“El cant de la senyera”, del músic Lluís Millet a partir del text del poeta Joan Maragall, va ser interpretat per primera vegada l’any 1896, amb motiu de la benedicció de l’estendard de l’Orfeó Català. Durant aquests cent vint-i-cinc anys, aquell que tan sols era l’himne de l’Orfeó ha acabat esdevenint un dels cants patriòtics més populars del Principat, en rivalitat directa amb “Els segadors“. Resseguir els cent vint-i-cinc anys de “El cant de la senyera” és repassar un segle i quart d’història catalana.

Més que un orfeó

L’Orfeó Català va ser fundat el 15 de setembre de 1891 pels músics Lluís Millet i Amadeu Vives. Millet i Vives, de vint-i-quatre i vint anys respectivament, es reunien diàriament al cafè Pelayo amb un grup de melòmans i músics, i van decidir-se a fundar l’orfeó, influïts per les societats corals estrangeres que havien conegut durant l’Exposició Internacional del 1888 i pel desig de crear un estil propi, una música nacional catalana. Volien, en definitiva, que el poble cantés per al poble. D’entitats musicals n’havia moltes, però si alguna cosa va convertir l’Orfeó Català en una entitat diferent va ser la seva vinculació estreta amb el catalanisme. La doctora Manuela Narváez Ferri ha estudiat aquest vincle decisiu a la seva tesi L’Orfeó Català: Cant coral i catalanisme (1891-1951).

Lluís Millet, fundador de l'Orfeó Català
El músic Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català (fotografia: Viquipèdia).

El vincle es va anar fent més evident a mesura que l’Orfeó va deixar de ser una colla d’amics que es reunien per cantar i passà a ser una entitat estructurada i moderna, arrenglerada amb el primer catalanisme unitari, representat per la Unió Catalanista i, després, amb el catalanisme polític de la Lliga Regionalista. Tot plegat, afegit al seu rigor artístic, va fer que l’Orfeó conquerís el suport popular, l’admiració dels entesos i la complicitat dels intel·lectuals.

Un himne per a una senyera: l’encàrrec a Joan Maragall

A mesura que l’Orfeó va anar agafant volada, va caldre que tingués tot un seguit d’elements simbòlics per a acompanyar-ne els concerts i els viatges, especialment en visites a viles i ciutats del país. Com era tradició, la majoria d’orfeons disposaven d’una ensenya pròpia, que en presidia les actuacions. I l’Orfeó Català també, és clar: l’any 1895 va obrir un concurs de projectes –”per una bandera, estendard, ensenya o el que s’acordi”– que va guanyar l’arquitecte modernista Antoni M. Gallisà, tal com es va acordar en l’assemblea general del 27 d’octubre. La Junta de Dames –entitat benèfica formada per dones de l’alta societat– i un grup de noies orfeonistes es van encarregar de brodar l’estendard, seguint el disseny de Gallisà.

La impressió que va causar la senyera –que acompanyava els cantaires allà on anava–, va fer que es convertís en el motiu central del nou himne de l’entitat, encarregat a l’escriptor més influent del modernisme català, Joan Maragall, vinculat estretament a l’Orfeó, per al qual havia traduït diverses cançons alemanyes. Millet mateix, director i fundador de l’Orfeó, va musicar el text de Maragall, que començava dient:

Al damunt dels nostres cants
aixequem una senyera
que els farà més triomfants.

Au, companys, enarborem-la
en senyal de germandat;
au, companys, al vent desfem-la
en senyal de llibertat.

Que voleï! Contemplem-la
en sa dolça majestat!

El poeta Joan Maragall, autor del Cant de la senyera
El poeta Joan Maragall, en un dibuix de Ramon Casas. MNAC.

“El cant de la senyera”, un símbol proscrit

Com era costum, per beneir i presentar públicament la senyera es va organitzar un acte públic. La data escollida va ser l’11 d’octubre de 1896, amb motiu de la festa de l’Apostolat de l’Oració, a Montserrat. El bisbe de Vic, Josep Morgades, va ser l’encarregat de beneir el nou símbol, que va ser apadrinat pel comte Eusebi Güell i la seva filla Isabel. A la nau de la basílica de Montserrat es va interpretar per primera vegada “El cant de la senyera”, amb lletra de Maragall i música de Millet. Una peça que aviat va esdevenir un dels símbol més populars del catalanisme.

El catalanisme tenia al repertori una vella melodia que parlava de la guerra dels Segadors i que pocs anys abans, l’any 1892, havien recuperat i adaptat Emili Guanyavents i Francesc Alió per a un concurs organitzat per la Unió Catalanista. Les dues tonades s’interpretaven plegades en concerts, manifestacions, mítings i tota mena d’actes reivindicatius. Sense cap mena de caràcter oficial, representaven un moviment polític que amb la Solidaritat Catalana començava a recollir els primers èxits.

La Guàrdia Civil espanyola clausura el Camp de les Corts (font: Arxiu del FC Barcelona).

Com tots els símbols del catalanisme, tots dos himnes van estar permanentment sota sospita governamental i van ser objecte de la proscripció de la dictadura anticatalana del general Miguel Primo de Rivera. L’any 1925, l’Orfeó Català va ser clausurat governativament quan, en un partit de futbol entre el FC Barcelona i el Júpiter FC –dos equips vinculats al catalanisme i aquest darrer al moviment obrer–, que volia homenatjar la societat coral després d’una ronda d’èxit a Roma, el públic del camp de les Corts va xiular l’himne espanyol i va saludar efusivament el “God save the King”, interpretat per la banda de l’esquadra britànica.

