Carta a un amic hispanista

  • "Has arribat a l’hispanisme per l’espanyol, t’hi mantens per l’espanyol i has lligat la teva ètica i acció social a la sort de l’espanyol"

Joan Ramon Resina
22.11.2020 - 21:50
VilaWeb

Benvolgut col·lega,

Fa molts anys que ens coneixem i apreciem. Ens hem llegit l’un a l’altre, hem coincidit en congressos i col·laborat en publicacions. Sovint ens hem escrit i hem compartit la crítica a la filologia carpetovetònica de l’estat espanyol, còmplice de la restauració de l’ideari franquista. Hem conviscut a l’espai moderadament autocrític de l’hispanisme americà, encara marcat per l’exili del 39 quan nosaltres en preníem el relleu. Alguns de nosaltres vam maldar per transformar aquest espai monolingüe en una matèria més inclusiva, més atenta a les identitats “hispàniques” que s’expressen en altres idiomes i tradicions, algunes de tan potents com l’espanyola. N’hem dit “ibèriques” per prevenir la supeditació a l’assimilisme castellà, tan absolut avui com en el passat. Volíem dificultar-ne la desaparició dins el monopoli de la història que s’exerceix del moment que s’instaura un “saber” entorn de la llengua absoluta. Tu has preferit doblar l’aposta per l’hispanisme, estenent l’estudi a autors en espanyol d’arreu del món.

Aquesta “diversitat” és la torna de la hispanitat, alleugerida, això sí, del mite fundacional dels orígens. Resta tanmateix el vell somni d’una configuració global, d’un Lebensraum cada vegada més voraç, amb una depredació idèntica de les cultures atrapades en la teranyina de l’espanyol. Aquesta realitat prefereixes amagar-te-la amb una mampara de racionalitzacions, però la prepotència amb què s’esclafen llengües i cultures minoritàries en la lluita per l’hegemonia, la marxa implacable per la superioritat demogràfica i doncs política de l’espanyol és la teva raó de ser professional. Has arribat a l’hispanisme per l’espanyol, t’hi mantens per l’espanyol i has lligat la teva ètica i acció social a la sort de l’espanyol.

Res d’il·legítim en això. El món és com és i tu sols tens l’obligació de descriure’l com el veus. Res, doncs, a recriminar-te. I així pots creure que mantens una relació objectiva, neutra, honradament científica amb el llegat de la història. Sols que el gran Noam Chomsky ja fa molts anys que va denunciar aquesta disposició d’esperit amb l’exemple de l’historiador Gabriel Jackson, també hispanista i també liberal, per la seva adaptació de la guerra civil a les conveniències del poder. Anys després, la falsa asèpsia que Chomsky anomenava mandarinatge dugué Jackson, instal·lat a Barcelona, a implicar-se amb el règim del 78 contra les aspiracions catalanes. Tu t’esforces per ser o si més no per semblar més neutral que Jackson, però al capdavall els equilibris de què presumeixes van a parar a un mateix lloc.

Com Jackson i al contrari que Chomsky, que no ha dubtat mai a pagar el preu de la impopularitat pel fet d’ésser al costat de la justícia –recorda la seva defensa del dret de Faurisson a la llibertat d’expressió o la denúncia de la política d’Israel a Palestina–, tu apostes a la casella segura. Adherint-te a causes ja decidides o amortitzades –l’abolició de l’esclavatge, la descolonització, el bàndol republicà a la guerra civil, els drets civils–, restes espectador impertorbable en el conflicte que causa víctimes davant els teus ulls. No ets de cap manera un d’aquells hispanistes que, enfebrats per la idea de la unitat d’Espanya, donen suport a la repressió de milers de catalans. No, tu no faràs mai costat als repressors, com tampoc Jackson no va excusar el franquisme. Però, així com durant la guerra civil la neutralitat de les democràcies donà la victòria a Franco i després l’animadversió que sentien per la república les féu decidir a mantenir-lo en el poder, així també la teva neutralitat amaga parcialitat. Del moment que no fas distinció de legitimitats ni sospeses drets i raons històriques, ni distingeixes entre agressor i agredit, ni discrimines entre brutalitat i pacifisme, la teva neutralitat s’emmarca en l’status quo, el consagra.

Fent abstracció del dret d’autodeterminació que no refuses a uns altres pobles, resumeixes el moment revolucionari català com un xoc entre dos extremismes. I amb aquest esquematisme tan pobre et ventes les mosques i et lliures a l’abstenció en forma de judici asèptic. Perquè vas més lluny i poses en balança la propaganda de les dues bandes, acusant-les de la mateixa manera de fer la guerra amb uns altres mitjans. Però tu saps molt bé que compares entitats incommensurables. Que una cosa és l’estat i una altra una administració regional intervinguda. Que una cosa són aparells d’estat com les ambaixades, els instituts Cervantes i España Global i una altra l’Institut Ramon Llull. I saps o hauries de saber, si no et guia la mala fe, que aquesta institució no podria promoure cap activitat propagandística encara que volgués. Fas teu, doncs, el mite escampat per mitjans espanyols d’un aparell català que organitza la propaganda a través d’acadèmics afins. Però no pots concretar-ho i has de refugiar-te en vaguetats i deixar que la resta la faci el prejudici.

Ja veus que la neutralitat no t’excusa de situar-te en relació amb el conflicte. N’ets víctima en tant que ja no pots posar-te al costat bo de la història sense concórrer al moment de risc. I és que no hi ha ètica sense risc. En primer lloc, el risc d’equivocar-se, de caure al costat dolent i esdevenir impopular, i després l’adversitat que pugui derivar-se’n. Des de l’afer Dreyfus fins al coratge de Chomsky o de Said passant per la polèmica entre Sartre i Camus –ja deus haver reconegut la referència a aquest en el títol–, l’intel·lectual es reconeix en la seva indiferència a l’estigma quan es tracta de vindicar els drets i protegir la veritat.

Parafrasejant Camus, et diria que els que hem pres partit per les raons democràtiques d’un poble agredit teníem molt a dominar; per començar la temptació d’assemblar-nos a tu, de romandre en aquell punt dolç de la imparcialitat en què es pot ésser amic de tothom i se serva la imatge de moderat. Aquell punt on l’instint acadèmic posa límits a la voluntat de saber i de defensar la veritat que hom sap. Aquell punt on, com diu Camus, la intel·ligència ens avergonyeix i hom cerca una mentida còmoda –Camus diu “una feliç barbàrie”–, un prejudici saludable en què la veritat no costi gens d’esforç ni dugui aparellades conseqüències penoses.

Ho reconec. Si no hagués esclatat el “procés”, si Catalunya hagués continuat en una marginalitat desesperançada, els nostres camins no s’haurien separat. Encara seríem a la mateixa banda benpensant de l’hispanisme, fiscalitzant la tradició a fi de renovar-la per a les generacions futures. És fàcil i còmode culpar els catalans de la convulsió reflexa que els esdeveniments polítics han suscitat en l’hispanisme. L’agitació civil, el victimisme, l’entossudiment diferencial, quanta inquietud per a aconseguir tan poca cosa! Quina inutilitat traslladar el desfici al si d’una disciplina acadèmica! Tot això és cert, però alguns ho tenim per bo si, com diu Camus del sacrifici de França per a defensar-se de l’agressor alemany, l’esforç paga amb l’adquisició de dos o tres matisos que a alguns de nosaltres ens poden ajudar a més ben morir, o dit sense tant dramatisme, car les úniques morts al procés són ara per ara morts civils, a jubilar-nos amb la tranquil·litat d’haver fet els deures.

La situació és molt més dura per als catalans empresonats, exiliats, inhabilitats i perseguits policialment i judicialment, per als assassinats socialment amb acusacions falses i proves fabricades, per als multats i amenaçats. Per als qui de lluny estant hem pres partit contra una opressió secular que torna a ser indissimulada, es tracta més aviat, parafrasejant Camus per darrera vegada, de manifestar que no ens mereixem tanta injustícia.

La meva tasca, no pas missió, car la xarxa d’agents que tu imagines és una dèria espanyolista, ha estat informar-te de les raons que mouen els catalans i de la crueltat amb què topen aquestes raons. Quan la repressió s’enconi i arribi al límit suportable per la teva consciència no podràs pas al·legar desconeixement. Però, havent menystingut les raons que un poble oposa a la violència amb què són contestades, algun dia et trobaràs al costat de la història que creies combatre.

Fins llavors, m’acomiado amb el sentiment d’haver-te perdut pel camí.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any