Closcadelletra (CCIXI): Guany joventut amb els anys

  • «I he pensat en els vells tan malmenats i maltractats per totes bandes, tan abandonats a la malaltia en solitud i a la mort solitària en residències infectes»

VilaWeb

Les mans ardents i salabroses de J. V. Foix m’han donat aquest títol que he sentit meu tot d’una, que he sentit engrescador, saludable, clàssic i amb la veritat fonda i enlairadora d’un poeta vident i oracle.

D’ell he après la lliçó de la seva autenticitat.

I l’he recordat a la pastisseria de la plaça de Sarrià amb la seva afabilitat i vigor en punt malgrat els anys i els naufragis com un exemple perfecte d’allò que els romans deien Puer senilis.

El jove és savi com un ancià i l’ancià té l’esperit jove.

Aquest topos de la retòrica antiga i medieval que combina joventut i saviesa, vellura i energia, m’ha fet pensar en la connexió de les edats oposades que surten tant en aquests temps de pandèmia.

I he pensat en els vells tan malmenats i maltractats per totes bandes, tan abandonats a la malaltia en solitud i a la mort solitària en residències infectes.

I he pensat la força que podria irradiar aquesta sapiència antiga.

Els Puer senilis que tenen per una via aquesta forma de preservar la infantesa que duen dedins per la rememoració viva, i per l’altra el coneixement acumulat pels anys i panys que els dóna una visió plena de creactivitat i de llibertat molt grans, són uns tresors vivents.

Unes paraules del savi francès Bernard de Chartres, que m’arriben del llunyà segle XII, em donen un punt de vista que s’avé a la perfecció amb aquestes idees sobre les edats.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

Escoltau: ‘Nosaltres som com nans que van damunt les espatles de gegants, de manera que podem veure molt més lluny que ells, no tant per la nostra alçada o la nostra agudesa visual, sinó perquè en cavalcar damunt les seves espatles, som més alts que ells.’

Una forma antiga i molt clara de resoldre els conflictes entre generacions.

Dos poetes més han aparegut en aquest concili de mestres enrevoltant el Puer senilis.

Picasso, els darrers anys de la seva vida, pintava com un boig tot el temps i amb uns gests d’una llibertat absoluta. Un horabaixa li digué a Jacqueline que el venia a cercar per anar a sopar, amb una veu desbordada: ‘N’arriba encara! N’arriba encara! N’arriba encara!’

L’amic Blai Bonet després de la mort de la seva mare, passejant un capvespre a la vorera del Tomarinar i de Cala Figuera, s’aturà de cop, em fità, m’agafà la barra i digué: ‘Tots els poetes tenen cara de nins. Tu tens cara de nin. Jo tenc cara de nin. T’hi havies fixat?’ Record el seu somriure que acabava en un riure obert. El riure de l’univers.

Dins la gran mutació en marxa on vivim, aquestes idees sobre les persones grans que ens arriben dels fonaments grecoromans i medievals haurien de ser matèria d’estudi a les escoles i universitats que jubilen els seus mestres i fan emèrits els seus professors quan aquests es troben en una senectut que podria ser un llarg i cabalós riu d’enriquiment per als joves.

Des del moment que he defensat la vellesa amb passió i arguments en algun espai públic, he vist que davall davall de molts escoltadors se suscitava una reacció molt negativa. Es desencadenaven les hostilitats de la policia familiar, la policia social i la policia amorosa. Hi havia una espècie d’escàndol perquè aquell públic no volia entendre que dones i homes grans són els depositaris d’uns sabers singulars, d’unes formes de veure el món, que cap llibre pot reemplaçar.

Quan Flaubert morí, un dels seus deixebles que el plorava va amollar: ‘Amb mestre Gustau Flaubert s’han perdut un parell de biblioteques.’

Mir les alfabegueres de la finestra i són dues muntanyes d’olor verda.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any