19.09.2023 - 21:40
|
Actualització: 20.09.2023 - 07:40
Un dels errors més greus del procés d’independència ha estat fins ara el menysteniment de la llengua. En alguns moments va arribar a semblar, tal com en parlaven alguns polítics, que el català fos una cosa fungible, simplement utilitària, equiparable en valor republicà a un vagó de rodalia o a un tant per cent de l’IRPF. I això –ho sabem tots– no és així. El català és allò que dóna sentit a la nostra nació. Nosaltres, de Salses a Oriola, si som una nació és perquè el català ens defineix davant els altres, davant el món en definitiva. El català ens delimita.
A mi m’agrada molt, perquè em sembla molt entenedor, explicar-ho i raonar-ho com ho fa Benjamin Akzin, quan diu que el nacionalisme –i en aquest punt i en aquest debat tothom és nacionalista–, al cap i a la fi, només és l’organitzador del “patró de semblança-dissemblança amb els veïns”. Reduït el debat a l’expressió més simplista: tu ets igual que jo o no?
Al capdavall, és tan simple com això. I per aquest motiu en qualsevol conflicte nacional la llengua, especialment la llengua, molesta tant els altres –els de l’altra nació. Simplement perquè és la dissemblança més visible de totes, la que entra pels ulls i per les orelles sols de posar-te a caminar en qualsevol poble i ciutat. O, d’ençà d’ahir, també només de començar a parlar a la trona del congrés dels diputats espanyol.
La reacció “torera” dels parlamentaris de Vox, negant-se a escoltar –negant-se a escoltar fos què fos allò que diguessen “els altres”, els dissemblants–, i aquella manera de retre els aparells de la traducció simultània cal entendre-ho com el símbol d’una victòria molt transcendental, que canvia no tan sols allò que ha passat aquestes darreres dècades, sinó allò que ha passat en tota la història del parlamentarisme espanyol.
És ben cert que l’esquerra espanyola s’hi apunta per oportunisme i conveniència. Però nosaltres no hem de valorar que s’hi troben obligats, finalment? Que no tinguen cap més remei, empesos en definitiva per la nostra força, que fer de la necessitat virtut?
En el cas de la promoció del català com a llengua oficial d’Europa, això encara s’ha vist amb més claredat. Arnau Lleonart, en la seua crònica d’ahir de Brussel·les estant, feia la broma de dir que el ministre d’Afers Estrangers espanyol semblava a estones un activista de la Plataforma per la Llengua. Que això siga per conveniència no impedeix de veure que ahir tots els governs de la Unió van haver de reobrir la carpeta catalana. Aquella que els socialistes espanyols han maldat tant per tancar. I que van haver de sentir que els catalanoparlants som deu milions d’europeus i no una simple curiositat a preservar.
Ja veurem com acaba, això de l’oficialitat a Europa, i tindrem prou temps de parlar de com encaixen, si encaixen, els fets d’ahir a Brussel·les i Madrid amb els moviments polítics immediats, clarament la possible investidura o no de Pedro Sánchez. Però avui no voldria deixar passar l’oportunitat d’expressar sobretot la meua gran alegria per tot això que hem viscut aquestes darreres hores. Perquè el català ha tornat a ser el gran protagonista històric de la nació, el senyal que ens identifica. I això –tant si s’entén com si no– ens fa molt més forts.
PS. Avui és el darrer dia per a votar, presencialment, a les eleccions de la Cambra de Comerç de Barcelona. Fa quatre anys la irrupció d’Eines de País va ser una sorpresa que va fer caure molts mites sobre l’empresariat català. Però el fet més important és que durant aquests quatre anys s’ha fet una gestió molt bona, centrada en el país i els interessos de la gent i les empreses, sense submissió als grans conglomerats ni al poder econòmic espanyol. Una gestió d’una institució clau que, sens dubte, mereix quatre anys més de marge per a continuar evolucionant en aquesta línia tan positiva. Teniu a les vostres mans d’aconseguir-ho amb el vostre vot, fent costat a Eines de País.
