Clara Simó (Castellar del Vallès, 1987) és professora de català, però la seva afecció i allò que li ha donat popularitat a les xarxes socials, especialment Instagram, és la cuina. Amb el nom de Clara Fogons, s’ha convertit en una divulgadora lúdica de la cuina catalana. Ara presenta Amb dos fogons! (Rosa dels Vents), un receptari que segueix l’esperit del seu perfil, per tal d’aprendre a cuinar sense ostentació ni exigències, ni tampoc la voluntat de convertir-nos en xefs, sinó de permetre’ns gaudir de la diversió que hi pot haver a la cuina.

—Sou professora de català. D’on us ve l’afecció a la cuina?
—Em ve de casa. A casa ens ha agradat molt menjar i cuinar i, per tant, al final això es porta a la sang. De petita, de seguida em posava a la cuina. Una vegada, en un càmping, vaig decidir que volia fer pa. No havia fet mai pa, i els meus pares tampoc. Imagina’t com va quedar aquell pa, sense forn, sense llevat…

—I, amb aquest entusiasme infantil, com és que us vau decantar per la filologia catalana, en compte de la cuina?
—Perquè m’agrada molt la llengua. M’agrada molt la llengua, a mi. I jugar amb la llengua. Volia ser professora de català. Vaig tenir professors molt bons, com en Josep Lluís Badal, que és escriptor, i que em va inspirar moltíssim. A mitja carrera vaig veure que potser també volia fer unes altres coses.

—A les xarxes us feu coneguda com a Clara Fogons. Com ha estat l’experiència?
—Molt divertida. La gent es pensa que és fàcil, això. I que es fa d’un dia per l’altre, que pots posar-t’hi i de seguida et fas viral. Hi ha gent a qui li passa, eh? Hi ha gent que realment comença i de seguida té una mica de seguidors. No ha estat el meu cas, he hagut de pencar moltíssim. Vaig començar l’any 2020 amb la pandèmia i ha estat molt progressiu, pujant, de miqueta en miqueta.

—Durant la pandèmia, tots tancats a casa, vam tenir més temps per a cuinar, fins i tot per a fer pa. Quan vau començar a veure que la cosa anava de debò?
—Vaig començar a penjar una recepta cada dia durant el confinament, perquè vaig pensar: m’avorreixo com una ostra, m’agrada molt cuinar, m’agrada molt fer fotografies, per què no penjo cada dia una fotografia i una recepta? I, de cop, vaig veure que, en tres mesos, havia passat de tres-cents seguidors, que eren els amics i la família, a tres mil. Aquí vaig veure que començava a créixer i no sabia què passava. Veus que hi ha empreses que comencen a demanar-te a alguna cosa, o gent que et regala alguna cosa perquè la tastis. Així, doncs, vaig pensar, potser podem tirar per aquí.

—Continueu fent classe?
—Home, aquesta és la meva feina. La resta és una mica el meu hobby. Ara, les xarxes em representen moltes hores, també. La meva feina és la docència, m’ho passo molt bé.

—Dèieu que us agrada jugar amb la llengua. La proposta del llibre, més que no pas un receptari seriós, és un joc amb les receptes i la part més lúdica de la cuina.
—És que jugar a la cuina és molt divertit. Agafar-se la cuina com un joc, d’entrada, et fa perdre la por de cuinar, d’experimentar i de cagar-la, també. Perquè pots cagar-la i no passa res. Pots equivocar-te i pot sortir-ne una cosa dolenta. Però és molt divertit jugar i provar-ho. I, si després surt una cosa boníssima, doncs és molt satisfactori.

—Cal seguir les receptes al peu de la lletra?
—Mai. Sóc molt contrària a la idea que cal seguir una recepta. S’han de seguir algunes receptes, com per exemple un tipus de massa, amb què cal ser molt primmirat, amb els grams de farina, de llevat, etc., o amb la rebosteria. Però, si no, la cuina de tota la vida s’ha fet a ull. Un rajolí d’això, un pessiguet d’allò, un polsim… Amb això, la meva padrina et feia els millors plats.

—Sovint, quan algú amb poca experiència a la cuina hi entra per primera vegada, vol seguir una recepta al peu de la lletra. Si no li surt exactament com a la fotografia o com al receptari, ja l’hem perdut…
—Per això aquest llibre no té fotografies. El llibre no té fotografies perquè tampoc tinguis aquesta idea que ha de sortir d’una determinada manera. No passa res. Pot ser que et surti diferent, pot ser que et surti millor. La qüestió important és que la gent no es frustri, que no faci una recepta i digui, no tinc el mateix ingredient i, per tant, no em sortirà la recepta, o no m’ha sortit igual i ja no ho tornaré a fer. Si no et surt, ho tornes a intentar i ja està.

