Closcadelletra (CCCXXIV): Pensar i escriure sense accessoris

Cal despullar la intimitat. / Cal trobar la fórmula íntima. / Per aquí va la genètica textual

Biel Mesquida
Biel Mesquida
21.05.2022 - 21:30
Actualització: 22.05.2022 - 10:40
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

És mestre Mallarmé que m’ha donat aquest títol apassionant.

Tothom parla de tècniques d’escriptura, d’eines informàtiques i de tota una parafernàlia d’ortopèdies per fer un text.

La tècnica i la redacció són secundàries.

Allò que vaig contestar a un estudiant d’una escola per ensenyar a escriure va ser la meva experiència personal i ben transferible: cal una concentració mental permanent, cal remugar el llenguatge tostemps i per dedins, cal una atenció a la manera que els llenguatges es creen, es couen i es formulen a l’interior d’un mateix.

Per mor d’això sempre tenc a mà una plagueta de notes i una ploma (ara faig servir el roller-boll que rellisca molt bé damunt el full). Apunt una paraula que m’ha vengut al cap, una expressió que he caçat al vol, una drecera que trob en un lloc on intuesc un desenvolupament possible, una citació d’un article on puc embragar un relat…

Després arriba el redactat quan produesc una segregació, la fluïdesa de les frases que s’encadenen, el tatuatge en el paper de la tinta dels meus pensaments, de les meves idees, dels meus robatoris, dels meus deliris, de les meves troballes… 

Hi ha xocs de mots, sinuositats de frases, escenes de llenguatges, epifanies…

Una activitat cega i oral, musiquera i d’escolta: sons rítmics, alens espessos, despertar dels sentits, troballes del sentit, per aquí funciona l’aproximació sensorial i corpòria del text.

Quan veig les garbes del sementer que ara són cilindres i gegantines faig una elegia a aquelles messes de batre quan de xitxarel·lo anava a l’era de Son Bieló, quan les garbes eren fetes de gavelles i l’era un espectacle amb el mul amb cucales que menat per un missatge feia voltar uns corrons que separaven el gra de la palla mentre algú cantava: “Unes messes vaig segar | devora una jovençana; | mai la vaig sentir cantar, | només que sempre va anar | de puput i mala gana.

Això és íntim. Això val l’alegria!”

Recordem que l’íntim és el superlatiu d’interior. I que interior és l’essència d’una cosa. En aquest moment històric tot ataca l’íntim, se’l vol escorxar, fer malbé: guerres, traïció, pèrdua de confiança, mal gust a voler, blablablàs, confusió, somnambulisme, mercat financer assassí, polítics zombis i dictatorials, esclavatge virtual, crueltat a voler. 

Cal despullar la intimitat.

Cal trobar la fórmula íntima.

Per aquí va la genètica textual.

I la intimitat nua serà la veritat de la llengua, la nostra veritat pobra, tendra, vivíssima.

Suscitar que l’ull s’esvaeix en allò que l’orella recorda. 

Repetesc a l’estudiant: és amb el cos que cal escriure, amb les percepcions, amb els sentits: saber escoltar, saber veure, saber assaborir, saber tocar, saber respirar…

Obrir de pinte en ample tots els plecs i replecs de la nostra còrpora singular, tots els radars personals de la sensorialitat que ja és pensera.

Fer un escrit múltiple al nivell de les sensacions, obrar perquè els cinc sentits estiguin en repercussió els uns en relació amb els altres, jugar tot el temps entre l’ull, l’orella, el tacte, el gust, feinejar en el barroc que vol dir “tot al mateix temps”: aquesta és l’escriptura que cal en època de crisi, ara! 

El cos és espiritual i l’esperit és corporal, no ho sabies?

El savi Empèdocles des de l’avior ho diu clar: la sang que banya el cor és el que pensa.

Cal navegar lliurement a través dels segles.

Escolt el cant d’un tudó al jardí: justícia, justícia, justícia, per mi.

Ho diu? Ho escolt amb claredat quan algú m’ho va traduir.

L’escriptura tradueix el món en signes verbals, en munts de paraules i de frases acordades, en evidències que no havíem sentit mai.

L’escriptura capgira, mostra el davall de les cartes que no vol veure ningú, ni els individus, ni les famílies, ni la societat.

Escolt la rialla de l’univers.

Sent respirar l’espai.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies