closcadelletra

Darrere els vidres hi ha més vent que ‘Al vent’, l’estimada cançó de Raimon.

Dins les paraules que voldria escriure hi ha més vent que defora.

El vent del món?

Estic ple de traces que l’aire vertiginós esborra i que necessit estotjar per resistir els clixés dels poderosos que ho paralitzen tot, els anuncis infectats de consumiguera del capital, les lleis lapidàries i assassinament conservadores de l’estat, el dolor de cada dia d’un poble que ofeguen i que surt al carrer per cridar el que vol.

Les traces del temps íntim que ningú no em pot empresonar cal que esdevinguin llevat per fer tovar les carícies que no he fet, els t’estim que no he dit, les esperances creadores que no he practicat.

Ho podria expressar d’una altra manera.

Així com estan les coses si no ens hem tornat robots o zombis (n’hi ha a voler, no els has vist i sentit arreu?) fa mal, fa tornar bojos.

I això és bo. És la nostra salvació.

Les neurosis travessen Europa i tots els continents, no ho sabies, amic?

I això és molt millor. Per què?

Això vol dir que la nostra sensibilitat s’engrandeix, s’eixampla, creix.

Això vol dir que la nostra percepció del món es fa molt més extensa, molt més detallada, molt més fina, molt més exacta.

Molt més vivificadora!

Això vol dir que entenem més, que som més intel·ligents.

I més oberts, i més compartidors, i més tous, i més savis.

Aquesta follia pacífica i ferma és la capacitat de frescor que en queda dins el present, és el reset de la sensibilitat, és la renovació de l’entendre.

Fotografia: Jean-Marie del Moral.

ʻEn tendreʼ contra ʻendurir-seʼ, perquè endurir-se és passar-se a la renglera dels malanats.

Les traces precàries que se’n vol dur el vent expressen el somni d’un altre món en què tot podria ser diferent.

Les traces són empremtes que em diuen la lleugeresa, l’exactitud, la visibilitat, la rapidesa, la multiplicitat i la coherència que anticipava mestre Italo Calvino per a l’escriptura del segle XXI.

El vent canta, rugeix i refila quan pega a les fulles, a les parets, al terrer, als núvols, a la vida…

Però l’aprofit per fer créixer els matisos de la descripció, els sfumatos del paisatge, els tremolors de la tinta, les vacil·lacions del pensament.

Un atles de sensacions.

I quan d’una revolada el venteguer tanca els portellons i em deixa a les fosques és quan començ a sentir una veu amagada davall la meva veu.

Sí, em trec molt a poc a poc la pell morta de la veu antiga i apareix, fresca, lluminosa, nova de trinca, una veu naixent que quasi no sé ni amollar, ni bastir,  ni modular, ni ritmar, ni fer dir.

És un descant, un contra-cant, una polifonia borda, un loop veuer, una commoció verbal.

És un degotim de sons que s’entrecavalquen per trobar sentits com la deu d’una font secreta que compareix entre les ruïnes dels mots antics i obri direccions a voler que no havies vist mai.

La fosca de la ventada ha il·luminat uns moments, fonamentats en el buit i en l’adversitat, que et permeten albirar mars, cels i terrers desconeguts.

O els mateixos de sempre que fulguren amb intensitats i accents que no havies ni entrevist.

El vent ha operat un gir de perspectiva.

Mentre he esdevingut a l’interior d’un paisatge, aquest ha esdevingut el meu paisatge interior.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Fes-te'n subscriptor i construeix amb VilaWeb25 el diari nou que els Països Catalans necessiten ara.

60€/any | 18€/trimestre
120€/any | 35€/trimestre

Si no pots, o no vols, fer-te'n subscriptor, ara també ens pots ajudar fent una donació única.