El compromís d’Emily Dickinson

"Dickinson va prescindir de l’exterior, de la gent, de l’amor, de tot, i això vist des d’ara és per començar sorprenent i tot seguit fa rumiar"

Tina Vallès
10.02.2022 - 20:31
VilaWeb
L’única fotografia que es té d’Emily Dickinson, feta l’any 1848.

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan llegeixo sobre escriptors d’altres èpoques i m’adono del compromís que llavors representava dedicar la vida a escriure, em faig petita. Si, a més, és una escriptora, encara m’empetiteixo més. Avui dia una dona té més dificultats que un home per escriure (i per publicar, i per ser llegida, i per ser rebuda per públic, crítica i mitjans), però moltes menys que temps enrere. Hi penso després de llegir Las ciudades de papel de Dominique Fortier (traducció d’Iballa López Hernández), una mena d’assaig novel·lat sobre Emily Dickinson que posa especialment el focus en els espais on va escriure i viure la poeta nord-americana. El llibre m’ha fet tornar a llegir poemes de Dickinson, uns poemes que ella escrivia per a si mateixa, sense pensar a publicar-los, però als quals va dedicar tota la vida, del tot entregada a la poesia, prescindint de tota la resta. M’aturo en uns versos del poema 706 (en va escriure 1.789, en papers solts; i hi ha una escena preciosa, i angoixant, al llibre de Fortier, de Dickinson intentant endreçar-los, agrupar-los, escampant-los, com un mosaic, pel terra de la seva cambra):

I cannot live with You –
It would be Life –
And Life is over there –
Behind the Shelf.

Els prestatges són els llibres. Llibres no solament de poesia (els sonets de Shakespeare són casa seva), també de botànica, ornitologia, mapes, la Bíblia…, Dickinson viu entre pàgines, entre papers, i Dominique Fortier ens explica aquesta seva manera d’escriure i viure combinant realitat i imaginació, sense que el lector pugui saber on és la línia que les separa, i sense que això preocupi gens ni mica a qui llegeix, perquè Fortier confia en la història que escriu, confia en ella mateixa com a autora i per tant transmet confiança a qui la llegeix. No és en absolut una biografia de l’autora, i com que no ho és ho és més que cap, perquè aquesta triple confiança fa que entris en el petit i immens univers de Dickinson des de les primeres pàgines, d’imatge en imatge, d’engruna en engruna, de niu en niu fins al petit reducte que és l’habitació de la poeta a la casa familiar d’Amherst (Nova Anglaterra) on es va aïllar.

Es va aïllar, és això el que em fa escriure el que he escrit a la primera frase d’aquest article. Dickinson no és que s’aïllés un temps, a l’estil de Thoreau, anant-se’n a una cabana al bosc, no, ella el que va fer va ser anar-se desprenent de tot el que no necessitava per escriure, anar alliberant-se dels pesos que li impedien fer el que volia fer, i anar reduint el seu espai vital, primer al jardí i la casa d’Amherst, després ja només a la seva cambra al pis de dalt. Va prescindir de l’exterior, de la gent, de l’amor, de tot, i això vist des d’ara és per començar sorprenent i tot seguit fa rumiar sobre un munt de coses que ja ni tan sols tenen a veure amb escriure, sinó amb viure. A Fortier, però, aquest aïllament la sorprèn en el sentit contrari que a mi, i això encara m’ha fet rumiar més; us en cito un trosset llarg (la traducció al català és meva): “A la gent li sorprèn que [Dickinson] passés els últims anys en soledat com si fos una proesa sobrehumana, però, repeteixo, el que ens hauria de sorprendre és que no hi hagi més escriptors que es tanquin a casa seva a escriure plàcidament. El circ de la vida ordinària, amb el seu reguitzell de futilitats i obligacions, no és el que seria sobrehumà? Per què ens sorprèn que algú que viu abans que res a través dels llibres triï de grat sacrificar per a ells el contacte amb els seus semblants?” (La cursiva és meva, i la poso per respondre d’una manera pràctica i ràpida les preguntes llargues i reflexives de Fortier i després poder centrar-me en el que ara m’interessa.)

Llegeixo aquest aïllament de Dickinson com un compromís incommensurable amb la poesia, però m’he d’esforçar per llegir-lo així, perquè tinc tirada a tocar massa de peus a terra quan penso sobre l’escriure i sobre l’escriure combinat amb el viure. És clar que jo no escric poesia, ni visc al segle XIX, però l’astorament de Fortier sí que em sorprèn i em descol·loca, perquè és un astorament coetani. Entenc que és un astorament dins del context del llibre, no un astorament “real”, perquè Fortier ja està del tot imbuïda dins de Dickinson; el vull llegir així i així el llegeixo, perquè Fortier em confia el seu llibre, com a lectora que en sóc, perquè el llegeixi com vulgui, que la confiança aquella triple que comentava més amunt també permet aquestes “llicències”. I perquè quan llegeixo Fortier dient que Dickinson “necessita tan poques coses que podria ser morta. O no haver existit mai”, sé que en realitat llegeixo Dickinson (cito un trosset del poema 479, com a mostra, com a botó):

Because I could not stop for Death –
He kindly stopped for me –
The Carnage held but just Ourselves –
And Immortality.

Escriure sobre algú que escriu imagino que té això, que a mesura que vas trobant la veu per escriure, aquesta veu se’t barreja amb la veu sobre la qual escrius i suposo que davant del dilema de si deixar que es barregin o no cadascú tria la seva opció, i Fortier aposta per la barreja de totes dues veus i de fet penso que és un dels encerts del llibre, per no dir que és l’encert principal, com ho és també que es debati sobre si ha de visitar la casa de Dickinson a Amherst o no, si hi ha d’haver estat físicament per escriure el llibre o bé és millor encomanar-se a la imaginació. Respecto i aplaudeixo les tries de Fortier, són valentes i personals, o personals i prou –deixem el coratge per a altres situacions més llunyanes del paper–, són unes tries que fan rumiar a qui la llegeix, a qui les llegeix.

Endinsar-me en la vida, en les decisions i renúncies de Dickinson, m’ha fet rumiar sobre les pròpies decisions i renúncies, perquè inevitablement, si escrius, quan llegeixes sobre algú que escriu, tard o d’hora caus en el parany de la comparació, i llavors el cap et fuig de la pàgina i comences a sospesar coses pròpies mentre els ulls et continuen passejant per les lletres. Potser, penso, potser per això Les villes de papier va guanyar el premi Renaudot 2020 d’assaig, d’assaig, no de narrativa, no solament perquè hi ha poca ficció al seu llibre –tot i que es llegeixi com una novel·la, no com una biografia, i per això sigui la millor no biografia que pugueu llegir sobre Dickinson, tant si ja la coneixíeu com si aquesta serà la vostra primera incursió al seu petit enorme univers–, sinó també perquè fa rumiar, com ho fa també la poesia de Dickinson, que amaga, rere la brevetat, una profunditat inabastable que dóna sentit ple al seu compromís vital tan incomprensible com (gairebé) impossible vist des del segle XXI.

Més notícies

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes