Closcadelletra (CCCXIII): Som l’escena viva

"O escriure també: fer la guerra és senzill, és tornar immòbils els essers animats, separar els peus dels braços i tornar els humans a la matèria"

Biel Mesquida
Biel Mesquida
05.03.2022 - 20:31
Actualització: 05.03.2022 - 19:23
VilaWeb
Fotografia: Jean-Marie del Moral.

VilaWeb necessita el vostre suport

Aquest diari existeix perquè més de vint mil lectors han decidit que poden i volen pagar cinc euros al mes perquè tots rebeu tota la informació amb accés obert. Però no n’hi ha prou. En necessitem més. Tu ho vols i pots?

Fes-te’n subscriptor aquí.

En què passen diversos actors, interpretant peces diverses.

Tot estira la teva mirada, tot t’interessa.

El passeig és més que un passeig: un art de ser allà, el quadern i el roller-ball a la mà i l’esperit en estat d’alerta per atrapar allò que només ell pot percebre.

Sí, passeig el meu desig amb la pell ben oberta per acollir, analitzar descompondre, com un impressionista, la més minsa emoció visual, sonora, eròtica, tàctil, mental perquè alimentin les meves escriptures.

Dins aquests temps de sequera que ens ofega, ahir vespre, quan el camp ja era tot negre vaig tenir un moment de gràcia: havia fet una ploguda breu i els solcs plens de terrossos ressecs eren flors que obrien els seus perfums de terra banyada.

Cop en sec em va venir a l’esperit una nota d’un Carnet de Joseph Joubert: “Il vaut mieux s’occuper de l’être que du néant. Songe donc à ce qui te reste, plutôt qu’à ce que tu n’as plus.” (Val més ocupar-se de l’esser que del no-res. Somnia doncs en allò que et queda, més que en el que no tens.)

Brillava sobre els mots una llum estranya.

Hi havia aquest fil lluent d’aigua que corre i rega la pàgina fins i tot en els pitjors moments.

I una collita d’estrelles s’esborrava lentament de baix a dalt del cel.

Vaig tenir una impressió de plenitud feliç extremadament intensa i calma, quasi imperceptible, de la qual en podria no haver tengut consciència.

Intentava aproximar-me a aquest esdeveniment breu, petit, un xoc íntim incomprensible.

Era una carícia d’una bondat silenciosa, sense nom i sense fesomia.

Vaig apuntar tot això per no oblidar-me de la intensitat singular d’aquests instants.

I repetesc com una lletania unes frases de mestre Henry James que s’avenen perfectament amb aquests dies en què em trob hiperestèsic per tots els esdeveniments terribles que ens aclaparen: “És l’art que fa la vida. No conec substitut de cap classe a la força i la bellesa del seu procés.”

Com podria desplegar una tela d’invencions que diguin la potència de la meva indignació davant la barbàrie d’aquest univers histèric i trencat que només sembla obeir a les lleis de la guerra i d’un capitalisme agònic?

Com podria produir textos d’aquesta tragèdia terrorífica que impactin el lector i el treguin de la seva indiferència?

Bastaria dir aquesta definició simple de la guerra: fer entrar un tros de ferro en un tros de carn?

O escriure també: fer la guerra és senzill, és tornar immòbils els essers animats, separar els peus dels braços i tornar els humans a la matèria.

Per què em dius que la guerra no la fan els soldats, sinó els bandits econòmics i els gàngsters dels poders?

Pot un escriptor, un artista, pensar en la guerra d’un poble que no és el seu?

Sí, ara pot ajuntar la guerra d’Ucraïna, la seva activitat creactiva i les ruïnes del seu propi passat.

Ha de seguir els camins de l’autoanàlisi?

Sí, la recerca més analítica li donarà força i coratge.

Ha d’aprendre a girar pàgina?

Sí, quan la pàgina pesa massa és per a l’esser viu com una pedra tombal, com una llosa, que no el deixa viure. Aprendre a passar pàgina és reaprendre la lleugeresa que permet viure. Una lleugeresa guanyada sobre el sofriment, el contrari de la lleugeresa sense esforç d’aquells que cap pàgina no ha estat massa pesada per a girar-la.

Per què em ve al cap aquest fragment d’Els germans Karamàzov?

“Heu de saber que no hi ha res més noble, més fort, més sa i més útil en la vida que un bon record, sobretot quan ve de la joventut. Se us parla molt de l’educació, doncs un bon record conservat des de la infantesa és potser la millor de les educacions: si feim provisió d’aquests records de per vida, ja estam salvats definitivament. I fins i tot si només guardam en el cor res més que un bon record, això pot servir un dia per salvar-nos.”

La reconquesta de la lleugeresa pot passar per aquest record. 

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

Junts encara podem anar molt més lluny. Amb VilaWeb.

Fes-te’n subscriptor i construeix amb VilaWeb el nou diari que els Països Catalans necessiten ara.
Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes
Ara també ens pots ajudar fent una donació única.
Fer una donació
a partir de 10 €

Més notícies