Com tenim la llengua, doctors?

  • Ha sortit una nova edició, revisada i ampliada, del llibre 'Ensenya'm la llengua', del doctor Antoni Beltran, que aplega i fa lluir el tresor dels termes populars referits a la salut

VilaWeb
Jordi Badia i Pujol
14.01.2024 - 21:40
Actualització: 14.01.2024 - 21:54
Això és una prova de lectura dels articles de Vilaweb amb veu sintètica, que ben aviat serà a disposició dels subscriptors del diari. Subscriviu-vos-hi ací. Si trobeu algun problema, escriviu-nos a suport@vilaweb.cat.

Cada setmana ens arriben notícies de discriminacions per raons de llengua en centres sanitaris. Això és un drama sempre, però si aquestes situacions passen en un cafè o en un banc no és igual que si passen en un CAP o en un hospital, perquè un pacient malalt o ferit és molt més vulnerable que no pas un client d’un establiment. 

Però el cas és que hi ha un altre problema que afecta la llengua de la sanitat, i és l’empobriment del codi. Quants mots i expressions, o girs, referits al cos humà i a la salut no s’han anat arraconant aquests darrers decennis? En els registres informals, és clar. Pensem en denominacions tan simples com queixal corcat, que ja fa anys que en diem càries. O les feridures, que també han desaparegut, perquè tot són vessaments o ictus. O una afecció tan corrent com el fet d’estar enrogallat, que molts joves ja no saben què és, perquè els pares els han dit sempre que estan afònics

Recuperar tot aquest tresor és un esforç que paga la pena per a reforçar la parla col·loquial, segurament la part més malmesa de la nostra llengua.

Aquesta és la tasca a què s’ha dedicat, de fa molt de temps, el doctor Antoni Beltran (Matadepera, Vallès Occidental, 1955), que fa més de trenta anys que és metge d’atenció primària a Sant Feliu de Guíxols (Baix Empordà). 

A més de la feina de metge, Beltran ha aplegat i aplega el vocabulari popular referit a la salut. Fruit d’aquestes observacions, el 2018 va publicar el llibre Ensenya’m la llengua (editorial Gregal), que va tenir un succés notable, amb quatre edicions. I abans d’acabar el 2023 n’ha sortit una edició nova –ara a l’editorial Gavarres–, revisada i ampliada. Màrius Serra n’ha fet el pròleg i Josep M. Pous-Culí les il·lustracions.

És un llibre de més de quatre-centes pàgines que s’aprofita de cap a cap. La introducció ja és tota una declaració d’intencions. Fa anys, el doctor Beltran va començar a anotar en una llibreta mots i expressions que li deien els pacients o que sentia ací o allà, relacionats amb la salut, però no va decidir de convertir-ho en un llibre fins que no es va adonar que la llengua es deteriorava i s’empobria molt ràpidament: “Hi havia una gran distància lingüística, un veritable trencament generacional entre la parla dels avis i la dels seus nets”, diu. 

Beltran apel·la a la responsabilitat dels metges per a mantenir aquest tresor, com a mitjà d’aproximació als pacients: “Els metges, a part de diagnosticar –curar (si es pot)–, alleugerir i consolar, han de procurar no espantar els seus malalts amb paraules massa tècniques i enrevessades.” I encara va més enllà: “Hem d’entendre d’una vegada per totes que la llengua també forma part de la curació, és un element essencial de l’acte mèdic; el metge ha de saber percebre i copsar, a vegades intuir, què li vol dir el pacient; la llengua és precisió, intimitat, confiança.” I acaba anant al moll de l’os que justifica aquest llibre: “Durant l’última meitat del segle XX els metges –o bona part– han esbandit el nom popular de moltes malalties, ja no hi ha ‘espatllats’ i costen de trobar les ‘feridures’ i les ‘trencadures’.”

El cos i més

El gruix principal llibre és estructurat seguint les parts, les funcions i les activitats del cos, amb capítols dedicats al cor i la sang; a l’aparell respiratori; a l’aparell digestiu; al menjar i el beure; a la cara, la llengua i el parlar; al sistema muscular i esquelètic; als sentits; a la pell; als òrgans sexuals; i al cap i el cervell. 

El contingut no és ofert esquemàticament, com en un diccionari, sinó que l’autor introdueix els mots, expressions, frases fetes, etc. amb explicacions amenes, que s’alternen amb llistes de paraules i locucions comentades. Quan ens parla del cor, per exemple, hi trobem això: “Cobriment de cor, defalliment, desmai, pèrdua dels sentits… Quan els termes com síncope, lipotímia o episodi vagal encara no s’havien introduït en la parla quotidiana, l’expressió cobriment o cobriment de cor servia per definir una sèrie de situacions molt diverses que podien anar des d’un simple desmai fins a una angina de pit.” I tot seguit ens explica succintament què volen dir mots com ara esvair, coresforç, tropell, terrabastada, bategar, baticors, boca del cor … Aprofitant l’avinentesa, duu l’explicació més enllà de l’àmbit de l’anatomia i de la salut i ens parla, per exemple, de termes i expressions que tenen el cor al centre: corsecar, corglaçar, agafar cor, estar amb l’ai al cor… Tot contribueix a presentar la llengua popular com un immens tresor a preservar.

