16.01.2026 - 21:40
Com tot ofici, dominar la tècnica de l’esmolat de fulles de tall, en ganivets, tisores o navalles, requereix teoria i pràctica. I Toni Lama Cruz ho va aprendre tot del seu pare i del seu avi, i aquest darrer, del besavi. La família va ser l’escola d’una manera de treballar, d’afinar ganivets, tisores, navalles, totes les eines de tall, tal com s’aprèn a fer únicament a Galícia, segons que explica en Toni. “És un ofici que ve d’allà. No hi ha escola ni gremi, passa de pares a fills.”
Havent après l’ofici d’esmolet, doncs, cap a l’any 1900, Joaquín Lama Fuentefría, el besavi d’en Toni, va deixar Ourense, on havia nascut, per establir-se a Cuba. Va obrir una botiga a Santiago de Cuba que va batejar amb el nom de La Perla Cuchillería. I també en va obrir una a l’Havana, al carrer de la Reina, “que era com el passeig de Gràcia avui a Barcelona; es deia que hi passaven vint mil persones al dia”, comenta el besnet d’aquell emprenedor.
L’avi d’en Toni, Antonio Lama Cid, va viure a Cuba amb els seus pares dels vuit anys als divuit, i després va haver de tornar per fer el servei militar. L’any 1934 va arribar a Barcelona i va obrir la botiga i taller Casa Lama Ganiveteria i Paraigüeria, on afilava i venia ganivets i tisores, i paraigües, que també reparava. Amb la seva dona, Leónides Losada Estébez, que s’encarregava d’arreglar els paraigües, van aixecar el negoci. Gràcies a la seva dedicació, en què posaven l’ànima, van anar fent una clientela fidel. La seva gran especialització i el domini de l’art d’esmolar era un reclam per a veïns del Born, de la ciutat i d’altres contrades que sabien que d’allà s’endurien unes eines per a treballar bé en negocis, cuines de restaurants i particulars i tallers de modisteria.
“El besavi dels Lama ja no va tornar de Cuba, va morir allà”, explica en Toni. Ell, amb l’avi i el pare, que havien lligat un bonic tàndem en l’ofici, es va anar fent esmolet, gairebé de manera natural. Va començar aprenent a vendre i a reparar els paraigües, perquè tan petit s’hauria pogut fer mal amb els ganivets, però de mica en mica li varen anar ensenyant, primer, la teoria i, després, la pràctica de l’ofici d’esmolet. I, sobretot al principi, va ser aprendre com agafar-ho tot, per no tallar-se. “Aquest ofici té fins i tot un dialecte propi”, explica en Toni, mentre passa les pàgines d’un llibre antic que és un diccionari de ballarete-gallec, on, per exemple, s’indica que tarazana vol dir “roda d’afilar”. “Els esmolets tenien el seu vocabulari propi perquè qui no era del ram no els pogués entendre”, diu. Tot allò que es pugui saber d’aquest art, i qui el dominava i domina, ell ho sap. Sap que a Catalunya, abans dels gallecs, a final del segle XIX, van venir esmolets francesos a obrir els seus negocis. Va ser a començament del segle XX quan els gallecs varen expandir-se per tota la península. De fet, la botiga que ara regenta en Toni, el seu avi la va agafar que ja era un taller d’esmolet.
Avui ell, tot sol al capdavant del negoci, manté aquest ofici ancestral, i també l’atenció i el tracte de confiança amb els clients, alguns dels quals, com ara els paradistes del Mercat de Santa Caterina, són nets o fins i tot besnets dels primers clients del seu avi, de fa vuitanta anys.
Cada matí, en aixecar la persiana de la seva botiga, en Toni estira el fil d’una feina, d’una manera de viure que ha sabut passar de generació en generació un estil de treball, una precisió marcada per un aprenentatge únic, amb pedigrí, un art útil i necessari per a la vida quotidiana. És com si, de pares a fills, els Lama s’haguessin passat una capsa amb una recepta sagrada, un tresor entre mans. Allarguen la vida dels ganivets i tota eina de tall.
