Diumenge unes quantes organitzacions van convocar una manifestació contra la independència amb el lema ‘Aturem el cop separatista’. La manifestació va ser un fracàs, malgrat els intents de manipulació de la premsa unionista. Només cal fer un colp d’ull a les xifres de manifestants que els organitzadors mateixos van fer públiques després de mobilitzacions equivalents del 2012 i el 2013. Aleshores van arribar a parlar de 160.000 manifestants (tot i que la guàrdia urbana només n’hi veia 6.000). Despús-ahir els mateixos que veien 160.000 manifestants rere seu el 2013 van dir que n’hi havia 16.000. No cal dir res més: ells mateixos ens diuen que diumenge eren un 10% dels que eren el 2013 (tot i que la guàrdia urbana, igualment, només n’hi veia 6.000).

És evident que els contraris a la independència de Catalunya no són tan pocs i això em sembla especialment significatiu. Per una banda, és raonable de pensar que hi ha molta gent que no vol la independència però que tampoc no vol barrejar-se amb aquesta gent que convoca les mobilitzacions. El to de les manifestacions, els gests, de segur que hi tenen molt a veure. Des dels aplaudiments a la sinistra comissaria de la Via Laietana a l’exhibició sense manies de banderes franquistes, hi ha tot un reguitzell de situacions que, segurament, dissuadeixen molta gent d’acudir-hi.

Però crec que hi ha alguna cosa més que això. Des de l’esclat que va significar la Via Catalana, els contraris a la independència van veient una ocupació del carrer per part dels independentistes i un avanç polític i institucional que els fa evident que la independència és un objectiu real i a curt termini, assumit no únicament per una part de la ciutadania i dels partits polítics, sinó sobretot per les institucions.

Alguna gent creu que aquesta interpretació que faig és bonista. Consideren, per contra, que si l’unionisme no ix en massa al carrer és perquè en el fons creu que en el moment final apareixeran els tancs o el que siga i impediran que passe allò que no volen que passe. Personalment en discrepe molt. Si tu creus que tens el poder i que l’altre és un enemic que pots aixafar fàcilment quan vulgues, per quina raó has d’esperar a l’instant final per involucrar-t’hi, per liquidar el problema? Quina lògica tindria deixar créixer l’independentisme més i més i més encara per aturar-lo en l’últim segon? Tret dels hiperventilats d’una banda i d’una altra, no crec que ningú avui pense que la independència siga més lluny d’on era fa un any, dos, tres. I, doncs, quan serà el moment d’aturar-la?

La tesi, a parer meu, no té sentit. Per contra, jo crec que tenim davant un fenomen molt més interessant: pense que la gran majoria dels contraris a la independència assumeixen dignament el debat democràtic, reconeixen el conflicte i esperen el dia que es puga votar. Eixe dia, des de la democràcia, ells diran que no, amb tot el dret que tenen de dir-ho. Però mentrestant no sembla que estiguen disposats a fer coses estranyes ni faran costat als qui volen que als seus conciutadans –nosaltres, els independentistes– els coarten els drets. Cosa que pense que els independentistes hauríem de reconèixer.

És clar que hi ha incidents de tant en tant, però hem de reconèixer que de moment són minúsculs. I això és molt important. Perquè diu molt de la nostra societat, de la pluralitat i la maduresa de la nostra societat. Alguns, en el món de la política sobretot, intenten atiar com siga el foc per crear un conflicte –per aconseguir aquell famós ‘Ulster que te cagas…’ que ens van anunciar fa anys i que no ha aparegut. Però ara com ara l’única cosa que podem constatar és que fracassen una vegada i una altra. I això diu tant del nostre país com la capacitat dels independentistes de mobilitzar-nos i crear un projecte engrescador.

[Bon dia] –L’escriptora mallorquina Antònia Vicens serà l’encarregada de recitar avui el poema del Dia de la Poesia. La dona que diu que el poema la comanda ha parlat amb Sebastià Bennasar en aquesta entrevista que us recomane avui especialment.

–La premsa marroquina s’ha fet molt ressò de l’opinió d’un grup conservador americà que creu que seria convenient que Espanya retornàs Ceuta i Melilla al Marroc per poder controlar de manera més eficaç el flux migratori cap a Europa. La proposta, publicada en forma d’article, és bastant absurda i té poques probabilitats, però alguna cosa sensata diu. Com ara que la població musulmana a les dues ciutats ja supera el 40% i només és qüestió de temps que els espanyols hi siguen una minoria. Ací trobareu una ressenya de la polèmica publicada a Yalibadi, un diari que solc llegir per fer-me una idea de la situació del Marroc.