Això es veu especialment en capítols com ara el tercer, de l’aparell digestiu, que té apartats ben “sucosos”, titulats “De flatos, coragres, corrípies i desventrellaments”, “De recargolaments, espremors i toves” i “Ganses, llufes, bufes, pets i veixines”. Aquest darrer és un repertori infinit de termes mèdics i no mèdics que es refereixen a les ventositats: pet amb cua, llepet, canviar pets per merda, anar de pet, anar a petar, peti qui peti, anar pet, estar que peta, gos petaner, no aguantar-se els pets, fer un pet com un aglà, cosa dolenta fora del ventre… 

És molt remarcable, també en aquest àmbit de l’aparell digestiu, la precisió de la llengua popular quan s’han d’expressar les diverses maneres d’anar de ventre: anar com un rellotge, anar fluix de ventre, anar desfet, fer-s’ho a sobre, anar lligat, tenir treballs per a anar de ventre, anar amb sang, anar fluix de molles, tenir el ventre brut, anar de cambra, anar-se’n com raig de poal, perdre la clau del cul, desembotigar… fins al refrany tan conegut que fa Menja bé i caga fort i no tinguis por de la mort.

Per a entendre la vastitud d’aquesta obra, n’hi ha prou de fer una ullada a les pàgines dedicades a la pell (capítol 8). L’autor –com fa ara i adés per tot el llibre– hi destaca reflexions en què lliga llengua, medicina i història: “‘El més profund de l’home és a la pell’. La pell representa l’aparell més accessible del nostre cos, el que tenim més a l’abast. És normal que hagi donat peu a una gran quantitat de paraules, locucions i frases fetes. Entre d’altres, hi trobarem blaus, fits, llúpies, furóncols, nafres i vespers; i tot un seguit de mots d’una gran expressivitat i extraordinàriament gràfics: voltadits, panses, mules, mussols…” És una reflexió destacada i acolorida i precedida d’un reguitzell de termes comentats, com ara granissada, verinada, borradura, esborronar, esborrifar, borrissol, pèl moixí, pelussa…, al costat de frases fetes i refranys: no tenir pèls a la llengua, el pèl crida pèl, allà on hi ha pèl hi ha alegria

Ja podeu suposar que la vintena de pàgines dedicades als òrgans sexuals (capítol 9) són per a sucar-hi pa, perquè en aquest àmbit el llenguatge popular, col·loquial i vulgar és d’allò més abundós. No tan sols hi ha una munió d’alternatives genuïnes a castellanismes ben escampats, sinó també invencions enginyoses, com ara On tinguis la cassola no hi fiquis la titola, un refrany per a recomanar de no barrejar sexe i feina i que en pot suplir un altre (de castellà) massa difós. 

De la vida i de la mort

Els capítols 11, 12 i 13 no tracten estrictament del cos humà, sinó de temes col·laterals: els subjectes (maneres d’ésser); els remeis i tractaments; i el pas del temps, la salut i la mort. Acabar parlant de la mort és escaient en un llibre com aquest, atès que és el pa de cada dia dels metges i del personal sanitari en general. De maneres d’anomenar la mort, l’autor n’ha aplegades un gavadal: fer l’ànec, fer-s’hi la pell, quedar-s’hi, dinyar-la… Però també hi ha –i ja tornem a tenir la precisió– expressions que parlen de la mort indirectament, com ara criar malves (ser mort i enterrat), no cantar-se’n ni gall ni gallina (haver mort fa temps), malaguanyat (en referència a algú que s’ha mort prematurament), tant de bé li ha fet Déu (que es diu d’algú que patia molt i finalment s’ha mort)… I aquella dita, carregada de sorna, que fa Qui tingui pressa, que passi al davant.

Un llibre tan aprofitat com aquest havia d’acabar amb un recull de mots vells i nous (capítol 14). En aquest apartat, l’autor hi encabeix també tot de “deformacions i variants dialectals” que potser molts heu sentit o emprat, com ara indicció, llenga, pessigoles, tífols (tifus).

En definitiva, aquest llibre d’Antoni Beltran l’haurien de llegir metges i metgesses, infermeres i infermers, i auxiliars de clínica. Però també els pacients, que, al capdavall, tots hi podem sortir guanyant, com diu l’autor al final de la introducció: “El llenguatge popular pot ser capaç d’expressar-se, tot sovint, amb molta més precisió i riquesa de matisos que el llenguatge tècnic. Un vocabulari viu, senzill i aclaridor –clar i català– que gira al voltant de la salut i sobretot de la pèrdua d’aquesta salut, un vocabulari que ara es troba una mica pioc però que ens és absolutament necessari.”

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any