Molts lectors em van escriure indignats ahir, quan van saber que un jutge havia arxivat les diligències sobre el famós incident entre els Mossos i la policia espanyola a la incineradora de Sant Adrià de Besòs. Tal com deixa clar aquest vídeo, aquell incident va servir per a desfermar una enorme campanya de mentides des dels mitjans i des de la política unionistes.

Els polítics i els periodistes que les van escampar van fer servir aquestes mentides, com ara que els Mossos espiaven polítics de l’oposició, per mirar d’acorralar el govern de l’època i provar d’aturar la independència. I ara o bé han callat o bé han publicat el fet que el jutge ha determinat que l’actuació dels Mossos va ser correcta i legal com si ells no hi tinguessen res a veure ni haguessen dit mai res. Ni una sola disculpa, ni una sola explicació de per què ho varen fer, gens d’autocrítica.

El cas és exemplificador i descriu nítidament com funciona, per desgràcia, la política a l’estat espanyol i com funciona, per desgràcia també, un determinat periodisme. I he dit a l’estat espanyol, però sóc conscient que, de fet, havia d’haver dit arreu del món. Només cal recordar el paper que va tenir The New York Times a l’hora de fer creïble la mentida sobre les armes de destrucció massiva de Saddam Hussein. Cal dir, però, que ells, si més no, van ser capaços de reconèixer després la gravetat del seu comportament.

Però em concentraré en el nostre cas perquè tot l’afer demostra de manera cristal·lina fins a quin punt les normes més bàsiques, la deontologia més elemental, han desaparegut en el camp de l’unionisme. És indiscutible que l’espanyolisme no té cap remordiment de consciència a l’hora de mentir deliberadament, si això val per a combatre la independència. És cert també que hauríem d’atorgar-los la presumpció que en alguns casos les seues actuacions fossen sinceres, honrades; perquè en aquell moment s’ho creien. Però si fos així ahir haurien reconegut el seu error i això no ha passat. És molt greu de comprovar que una part de la societat en què vivim fonamenta la seua proposta política en la mentida sistemàtica.

Tanmateix, m’agradaria anar més enllà i, aprofitant el cas, formular una qüestió que m’obsessiona gairebé des que vaig començar a fer de periodista, el 1984: com podem reconèixer la veritat o, per a ser més exactes, com certificar la mentida és l’única manera d’acostar-nos a la veritat. I com pot la societat, en conseqüència, conviure amb aquest estrany binomi. Després de tots aquests anys, crec que és pràcticament impossible de dir rotundament que una cosa és veritat però que, en canvi, és relativament senzill de saber quan és mentida. I per tant crec que aquesta és la clau de tot: cal identificar i combatre les mentides. Cal identificar i combatre els mentiders. Sempre i en tot moment. Sense cansar-nos-en mai. I en el cas que ens ocupa avui, la pista d’una de les mentides, la famosa ‘The Nota’ publicada per El Periódico, va deixar un rastre tan evident que d’ençà del primer minut va servir per a dubtar de la veracitat del conjunt de fets que hi tenien relació. Que en una caixa que suposadament contenia documents reals n’aparegués un de tan evidentment fals feia sospitar de tot.

Us recorde, primer, l’article que VilaWeb va publicar quan feia tan sols una hora que havia aparegut l’article original a El Periódico. Immediatament, vàrem considerar aquella nota inversemblant, per les enormes irregularitats que contenia, i l’anàlisi que en fèiem deixava pocs dubtes, ja des d’un primer moment, que tot allò no podia ser sinó una fabricació. Era l’agost del 2017.

Més tard, el gener del 2018, El Periódico va anunciar a so de bombo i plateret que aquella nota, la credibilitat de la qual havíem desmuntat a l’agost, havia estat trobada –hauria de dir ‘miraculosament’– en les caixes que anaven a la incineradora. I amb això pretenia demostrar-nos que era veritat i que no l’havien fabricada ells. VilaWeb va tornar a respondre des del periodisme, argumentant i explicant les nombroses irregularitats que contenien aquell document i sobretot aquella aparició tan sorprenent. Novament, més que encallar-nos discutint sobre si era veritat o no, vàrem posar en relleu que era una mentida.

Abans he dit, però, que no era tan difícil d’identificar una mentida com d’esbrinar la veritat. I aquest cas també n’és un bon exemple. Una nota falsa apareix en una caixa de documents preparats per a poder acusar el govern de tots els mals imaginables. Però apareix com una part d’una conxorxa política en la qual, inevitablement, hi havia implicats alts càrrecs dels Mossos. La decisió d’un jutge, que ara ha aclarit que l’actuació de la policia catalana va ser correcta en tot moment, ens permet de refermar-nos en la crítica de l’engany i dels qui van enganyar. Però no podem eludir el fet que, dissortadament, encara no ens permet de saber tota la veritat.

Ara, comprovar això no ens hauria de decebre, sinó que ens hauria d’esperonar. I hauria d’esperonar el cos de policia a explicar a la ciutadania com va anar aquell afer. Però, siga com siga, ja sabem del cert que no va passar allò que alguns –aquells periodistes i aquells polítics– tants esforços van fer per fer-nos creure que havia passat. I això té un valor molt gran, perquè els posa en qüestió. A ells. Perquè ens obliga a dubtar-ne sistemàticament. D’ells.

L’unionisme cavalca sobre la mentida, potser convençut que podrà mentir impunement per sempre i a tothom. Però cada mentida que nosaltres som capaços de desmuntar afebleix més els seus arguments i fa més difícil, en definitiva, que se’n puguen sortir. Si més no, que ho puguen aconseguir a còpia de mentides. Ni que siga perquè en la següent ocasió –que n’hi haurà, potser aviat– algunes de les mentides més gruixudes i alguns dels mentiders més tenaços ja no tindran cap mena de credibilitat, amb la qual cosa els seus serveis seran directament inútils.

 

PS. De vegades, quan VilaWeb ha desmuntat mentides forjades per l’independentisme, alguns lectors s’han exclamat o fins i tot han protestat de manera vehement. Sempre hem respost dient que la nostra obligació és que els lectors tinguen la millor informació possible a l’abast i que això requereix demostrar que una cosa és mentida, la diga qui la diga i tinga les conseqüències que tinga. És possible que l’unionisme es trobe amb la necessitat de mentir, sobre la relació entre Catalunya i Espanya, perquè és ben palès que quan la coneixes és molt difícil d’acceptar racionalment la submissió. Però els independentistes no necessitem de cap manera dir ni fer circular mentides. Exactament per la mateixa raó.

PS2. Reflexioneu, si us plau, sobre quina campanya us volen fer empassar ara. Avui veure els vídeos de les televisions que hi ha a l’encapçalament d’aquest article causa indignació però també fa riure. D’acord. Però ara penseu quines coses us creieu avui que d’ací a uns quants mesos es demostrarà que són falses. I analitzeu com condicionen tot allò que penseu i feu avui. Quina impressió, quin sentiment, us creen. Ells.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb