateixa direcció que Sumar i Asens: aparcar l’autodeterminació, o bé ajornar-la i complicar-la tant que desaparegui del mapa. El president Pere Aragonès ho ha fet més rotundament amb l’impuls del confús acord de la claredat. Aquesta setmana, el consell acadèmic n’ha enllestit les propostes, i en cap no hi ha un referèndum en què els catalans exclusivament es pronunciïn sobre la independència. Les cinc opcions són, de fet, un menysteniment insultant a l’autodeterminació, i n’hi ha que preveuen, fins i tot, que els madrilenys o els extremenys hagin de validar, atenció, no la independència sinó el nou encaix que Catalunya podria tenir dins l’estat. Aragonès mateix encara ho ha reblat aquesta setmana insinuant que acceptaria una pregunta no binària, en què la butlleta incorporés també una tercera via.

El president Carles Puigdemont, amb més discreció i habilitat, fa tres quarts del mateix quan accedeix a retirar el referèndum com a condició per a negociar; i el seu entorn encara va més enllà i suggereix que una taula de negociació amb un mitjancer podria ser un primer pas, perquè saben i sempre han sabut que cap govern espanyol no s’avindrà mai a cap referèndum amb totes les garanties. Al capdavall, de la mateixa manera que l’amnistia de Sumar no seria possible si els jutges no haguessin reprimit tant l’autodeterminació, un pacte de Junts amb el PSOE tampoc no seria possible en absolut si la feina bruta no l’hagués feta Esquerra aquests últims anys, abonant el terreny per a la reconstrucció catalanista que s’albira.