Article de Marta Rojals

Ciutadans o catalans?

  • La comunitat i l’estat que l’estructura políticament no es poden assentar sobre una societat calidoscòpica de lleialtats enfrontades

Joan Ramon Resina
05.05.2024 - 21:40
Actualització: 05.05.2024 - 23:06
VilaWeb

Quan Josep Tarradellas va sortir al balcó del Palau de la Generalitat després de tornar de l’exili, s’adreçà al país amb el vocatiu “Ciutadans de Catalunya!”, expressió que ni Macià ni Companys mai no havien emprat. Per als presidents de la Generalitat republicana l’apel·latiu era el gentilici “Catalans!” Si durant la dictadura de Franco el poble havia degenerat a la condició de simple ciutadania, la Generalitat recuperada tampoc no era el govern semiindependent dels primers temps de la República i el primer any de la guerra. Aquella represa de contacte amb el país implicava una renúncia, motiu pel qual els socialistes convertiren Tarradellas en una icona. Alguns potser recordaven que fou ell qui dissuadí Macià de sostenir la proclamació de la república catalana l’abril del 1931. Mentre Tarradellas era a l’exili, la població s’havia doblat amb un contingent d’immigrants que no se sentien catalans i sovint ni tan sols “altres catalans”, per dir-ho amb l’eufemisme bonhomiós i esperançat de Paco Candel. Dels espanyols arribats entre els anys cinquanta i setanta, una gran part mai no mostrà gens d’interès a catalanitzar-se. Tampoc els fills o els néts. Eren la “Catalunya real” a què apel·laven els socialistes contra la Catalunya històrica. El nacionalisme, d’altra banda, posava tot l’èmfasi a integrar aquella massa humana de llengua, cultura i costums forans amb un contracte implícit pel qual la catalanitat assumida esdevenia el motor de la mobilitat social.

La ciutadania esgrimida per Tarradellas era un joc malabar, una ficció, car la ciutadania designa la pertinença a un estat i Catalunya sols és una regió espanyola, de manera que Tarradellas es dirigia literalment als ciutadans espanyols residents a Catalunya, i amb això afalagava els socialistes, perquè refermava el seu projecte de país. El successor de Tarradellas intentà recuperar la relació territorial de la identitat sense distingir entre estadants contingents i autòctons. Per això s’empescà la fórmula, aparentment generosa i en realitat abusiva: “És català tothom que viu i treballa a Catalunya.” Abusiva, perquè no tenia en compte el sentiment identitari dels espanyols desplaçats ni suposava cap transacció amb les persones que s’identificaven amb la catalanitat per necessitat diguem-ne biogràfica. D’antuvi tots eren catalans, si no de fet sí per decret. I això afalagava el sentimentalisme dels catalans d’origen alhora que concedia als altres el privilegi d’estipular les condicions de la identitat adventícia, reduint-la a la mínima expressió. D’ençà de llavors hom esdevé català en passar l’Ebre o, més recentment, en passar el control de passaports al Prat del Llobregat, cosa que anul·la la vigència d’una identitat definida per uns deures i una solidaritat generada i assumida per la comunitat al llarg de la història. Quan hom recordava a algú que la catalanitat es manifesta amb determinats comportaments, l’interlocutor preguntava sorneguerament si hom tenia la maquineta d’expedir carnets de catalanitat. Era com preguntar: “Què hi diu, al teu DNI?” Però la catalanitat no és cosa del DNI ni de l’ADN.

