Carta a Jordi Cuixart

  • «Em costa d'escriure't, Jordi. Se'm nua la gola. Sé que sabies, perquè m'ho vas dir. Guardo el teu missatge, hores abans d'encarar-te amb la rancúnia de l'estat vestit de jutge executor. Pensar en els altres, recordar el mal que ens han fet, saber-ho, plantar-hi cara, mantenir el somriure: aquest ets tu»

Núria Cadenes
24.12.2017 - 21:00
Actualització: 25.12.2017 - 21:14
VilaWeb

Estimat Jordi:

T’estimem.

Ja veus quines coses: cinc dies fent voltes i voltes a aquesta carta, certa reputació d’escriptora amb recursos i, al remat, enceto paper amb una redundància.

Però ho he fet a consciència. I en consciència.

L’únic tractament possible, dos punts, i el resum de tot plegat.

Perquè és veritat: la gent que et coneix i els qui no t’han vist mai, les senyores de Mataró indignades davant la policia amb les seves bufandes grogues (les senyores, no pas la policia, duien les bufandes: en aquest país hi passen coses, però no tantes); els pagesos invictes dalt els seus tractors; els castellers d’arreu que alcen torres enllaçades; les famílies que queden per fer cartells, llaços, postals, i enganxar-los, enviar-te-les; les persones que atenen rere el taulell d’una merceria i que es neguen a cobrar la cinta groga i diuen és per fer-ne un llaç, oi?, i somriuen; els avis i les àvies per la llibertat, que es manifesten a la plaça del Mercadal, a Reus, ben embufandats de color ginesta i malgrat totes les prohibicions hagudes i per haver; els músics que toquen junts o sols, també, amb un violí, amb un saxo, una guitarra des de la seva finestra fins a la que us reté; els treballadors de l’administració, que guarneixen de groc els arbres de Nadal (i què, si envien uniformes a treure’ls? Hi posen un cartell ‘aquí hi havia un llaç’, i hi és per sempre: ceci n’est pas une pipe, ja ho saps); els estudiants d’història, que ara la viuen en directe (potser no tan ràpidament com alguns voldríem, però avança, prou que ho veus); els veïns de Badalona, de Nou Barris o de l’Hospitalet, que continuen trencant tòpics i desmentint apriorismes; els bombers que pugen fins a Brussel·les i hi fan cua per a donar sang; els escriptors que tan ben representats ens vam sentir, l’altra nit, en les paraules de Joan Lluís Lluís: espera amatent la teva telefonada, president, que el protocol és el protocol i li has de comunicar encara el premi que té, i que mereix, però que li falta; tota aquesta gent, i moltíssima més (moltissimíssima) que, per raons òbvies no cap en cap enumeració, t’estimem.

I et garanteixo, Jordi, i sé que ho saps però sé també que va bé sentir com altres ho ratifiquen, que no hi ha dia que no pensem en tu. Fem la nostra vida, és clar, la que cadascú prova de menar tan bé com pot o com sap o qui sap, i la que anem bastint al mateix temps de manera col·lectiva: i pensem en tu, en vosaltres quatre. En tots nou. Sempre. I fot ràbia, deixa-m’ho dir sense embuts: molta ràbia. Ràbia de serrar les dents i de prémer els punys. Ràbia de la que cantava l’Ovidi, de la que fa falta per no acostumar-se mai a la injustícia, per saber plantar-li cara i dir-li que què t’has pensat, que les coses no han de ser així per força i que no ho seran, no deixarem que ho siguin.

Sabem que estàs serè. Perquè ens ho has dit i perquè ho sabem. I sabem que ets fort. I que encares amb responsabilitat els temps que ens ha tocat de viure. La teva força, la serenitat que ens transmets des de la situació més bèstia, són la nostra arma secreta. És aquell somriure, sí, gravat a la memòria del poble que som (divers, actiu, obert: de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó el coneixes perfectament): aquell dia, a Madrid, amb el fred que feia, amb plena consciència de la foscor que us amenaçava, que ens amenaçava a tots i s’acarnissava en vosaltres com a símbol i escarmiento, vau alçar les mans per saludar, obertament, les persones que us acompanyaven allà mateix, les que us seguíem des dels quatre punts cardinals, i ens vau somriure.

Aquella imatge és definició. Aquell somriure, el nostre escut. I esperó. Tot alhora.

Em costa d’escriure’t, Jordi. Se’m nua la gola. Sé que sabies, perquè m’ho vas dir. Guardo el teu missatge, hores abans d’encarar-te amb la rancúnia de l’estat vestit de jutge executor. Pensar en els altres, recordar el mal que ens han fet, saber-ho, plantar-hi cara, mantenir el somriure: aquest ets tu.

El mal que ens han fet. Durant tant de temps. Tant, que demostra fins a quin punt aquesta no és una història d’odi sinó d’amor. Vull dir que no és la història de la seva persecució sinó de la nostra resistència. Més que això: perquè hem resistit quan semblava tot perdut i arrasat, hem resistit quan semblava tot bullit al bany maria, i ara, a sobre, hem decidit d’avançar. Per això la bestiota treu escuma verda per la boca i prohibeix i colpeja i empresona: per desesperació. Fa mal (diria que no sap fer res més: quina cosa tan trista), i en aquest fer mal mostra, descarnada, la seva impotència.

Mentrestant, segur que la gent de casa, la gent d’Òmnium, els milers de cartes que reps t’ho han anat explicant, aquest poble continua allà on era i una mica més: ha superat la trampa del 21-D, ha tornat a donar una lliçó de dignitat i democràcia i ha ratificat el govern i el president legítims de Catalunya. En les condicions més adverses, ho ha tornat a fer. És clar que queda camí, i que hi ha més dificultats encara, però cada vegada en són menys. Perquè cada vegada en som més. I més determinats. Serenament determinats, diria. És impressionant, Jordi. Impressionant.

Ara arriba Nadal. És Nadal. I no vull escriure-ho, però és terrible. Perquè tu has dit que les idees no s’empresonen, i tens raó: mai no ho podran fer. Però és Nadal i tu hauries de ser a casa, amb els teus. Que hi ets, perquè entre tanta gent com t’estima, allà, a casa, hi tens les persones que ho fan més. Que hi ets, per tant, és clar, ho sabem i ens ho repetim. Hi ets. Però no. I en pensar-ho, ens torna la ràbia. I en guardem un bri per continuar avant. Però no ens hi rabegem. Perquè és Nadal, precisament. I perquè vivim un temps preciós, malgrat tot. Malgrat ells (‘ells’, amb aquella acotació que hi feia Fuster, ja ho saps) i els seus estúpids barrots. I perquè l’ocuparem, aquest temps, amb les coses que valen realment la pena.

Hi ha un poema que vaig treure de no sé on, fa anys. Potser d’una carta, també. L’he cercat ara a internet i no l’hi he sabut trobar. Te l’escric, per tant, tal com me’l guarda la memòria. Per si et pot fer servei. Perquè espero que te’n faci. Per les ganes d’abraçar-te. Perquè t’estimem. Perquè guanyarem.

Ells tenen la força i nosaltres, temps
el temps
tot el temps.

Ells tenen l’escorça i nosaltres, cor
el cor
de tot cor.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any