1960: Els fets del palau

Després d’haver tornat als carrers i als actes públics amb la República espanyola, la dictadura franquista va prohibir “El cant de la senyera”, com la resta de símbols catalans. A mesura que el règim de Franco s’anava afermant, anava fent petites concessions, com ara tornar a autoritzar l’himne de l’Orfeó, però amb la condició que formés part del gruix del repertori i no obrís ni tanqués cap concert. Unes condicions que l’entitat sempre s’havia negat a acceptar.

L’any 1960 s’esqueia el centenari del naixement de Joan Maragall, en plena “Operación Cataluña” del dictador Francisco Franco, i va semblar que era el moment de tornar-lo a interpretar al Palau de la Música, seu de l’Orfeó, en un homenatge al poeta a què havien d’assistir quatre ministres franquistes.

El viatge del generalísimo responia a la necessitat de contrarestar l’enrenou causat arran de l’afer Galinsoga, la protesta impulsada pels sectors del catalanisme catòlic contra el director de La Vanguardia Española, Luís Martínez de Galinsoga, un feixista que havia dit públicament: “Todos los catalanes son una mierda.” L’èxit de la campanya, que va acabar amb la destitució de Galinsoga, va enfervorir l’oposició al règim, que va començar a inquietar-se.

A Barcelona, Franco va presidir la Demostración Sindical del Día del Trabajo al Camp Nou –amb la interpretació de la popular “Sardana de les monges”–, va visitar Montserrat i va presidir un consell de ministres a Pedralbes, on es va aprovar la cessió del castell de Montjuïc a la ciutat, la compilació de dret civil de Catalunya i la carta municipal de Barcelona.

Imatge dels coneguts com a Fets del Palau de la Música, el 19 de maig de 1960
Imatge dels anomenats Fets del Palau de la Música, el 19 de maig de 1960.

L’anunci de la interpretació de “El cant de la senyera” a l’homenatge a Maragall, que s’havia de fer el 19 de maig, va entusiasmar activistes catalanistes, com ara Guiomar Amell, que van preparar-se per aprofitar l’acte per desplegar les quatre barres, prohibides d’ençà del 1939. L’any 1945, en un concert davant el governador civil, Bartolomé Barba Hernández, els Grups Nacionals de Resistència havien aconseguit de fer-hi visible una bandera catalana.

Però, finalment, tres dies abans, el governador civil Felipe Acedo Colunga va decidir d’impedir la interpretació de l’himne de Maragall, i els conjurats de la resistència catalanista –molts dels quals, membres de l’Acadèmia de la Llengua de les Congregacions Marianes– van canviar de plans: omplirien tots els espais possibles del Palau i reclamarien la interpretació de “El cant de la senyera”, com una manera de protestar i de posar en evidència el règim.

Al principi del tercer acte del concert, que segons el primer programa havia de començar amb “El cant de la senyera”, el públic es va posar a aplaudir i a reclamar la interpretació proscrita. Alguns esperaven un gest del mestre Millet, que dirigia l’Orfeó, però quan van començar els primers compassos del “Cant espiritual”, van començar els xiulets, les esbroncades i el llançament de papers amb la lletra de “El cant de la senyera”. Entre el públic del galliner, Josep Espar Ticó es va aixecar, alt com un sant Pau, i va començar a cantar: “Al damunt dels nostres cants…”

Policies secrets infiltrats entre el públic van abraonar-se sobre els cantaires improvisats. Els escorcolls i les detencions d’aquella nit conduiren cap a Jordi Pujol, dirigent clandestí del catalanisme catòlic i inspirador de les campanyes de protesta contra Galinsoga i la visita de Franco, que aquella nit no era al Palau de la Música. Els anomenats “Fets del Palau”, van portar Pujol a un consell de guerra amb una condemna a set anys de presó.

“Els segadors” o “El cant de la senyera”?

La llei 1/1993 del 25 de febrer va establir “Els segadors” com a himne nacional de Catalunya. Si durant la Generalitat republicana s’havia volgut popularitzar “El cant del poble”, d’Amadeu Vives, amb lletra de Josep Maria de Sagarra, com a possible himne, amb l’autonomia no hi va haver discussió.

Malgrat tot, molts catalans encara s’emocionen quan senten “El cant de la senyera” i el tenen per un himne, si més no, alternatiu, juntament amb més cants patriòtics com “La santa espina”, d’Enric Morera, amb lletra d’Àngel Guimerà; “La balanguera,” d’Amadeu Vives i lletra de Joan Alcover; “L’emigrant”, de Vives mateix a partir d’un poema de Jacint Verdaguer; i “El virolai”, de Josep Rodoreda amb versos de Verdaguer. Fins i tot, alguns elements contraris al catalanisme –i l’independentisme– han suggerit de canviar el “bel·licós” himne de “Els segadors” pel “festiu” “El cant de la senyera”, perquè ignoren el pòsit patriòtic i polític d’aquella melodia que el catalanisme va fer seu tant en moments de joia com en moments de lluita.

D’ençà del 1913, és tradició que l’Orfeó Català faci un concert especial de Nadal. Un dels moments més emotius d’aquest concert de Sant Esteve és la interpretació de “El cant de la senyera“. D’ençà del 2012, coincidint amb l’esclat del procés independentista, l’himne de l’Orfeó és acompanyat del desplegament d’estelades entre els cantaires i el públic dempeus. Com un autèntic himne.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.