He conservat aquest paper durant molts anys. És un visat del Consell Suprem de la República de Lituània que em van lliurar a l’aeroport de Vílnius el 5 de setembre de 1991. Aquell dia vaig aconseguir finalment d’entrar en allò que en teoria encara era la Unió Soviètica. Ho vaig fer en el primer vol que va fer el trajecte entre Varsòvia i Vílnius després del colp d’estat. A la pista hi havia el KGB soviètic però quan vaig travessar la porta de l’aeroport dos homes em van aturar dient que eren la frontera de Lituània. Em van signar el paper i em van recordar que Lituània ja era un estat independent encara que el control de l’aeroport i més instal·lacions bàsiques del país continuassin en mans soviètiques.

L’endemà vaig agafar el tren cap a Riga. En teoria, encara era un tren soviètic, tot i que tant Lituània com Letònia ja havien declarat la seua independència. A l’arribada a l’estació de Riga un policia em va aturar i em va demanar la documentació. Li vaig ensenyar el visat lituà. Se’l va quedar mirant i jo vaig entendre de seguida que no sabia què havia de fer. Aquell paper era legal? Era legal a Lituània? Era legal a Letònia? Era legal a l’URSS? Quina legalitat havia de garantir ell? Al control del KGB a Vílnius no m’havien donat cap paper i, per tant, el meu únic document de viatge era aquell. En la Unió Soviètica que jo havia conegut abans, obsessionada pel control dels estrangers, viatjar sense papers hauria estat un risc massa gran, però aquell dia tot va quedar en una conversa agradable. L’home estava perplex i em va deixar marxar sense saber exactament què havia de fer ni com havia d’actuar. Unes hores més tard, mentre jo era a Riga, la Unió Soviètica va anunciar que reconeixia la independència de les tres repúbliques bàltiques.

Al cap d’uns dies vaig continuar el meu viatge cap al nord, camí de Tallinn. En el tren vaig compartir seient amb un estudiant de Corea del Nord que estava enormement preocupat perquè ja no sabia en quin país era. No era un sentiment estrany ni anecdòtic. Amb gran sorpresa nostra, van fer parar el tren a la frontera entre Letònia i Estònia, i allà hi havia la policia soviètica, esperant-nos, amb els seus llargs abrics i l’ushanka, aquell casquet de pell que els identificà durant dècades, amb l’estel vermell al front. Simplement, la independència havia anat massa de pressa i encara no sabien qui havia de fer el control dels passatgers, de manera que un policia soviètic em va donar amablement la benvinguda a l’Estònia ja reconeguda com a estat independent per tothom, en una improvisada i surrealista frontera internacional que ara separava, amb policies soviètics, dos estats que havien estat part de la mateixa Unió fins unes hores abans.

Durant la meua vida he tingut la sort de veure nàixer en directe diversos estats, de viure les primeres hores de diversos estats, i per això em sembla que avui estic obligat a explicar què se sent en un dia com aquest, què podeu esperar de manera raonable que passe i què no hauríeu d’esperar.

En aquest sentit he volgut narrar la ruta pel Bàltic perquè ensenya una cosa que és fonamental: aquesta nit, de la nit al matí, canviaran molt poques coses al Principat i no en notareu gairebé cap. El policia que va eixir de casa soviètic, aquell dia que jo vaig arribar a Riga, va tornar a casa soviètic aquella nit. Però sa casa ja no era en territori soviètic i ell ara havia de controlar visats letons o lituans, uns paperets artesanals que només unes hores abans hauria dit que no tenien cap validesa. Què va fer l’endemà? Anar a treballar segur i, segurament, preguntar com havia de comportar-se. No li devia resultar senzill d’entendre, però el món continuava movent-se. L’endemà de la independència a Letònia els policies eren els mateixos que el dia abans de la independència, vestits igual, formats igual i amb les mateixes idees al cap. Tanmateix, avui, quan arribes al modern aeroport de Riga, el control de passaports té marcada en terra la bandera europea i els guàrdies de frontera ja no parlen rus sinó anglès. I es trobarien ben ridículs si algú els fes portar l’ushanka.