Els deures es poden resumir en un sentiment de lleialtat nacional ineludible. La identitat és un sentiment perquè ni ningú ni cap institució no té la capacitat d’imposar-la. I és ineludible perquè no és optativa, com ho suggeria l’addendum que afegia a la definició de català la condició de voler ser-ne. La confusió és greu i ha comportat serioses complicacions polítiques. Un murri digué que “és espanyol qui no pot ser res més”. La frase és exacta i val per a les altres identitats nacionals. I és que cal distingir la identitat nacional, que és una comunitat de sentit, generalment heretada, de la ciutadania, que pot bescanviar-se, adquirir-se, abandonar-se i afegir-se a una altra, com en el cas de la doble o triple nacionalitat de què gaudeixen moltes persones. Fa molts anys que sóc ciutadà dels Estats Units, havent-ne assumit els deures i els drets a tots els efectes. Podria, si volgués, renunciar a aquesta nacionalitat, que en el meu cas resumeix una formació, una socialització i una professionalització que mai no hauria rebut a Catalunya. En canvi, no podria deixar de ser català encara que volgués, malgrat no aportar-me cap avantatge i sí alguns desavantatges i el llast d’una fixació emotiva que mai no m’he pogut treure de sobre. Això és així perquè la pertinença a la catalanitat no l’he triada, sinó que em fou transmesa per identificació natural amb uns progenitors i un cercle de parents, veïns i amistats que conformaren l’entorn dels meus primers anys i deixaren una petja inesborrable al meu caràcter. Amb el temps, el cercle s’amplià amb el ròssec social i amb les lectures fins a abastar totes les generacions que conformen la història magra i soferta del país. De primer els propis avantpassats fins on arribava la memòria familiar, massa prima, i més endavant els estranys que, amb coratge i covardia, generositat i conveniència, fe i desesperació, astúcia i ceguesa, bastiren la història, més aviat trista i poca-solta però a estones admirable, de Catalunya i li donaren continuïtat.

Aquest principi de cohesió que concatena segles i junyeix persones en continents distants no té res a veure ni amb la ciutadania d’un estat ni amb la ubicació jurisdiccional, sinó amb una comunitat de referents, un dels quals certament és el territori, però un altre la lleialtat a la llengua que conserva, transmet i reprodueix la història comuna com l’herència que cal actualitzar. Com digué Goethe: “Allò que has heretat dels teus pares, guanya-ho a fi que ho puguis posseir.”

Quan s’interromp la cadena d’obligacions mútues, perquè la gent ja no sent el caliu de la identitat, o perquè l’emoció s’esprimatxa i disgrega amb l’ingrés d’intrusos que no la comparteixen, la comunitat nacional es desmobilitza. Llavors els deures esdevenen utilitaris, provisionals i revocables, i la idea de sacrificar-se per salvar el fonament últim de la comunitat esdevé una aspiració panglosiana o un sarcasme. La ciutadania s’ha presentat sovint com una alternativa progressista al sentiment nacional, titllat de romàntic, excloent i reaccionari per aquells que han abraçat la idea d’una lleialtat jurisdiccional a un paquet de lleis més ben o més mal formulades, és a dir, una constitució sense profunditat històrica i desempallegada d’especificitat cultural, que posa el comptador a zero i redueix els hereus del procés històric d’on emanen els drets, l’estabilitat i la prosperitat al nivell dels qui, acabats d’arribar, neguen la lleialtat al país que teòricament pretenen d’adoptar.

Tanmateix aquests intrusos –i el mot aquí no té sentit pejoratiu, car tant se val si són immigrants que, com falenes, viatgen atrets per una opulència il·lusòria, com si són expatriats agombolats en enclavaments culturals, o executius apàtrides de les multinacionals– parasiten una comunitat nacional que d’una banda els fa nosa perquè, com tot allò que té compacitat, els constreny i condiciona, i d’una altra banda els atreu perquè hi troben el clima ideal de tolerància, baixa competència, docilitat i fins i tot conformisme que els permet d’arrelar i espigar-se.

Al capdavall, si la independència recolzés en una ciutadania sense substància històrica, amb quina convicció pronunciarien els ciutadans del nou estat el “nosaltres” que lliga els membres d’una comunitat que per a subsistir necessita la lleialtat de tots, no sols a unes lleis formalitzades sinó a unes altres d’inscrites en els costums, el tracte social i les tradicions? El “nosaltres” és implícit en tota comunitat capaç d’encarar un futur comú perquè recolza en un passat compartit. Per contra, la comunitat i l’estat que l’estructura políticament no es poden assentar sobre una societat calidoscòpica de lleialtats enfrontades.

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any