La clientela és àmplia: restauradors, hotelers, escoles de cuina, hotels de tot Barcelona i Catalunya. “Vénen des de la Vall de Boí fins a Premià”, explica en Toni, que continua esmolant amb pedra i manualment, com va aprendre a fer-ho al costat dels qui li traspassaven aquell saber fer de l’ofici. “És un procediment de treball que no és esmolar i prou, això és seguir fidelment una tradició, fer-ho igual. Jo he seguit el mateix guió”, comenta l’esmolet del Born. Reconeix que, per continuar un negoci així, cal que t’agradi molt allò que fas, i el tracte amb el públic, perquè la vida d’autònom i cada dia darrere el taulell requereix molt de sacrifici. Ara bé, la satisfacció d’haver pogut treballar amb la seva àvia, que fins molt tard va reparar paraigües –un servei que, d’un any ençà, ell ja no ofereix perquè no dóna l’abast–, i amb el seu pare, ha omplert de goig les seves vivències a la botiga. “Amb el pare fèiem un equip molt bo, no ens calia ni parlar”, rememora.
Una roda de filar amb la seva pedra, més petita i senzilla que la que fa servir ara ell, recorden el passat d’una feina que continua fent-se amb la mateixa precisió. Algunes fotografies en blanc i negre emmarcades on es veuen els qui abans feien això que ara fa en Toni fan companyia i atorguen un caliu familiar, un segell de professionalitat i dedicació a aquesta saga d’especialistes que avui ell continua representant després de noranta-dos anys de servei a la botiga. I, d’ençà del 1900, ja són cent vint-i-sis anys d’ençà que la família va començar aquesta dedicació.
Un racó amb encant
Casa Lama és una botiga petita. De fora, confereix al xamfrà entre el carrer dels Mercaders i el carrer de l’Oli una petjada històrica, una atmosfera de barri, aquella confiança que fa veïnat. De fet, en Toni recorda bé que, quan era petit, tenien les claus de tots els veïns. Per qualsevol oblit o descuit, guardaven un joc de claus de les cases amb tota la bona fe del món.
Els avis d’en Toni, i el seu pare, havien viscut al pis de sobre la botiga. En el mateix establiment que, al principi, van tenir de lloguer perquè el local estava, teòricament, afectat per les obres de la Via Laietana. En poquets metres quadrats hi és tot, botiga i taller. Hi entra gent tant per deixar eines per a esmolar com per comprar eines per a tallar.
Als aparadors dels dos carrers amb què fa cap de cantó, hi veiem ganivets, tisores i navalles de tota mena i mida. Fa l’efecte que demanis el que demanis per a tallar ho tindran. Tot està ben organitzat per tipologia: eines per a tallar carn, peix, fruita, verdura i roba, i tisores de costura n’hi ha de totes les mides. També en tenen per a fer la manicura i la pedicura, i talladors de cabells per als perruquers, navalles d’afaitar, i navalles multiús tan sorprenents com la suïssa, que pot arribar a tenir més de quaranta funcions. Les fetes a Solsona, de la casa Pallarès, també hi són, i amb molt bona reputació. A més, poden personalitzar els ganivets gravant-hi amb làser el nom.
Entre els paraigües, tots fets a la península, destaquen els fets a Girona. Són paraigües de pastor, de grans dimensions i ferms contra tota tempesta. “En venem molts, també per internet, sobretot a Saragossa i al País Basc”, comenta, i afegeix que enguany s’ha fet un fart de vendre paraigües a la botiga, de tant com ha plogut.
A la part alta de les parets de la botiga, una filera de petites figures de rodes de fusta recreen, com si fossin imatges d’una auca, esmolets treballant amb les seves rodes de fusta. És això, el que mai s’ha deixat de fer en aquest establiment emblemàtic del Born, que continua donant servei i vida al barri i a tot el país, amb la mateixa vocació de fa un segle.