I aquesta és la clau de tot el que passarà a partir de la declaració de la independència. Dit de manera ràpida: demà tot serà igual però d’ací a deu anys ja podeu estar segurs que tot serà diferent.

El món funciona d’aquesta manera. Una declaració d’independència és un acte formal que canvia molt poques coses en la vida quotidiana de la gent de manera immediata. Demà el tren anirà igual de malament, el forner serà igual d’amable, Telecinco encara serà en el televisor, dels caixers automàtics eixiran euros, al bar de la cantonada continuaran fent el cafè massa fluix i potser encara hi haurà algun jutge que exigirà que es parle en castellà al seu tribunal.

Això vol dir que no haurà canviat res? No! Perquè haurà canviat una cosa fonamental: la capacitat de canviar. A partir de la declaració d’independència, el govern de la república no podrà canviar el caràcter dels forners ni serà feina seua explicar que el cafè s’ha de fer ben fet. Però ja no tindrà cap obstacle per a millorar el servei de rodalia i distància mitjana, podrà decidir quines cadenes veiem per la TDT, podrà sotmetre a referèndum si volem estar en la Unió Europea o no i fer servir l’euro i amonestar, si ho considera convenient, el jutge que no complesca la llei.

Tothom deu entendre, però, que això no passarà ni demà ni dilluns de la setmana vinent. Raonablement, ara podem esperar, de manera immediata, gests: que la república prenga cos i es faça present als carrers en forma de plaques als edificis, banderes, nomenclatura… La llei de transitorietat jurídica i fundacional de la república ens explica bé quines seran les prioritats de les setmanes vinents (la successió d’administracions, el desplegament del procés constituent i de l’autoritat fiscal i la reforma del poder judicial amb la creació del Tribunal Suprem). Telecinco, rodalia i la moneda que ix del caixer esperaran.

Amb la proclamació de la república s’acabarà el ‘procés’ com a opció política. Però no el procés de transformació de la realitat quotidiana. Tot al contrari, perquè aquest procés, de fet, començarà demà.

Si algú marxàs avui de Catalunya i hi tornàs d’ací a deu anys ho trobaria tot tan canviat que es pensaria que tots ens hem tornat bojos pel camí. Aquells que es queden veuran, en canvi, com de suau i discret que és tot. Els canvis arribaran fins al darrer racó però a un ritme i a una velocitat molt digeribles, sense grans precipitacions. I això, aquest procés lent, és i serà la millor garantia que la independència és una realitat.

D’ací a una setmana, quan hagen passat set dies i ens hàgem acostumat a sentir parlar del president de la república o del Tribunal Suprem, la normalitat s’haurà obert pas i el catastrofisme d’alguns s’haurà desmentit. Quan la república pague les primeres nòmines dels seus funcionaris o els jubilats reben la primera paga, la normalitat s’haurà obert pas i el catastrofisme d’alguns s’haurà desmentit. Quan els avions continuen aterrant al Prat, encara que durant un temps hi haja guàrdies civils en el control de passaport, i els turistes continuen arribant a Barcelona, la normalitat s’haurà obert pas i el catastrofisme d’alguns s’haurà desmentit. Quan els exàmens es facen i els alumnes tinguen notes, quan els sindicats facen una vaga, quan els tractors tornen als camps a treballar, la normalitat s’haurà obert pas i el catastrofisme d’alguns s’haurà desmentit.

Avui és un dia per al qual hem lluitat molt, des de fa segles. No tan sols, i això ho he recordar avui especialment, des de dins de les fronteres del que serà el nou estat sinó des de tota la nació, de Salses a Guardamar. Avui és un dia gran. Enorme. Però hem de saber què en podem esperar i què no. Recordeu-ho: la vida no canviarà demà però canviarà gràcies a allò que passe avui.

[VilaWeb no és com els altres. Fer un diari compromès i de qualitat té un cost alt i només amb el vostre suport econòmic podrem continuar creixent. Cliqueu aquí.]