El Camp Nou, més que un estadi

Camp de Futbol Municipal
Langa de Duero, Castella
Mapa a Google

El lema identitari del Futbol Club Barcelona i la seva massa social, “el Barça és més que un club”, es va començar a forjar, entre més episodis, arran de la xiulada d’ara fa just un segle contra la “Marxa reial” –l’himne espanyol– en un partit amistós amb el Júpiter que es disputava en homenatge a l’Orfeó Català. De la protesta, en plena dictadura de Primo de Rivera, en va derivar la decisió del governador civil de Barcelona, Joaquim Milans del Bosch, i el capità general de l’exèrcit espanyol a Catalunya, Emilio Barrera, de clausurar el camp de les Corts i suspendre temporalment el funcionament del club durant sis mesos, a més d’imposar una multa a l’equip i expulsar-ne el president, Joan Gamper, a Suïssa.

La frase esmentada, atribuïda a l’ex-president del FC Barcelona Narcís de Carreras i Guiteras (1905-1991), ha fet fortuna d’aleshores ençà per vincular el Barça amb la catalanitat, especialment en temps de dictadures. Però també pot expressar els trets identificadors o la filosofia del club en aspectes com ara la defensa del planter i d’un estil de joc molt característic, el desenvolupament de les seccions o l’impuls, aquests últims temps, de l’esport femení. En aquesta singularitat del Barça, és clar, també hi ha tingut força a veure el Camp Nou, l’estadi que va substituir el 1957 l’antic terreny de joc de les Corts i que, de bon començament, ja es va convertir en el temple dels culers i en un referent futbolístic mundial gràcies a les seves dimensions extraordinàries. L’Estadio del CF Barcelona, com es va dir administrativament del 1965 al 2001 (quan es va oficialitzar el nom popular de tota la vida, Camp Nou), fou remodelat per acollir alguns partits del Mundial del 1982 i, amb l’ampliació de la tercera graderia, va esdevenir l’aparador i orgull del barcelonisme amb una capacitat total de 115.000 espectadors.

Gairebé set dècades després de la inauguració, aquest cap de setmana s’acaba l’exili de dos anys del primer equip de futbol a l’Estadi Olímpic Lluís Companys de Montjuïc amb la represa dels partits a la gespa del nou Camp Nou, un estadi rebatejat (Spotify Camp Nou) i refundat de soca-rel que es torna a situar, com el llunyà 1957, al capdamunt dels equipaments futbolístics mundials. Aprofitant l’avinentesa de la reobertura, avui ens volem fixar en tres terrenys de joc ben diferents i distants entre si, però que demostren cadascun a la seva manera que el camp del Barça, com l’equip, també és més que un estadi.

La primera destinació és Guayaquil, a l’Equador, on els seguidors blau-grana es poden sentir gairebé com al Camp Nou malgrat ser a milers de quilòmetres de Barcelona. A la ciutat més gran del país sud-americà, enguany fa cent anys, un grup d’emigrants catalans (Eutimi Pérez Arumí, Onofre Castells Dragó, Valentí Sala Piqué, els germans Artur i Joan Domènech Marc, Pere Castells…) van fundar el Barcelona Sporting Club (BSC), en record del FC Barcelona del país que havien deixat enrere. Per això, durant un temps, l’equipació del BSC, un dels grans clubs de la lliga equatoriana, va ser blau-grana. I per això, també, l’escut del club és exactament el mateix que el del Barça –amb la sigla BSC en compte de FCB– i presideix l’estadi Monumental Isidro Romero Carbo, el més gran de l’Equador.

La segona destinació és un petit llogaret costaner de Cornualla, Barcelona, l’origen del qual ja vam tractar en un article precedent. Amb una bona dosi de sornegueria, un club amateur de la contrada, el Pelynt FC, aprofitant que s’entrenava i jugava en un terreny de joc situat als límits administratius de la Barcelona còrnica, va decidir de batejar-lo com el Camp Nou, a l’anglesa. El 2019, per problemes econòmics, el club es va haver de dissoldre, però el nom del New Camp es manté present entre els qui hi continuen anant a jugar.

I l’última destinació, Langa de Duero, no és pas tan lluny com les anteriors, atès que se situa al cor de Sòria (Castella). Tant al petit camp de futbol municipal com en molts carrers i indrets d’aquest terme de set-cents habitants hi ha escampats, ací i allà, seients d’una reforma parcial que es va fer al Camp Nou el 1994. En aquella ampliació, es van haver de renovar força seients, que un cop retirats de l’estadi van quedar emmagatzemats a la piscina municipal de Montjuïc. Per casualitat, un veí de Langa de Duero que s’encarregava del Bar Marcelino a Montjuïc mateix, Aurelio Zayas, es va assabentar de l’existència d’aquelles gairebé dues mil butaques del Barça abandonades i, amb permís del club, se les va endur amb tres amics més al seu poble per a donar-los una segona vida. I encara hi són –davant de cases, en camins, al cementiri…–, convertides en una atracció turística més des que aquesta història ha començat a aparèixer als mitjans arran de les obres del nou Camp Nou.

I una mica més: Mitjans i Camp Nou, justament, són dos conceptes que vénen al pensament quan parlem d’un complex esportiu projectat el 1981 a Andorra la Vella i que va restar a mig fer. L’arquitecte Francesc Mitjans i Miró (Barcelona, 1909-2006), pare del Camp Nou, va concebre un estadi de futbol i rugbi, amb pavelló de bàsquet i edifici d’oficines al costat, que tenia certes reminiscències amb el complex del Barça a les Corts. D’aquest projecte inspirat de lluny en el Camp Nou, només se’n va construir el pavelló.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat