12.02.2022 - 20:31
He vist amb cura la construcció d’un fester.
L’horabaixa era freda i transparent, el cel sense ni un núvol, l’ametlerar amb molts de morts de Xylella fastidiosa i quatre rams de flors nívies.
Per començar el majoral exsecallava el garrover immens per por que esqueixàs.
Abans l’operació d’exsecallar es feia al so de cançons sincronitzades amb la melodia dels cops de destral, o de qualsevol altra eina, de l’exsecallador. Les cançons tenien relació amb la feina o amb un tema diferent.
En el meu cas el pagès jove obrava amb una serra mecànica i jo tenia un poema, “Alcestis”, d’Eurípides (fet cinc segles abans de Crist), que he pensat que s’avenia a tota aquella talladissa.
Escolta: Tots els humans estan endeutats amb la mort / i no n’hi ha cap que sàpiga tan sols / si el dia següent encara viurà. / L’atzar va, ningú sap on: / no hi ha ciència per ensenyar-lo, ni art per agafar-lo. / Ho has entès bé, has memoritzat el que et dic? / Doncs bé, espera amb joia, engata’t i viu el dia present, / l’únic que és teu. Inscriu la resta a compte del destí.
El xerric eixordador del xorrac amb la seva no-música amb aires electrònics convertia el meu cantet en un gemec esmorteït d’algú que demana clemència.
Pensava que mentre el garrover perdia branques, milions de coses fructificaven en silenci.
Sempre seguit soscavam fins i tot sense témer-nos-en.
Ens minam per créixer!
Tornam grans amb dolor, en el caos i les tenebres, cap un dia ple i ignorat en què se sabrà sol el canvi del matí.
Només l’atenció i l’estimació portades a les coses les individualitzen.
El pagès, que s’ha convertit en conductor d’un buldòzer amb una pala immensa, recull les branques i les acaramulla amb temps i paciència.
Hi ha en l’aire perfums entrecreuats de la saba que regalima dels troncs i es mescla amb les olors de les fulles de mill verd esclafades i de la terra vermella que han gratat les urpes que a poc a poc edifiquen el fogueró.
Quan el majoral agafa el bidó de plàstic blanc ple d’un líquid fosc, que deu ser benzina, tenc un regiró i amb un bel li dic que vagi amb compte.
Em tranquil·litza amb un somriure i un desig que no passi pena, mentre avança cap al munt més alt que ell.
S’atura, destapa el bidó, i a sacsejades llança voltant voltant el líquid inflamable.
I després de deixar el bidó ben enfora torna amb un diari embolicat com si fos una vara.
Quan és just davant el cadafal llenyós encén la punta d’aquell bastó de paper i l’afica entre les rames.
I aquí comença la focatera: les flamarades creixen amb un fumeral que se’n va cap al cel com una columna alta i dreta.
Quasi de seguida, empeses per un ventijol de tramuntana, les flamarades comencen a ballar en una dansa vivíssima que crea núvols de fum blau, gris, boirer, entre l’espetarregar de les fulles que fan una música de sorolls secs i repetits com el de les pedres fogueres.
La vista se m’entela, estic entabanat, seduït, fascinat per aquella font de flamades que m’atreuen una cosa de no dir.
Som dins una massa grisenca que balla en totes direccions, manyaga de llana tova.
I m’acost quasi sense adonar-me’n a aquella calentor que em diu: qui té la flama ha de cremar.
Les flames amoroses em duen paraules alades de Juan de la Cruz: “Los ojos deseados que tengo en mis entrañas dibujados”, i sent que el naufragar m’és dolç en aquesta mar, i seguesc avançant i avançant dins la imantació flamígera d’aquesta arma dionisíaca, trepitjant les ombres de foc i el crepitar dolç de la saba fullenca, entrant en les profunditats d’aquestes llengües de foc com un regressus ad uterum, una mort i un renàixer, fins que un crit terrible em fa aturar en sec: Alerta!
El castell de flames s’ha esbucat, l’origen i la meta s’han fus, el misteri s’ha extingit, l’enigma s’ha perdut, he passat de la llum a la fosca.
Aquest cos tenebrós ha trobat les petjades de les ombres de foc gravades damunt la pell dins el sol del capaltard.
Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:
