cambra de comerç

El gran poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va compondre una magnífica cançó (anomenada ‘First We Take Manhattan’) a la qual em permeto de manllevar el vers principal com a títol suggeridor d’aquest article: ‘Primer prendrem Manhattan, després prendrem Berlín…’

Ve a tomb tot plegat perquè durant aquests últims deu dies o dotze no es parla de cap altra cosa que la victòria –inesperada per aclaparadora– de la candidatura Eines de País a la Cambra de Comerç de Barcelona, que, com tothom ja sap, va gaudir del suport de l’ANC, el Cercle Català de Negocis, l’Associació Sobirania i Justícia i la Fundació Catalunya Estat. En unes altres paraules, la millor representació de l’independentisme en el món social, econòmic i empresarial.

Que l’independentisme hagi aterrat amb majoria absoluta a la institució més representativa, important i influent de Catalunya entre els empresaris és un fet transcendental. Només cal constatar la barreja d’estupor, desolació, sentit tràgic i indignació de l’establishment per comprendre l’abast de la fita aconseguida. Per primera vegada a la història, la majoria de l’empresariat català (essencialment independentista) ha aconseguit democràticament d’apoderar-se de la Cambra i amb el dret de gestionar-la d’acord amb els seus principis programàtics. I, n’estic segur, això farà. Amb l’enorme responsabilitat, també, de garantir que una estructura d’estat com aquesta mantingui i millori, de Catalunya estant i en benefici del país i de tota la ciutadania, el pes i prestigi que avui gaudeix en vista de les grans estructures empresarials i polítiques de tot el món.

Però no és la meva intenció de parlar ara de què farà Eines de País a la Cambra o de la manera com afrontarà les setmanes i mesos vinents. Els seus portaveus –i el president o presidenta– ho faran ben aviat.

A mi m’interessa de destacar les dues grans lliçons que, a parer meu, es desprenen d’aquesta fita històrica.

La primera és que la unitat ho guanya tot. Quan els reptes –els grans desafiaments– s’aborden amb la generositat que exigeix la unitat, les possibilitats de reeixir creixen exponencialment.

Ningú no dubta que els grans èxits de les manifestacions de l’11 de setembre de l’ANC o del referèndum de l’1-O radiquen fonamentalment en la unitat. En la disponibilitat generosa de tothom de posar tot allò que sabem i podem al servei d’una finalitat comuna, sense preguntar-nos ni exigir-nos cap més protagonisme ni cap més fidelitat que l’objectiu comú. Entendre, en definitiva, que no es tracta mai d’una batalla individual, sinó col·lectiva i de país.

Això ha fet, ni més ni menys, la candidatura Eines de País. Cap dels membres no ha sabut –ni ha volgut saber– les afinitats polítiques dels altres candidats ni qui havien votat aquestes últimes eleccions ni qui votarien a les vinents (no ens calia). Encara més, ni tan sols vam voler saber qui seria, finalment, la presidenta o president en cas de guanyar o de ser decisius a l’hora del nomenament. Més generositat, impossible.

Sí que se sabia que hi havia l’oportunitat única i històrica de conquerir una estructura d’estat al servei del país. I amb aquest objectiu transcendental tothom s’ha dedicat, en cos i ànima i amb tota la generositat del món, a capgirar la realitat envellida i endogàmica de l’establishment per aconseguir d’albirar un futur nou i engrescador mitjançant la Cambra i que la República Catalana pugui esdevenir un dels països més pròspers i socialment més avançats del món.

Aquest és el camí. La unitat generosa per als grans desafiaments. Les discrepàncies, només per a les petiteses (importants, o no) del dia a dia.

És amb la unitat que l’adversari no troba manera de fer front al nostre objectiu. És la nostra manera particular (probablement l’única, atès el capteniment de l’estat espanyol de negar-nos el dret d’autodeterminació) de demostrar-los una vegada i una altra, a ells i a tot el món, que l’independentisme representa la immensa majoria de la ciutadania catalana. No ho oblidem.

L’altra gran lliçó és la descoberta ‘màgica’ –que molta gent ha fet amb motiu d’aquestes eleccions camerals– que és possible de conquerir veritables estructures d’estat.

Que si ens ho proposem de debò podem conquerir, de manera pacífica i democràtica, una rere l’altra, les institucions i corporacions més importants del país. Les públiques i les privades. Dels ajuntaments fins als col·legis professionals. Dels col·legis fins a les associacions o clubs esportius, dels clubs fins als gremis professionals o els sindicats. En definitiva, ens podem estendre com una immensa taca d’oli amb la unitat que nosaltres volem i que la partitocràcia ens nega. Aquesta sí que és una manera d’avançar. La manera de ‘controlar’ el país i el territori. La manera de poder fer efectiva la República. Tal com deia el nostre Raimon en un dels seus magnífics poemes (esdevenguda cançó) i que també em permeto de manllevar: ‘En som molts més dels que ells volen i diuen.’

I perquè som tants i tants, podem sacsejar la societat de dalt a baix i assolir les fites que ens proposem. La Cambra ha estat el primer pas. Hem pres Manhattan. Hem de conquerir Berlín.

Per a VilaWeb el vostre suport ho és tot

Sostenir un esforç editorial del nivell i el compromís de VilaWeb, únicament amb la publicitat, és molt difícil. Per això necessitem encara molts subscriptors nous per a allunyar qualsevol ombra de dificultats per al diari. Per a vosaltres aquest és un esforç petit, però creieu-nos quan us diem que per a nosaltres el vostre suport ho és tot.

Podeu fer-vos subscriptors de VilaWeb en aquesta pàgina.

Vicent Partal
Director de VilaWeb