—Cal intuïció a la cuina?
—I tant que en cal! I no se’n té ara mateix. La gent no sap improvisar perquè no ha viscut als fogons. Abans ens criàvem als fogons. Jo era a la cuina, al costat de la mare, que estava fent un rostit, o al costat del pare, que feia una cassola. Ara ja no ho fem, això, els nens són en unes altres habitacions, al menjador, a la sala d’estar, on sigui, i no estan pendents de què passa als fogons. Què passa, doncs? Que hi ha una generació, que crec que és la meva i una mica més jove que jo, que no ha vist el dia a dia als fogons.

—Per cert, fogons o vitroceràmica?
—A mi m’és igual. Perquè, encara que em digui Clara Fogons, no he tingut mai fogons de gas. Mai, perquè sempre ha estat una casualitat que allà on he viscut hi ha hagut sempre vitroceràmica. És a dir, és molt més fàcil cuinar amb fogons, perquè pots regular millor el foc. Però hem de ser una mica polivalents i tirar milles.

—Comenceu per alguns bàsics: brous, sofregits, picades, masses… Aquest A B C és com ensenyar a llegir?
—És com ensenyar les cartes bàsiques del joc. De fet, en dic així al llibre. Són les quatre cartes bàsiques que té tota la cuina catalana. Si tu domines aquestes coses, pots fer qualsevol plat, i això és preciós.

—Imagineu-vos algú que té desig de començar a cuinar, que té ganes d’endinsar-se en aquest joc. Per on li recomanaríeu que comencés?
—Pel principi. Al llibre hi ha tres nivells de dificultat. El primer és “de pa sucat amb oli”, el segon és “suar la cansalada”, i el tercer és “la paella pel mànec”. Si no ha cuinat mai, hauria de començar per les receptes de pa sucat amb oli, que són les més bàsiques. Són les que calen per agafar aquesta tranquil·litat a la cuina que, de cop, fa que pensis que ho pots fer més bé i atrevir-te amb unes altres coses.

—“De pa sucat amb oli”, “la paella pel mànec”… Són expressions que vinculen cuina i llengua.
—Precisament, per això he pogut fer tant de professora de català com de cuinera aficionada, perquè al final, quan faig classes de català, parlo de cuina, i quan faig cuina, faig servir les expressions en català.

—Tant la llengua com la cuina passen per moments delicats. És el moment de reivindicar-les de bracet?
—La llengua i la cuina van pel pedregar, cap a la decadència absoluta. Per tant, cuinar i fer contingut en català són dos actes de rebel·lia total.

—Què diríeu a algú que potser li agrada el bon menjar però que no té temps de cuinar?
—Que no passa res. Jo tampoc tinc temps de cuinar, però al final ho acabes fent.
Aprofita els pocs moments que tens per a fer moltes coses a la vegada, com feien les nostres àvies. Agafaven el diumenge i feien el dinar de tota la setmana. Ara, d’això, en diuen batchcooking, però abans se li deia enraigar el dinar.

—Vivim en un moment en què la gastronomia desperta molt d’interès, també a les xarxes socials, però no havíem cuinat mai tan poc com ara…
—La societat tendeix a deixar de cuinar. Ens agrada molt menjar, però cada vegada tenim menys criteri. Perquè, tot i que tenim molts tipus de menjar al nostre voltant, ningú ens ensenya a menjar. Ara la gent tasta un arròs pre-cuinat d’un supermercat i li sembla bo i no passa res. Després no sabem cuinar perquè, com que ens cada vegada ho posen més fàcil, la gent es va allunyant de la cuina. La cuina no deixa de ser una cosa entretinguda. Necessita una miqueta de passió. Aquestes dues hores que estaries fent un arròs, ets al gimnàs o mirant una sèrie de Netflix.

—Això ens fa perdre la nostra capacitat de decidir què mengem, i acaben essent aquests grans distribuïdors els qui trien per nosaltres…
—Perdem la nostra pròpia llibertat i la nostra essència. Els supermercats no venen fricandó, sinó poke bowl, lasanya o una pila de plats que no són de la nostra cuina. El trinxat no és estètic, i no et ve de gust menjar-te’l o comprar-te’l pre-cuinat. Per tant, no ens venen la cuina catalana, ens venen la cuina que potser és més visual, però a la qual realment li falta la substància i l’essència de casa.

—Potser per aquesta manca de referents propis, darrerament, als restaurants triomfen els macarrons i la truita de patates, plats que fins fa ben poc eren més propis de la cuina de casa que no pas de la restauració.
—Per sort, es va revertint aquesta tendència d’anar tots a fer cuina de fora molt sofisticada, perquè no té sentit que a Barcelona s’hi pugui menjar més ramen que escudella. I a gent els ho agraeix. Animo la restauració a continuar per aquí.

—Amb una vida cada vegada més cara, en què molta gent té dificultats per a arribar a final de mes, dediqueu unes quantes pàgines a l’aprofitament. Potser en unes altres èpoques hem estat més esplèndids i ens hem permès de llençar menjar?
—És que la cuina d’aprofitament és molt nostra. I molt necessària, perquè reduïm tot el malbaratament alimentari, i tots els residus que generem. Alhora, permet d’aprofitar molt millor allò que comprem. Si compres un llobarro i el compres sencer, pots fer una cosa amb el cap i les espines, en pots fer una altra cosa amb els lloms. Si ja compres una safata amb el llobarro preparat, que només són dos filets, només tens allò. Si el compres cuinat amb les patates a sota, no et sobrarà res. Per tant, no tens res que puguis agafar i tornar a muntar. Sempre dic que, si compro un pollastre, amb quatre verdures puc fer el dinar d’una setmana per a tota la família. Pots fer caldo, unes croquetes, uns canelons, una crema… Tot això, amb un sol producte.

—Ens ha faltat que ens ensenyessin a comprar i a fer aquesta cuina més eficient?
—Qui compra un pollastre sencer i se’l talla? Ja no hi ha ningú que compri un pollastre sencer, perquè tampoc sabem de tallar-lo. Jo vaig aprendre a tallar pollastre amb un tutorial de YouTube. No cal que te n’ensenyin ta mare o ta tieta. Al final, pots aprendre-ho per tu mateix i, si no ho saps fer, provar-ho. No sempre hi ha interès. Per una altra banda, ens bombardegen per terra, mar i aire perquè no aprofitem res. Així, la fruita la tenim tallada. Si ni tan sols he de pelar la mandarina, què he de fer?

—No cal parlar dels residus de plàstic que tot això genera…
—Ambientalment és un desastre. Que agafis una carabassa i l’hagis de comprar
tallada, pelada i envasada al buit… Això és un malbaratament espectacular de recursos. Al final, la carabassa t’aguanta molt més. Les àvies tenien les carabasses tot l’any. Si l’agafes tallada, no pots aprofitar ni la pell ni les llavors.

—Això també fa que els nens no sàpiguen com és un pollastre o un lluç…
—Quantes potes té un pollastre? Hi ha gent que pensa que tenen quatre potes. És clar, si la gent no sap comprar, perquè no sap com són els animals, per exemple, o les verdures. La gent no sap què és un pèsol amb tavella, perquè l’ha vist sempre com aquelles boletes verdes al congelador de casa.

—Van ser molt celebrades les vostres receptes en catanyol…
—Aquesta ironia és molt catalana! [riu] De fet, em vaig fixar en la cançó de “Coses de l’idioma” de la Trinca, que a casa sempre ens ha fet molta gràcia, i vaig pensar d’aplicar-la a la cuina. Un dia, que era Sants Innocents, vaig pensar que penjaria un vídeo amb una traducció maldestra del castellà, i parlaria de “cigrones” o “pesoles”. La gent va respondre dient que quina gràcia i vaig dir, aquí hi ha un filó.

—El llibre és una combinació de receptes i jocs. Què voldríeu, que la gent aprengués a cuinar o que s’ho passés bé?
—Sobretot, que s’ho passin bé. Si, a més, a algú li entra el cuquet de cuinar, fantàstic. Es pot llegir el llibre sense necessitat de posar-se a cuinar en aquell moment. Al final, els llibres queden a la prestatgeria i busques les receptes a internet. En canvi, si és divertit, puc estar jugant al sofà i passar-m’ho bé. I un dia ja cuinaràs.

—Ara hi ha molts nens que diuen als pares que volen ser cuiners. Abans això era pràcticament impossible.
—Tots aquests nens que volen ser cuiners no tenen ni idea de què vol dir ser cuiner. Ser cuiner mirant només els superxefs que tenen estrelles Michelin i sols Repsol, i que són allà dalt, és una visió esbiaixada d’una feina molt dura. El meu company és cuiner i ho visc a primera fila: moltes hores, molta feina física, poc descans… I treballar quan els altres descansen. La feina del cuiner és molt dura, i si hi ha algú que s’hi vol dedicar, fantàstic. Però, si us plau, no romantitzem la restauració…