Sóc un dels espectadors que dissabte varen restar impressionats per la manera com l’advocat de Clara Ponsatí va respondre a un periodista espanyol convidat al ‘FAQS’ de TV3. A part de refregar-li el franquisme pels morros i de no deixar-se entabanar per conceptes buits i manipuladors, Aamer Anwar va deixar caure una autèntica veritat: va dir que qui hauria d’anar a judici no són els polítics catalans sinó els policies responsables de la violència del primer d’octubre. Tan senzill d’entendre com indiscutible una volta ho has entès. Claríssim i, tanmateix, sorprenent sis mesos després dels fets.

Sorprenent perquè, de fet, la nostra societat no ha reaccionat en aquests termes. La indignació social i política pel que va passar no s’ha traduït en una iniciativa concreta de fer passar pels tribunals no únicament els responsables de la policia espanyola sinó els policies mateixos, que varen agredir molt més que no reclamava el seu sou.

La raó d’aquesta sorprenent actuació cal anar-la a cercar, molt segurament, en la brutal pressió conceptual que el nacionalisme espanyol és capaç d’exercir a Catalunya. Sobretot amb la política i amb els mitjans. Amb alguna política i amb alguns mitjans. Determinats debats, en aquest sentit, són completament contaminats i manipulats –darrerament, a més, amb una violència verbal i gestual que deixa esbalaït. I amb una barra excepcional, diguem-ho tot. Ahir, per exemple, vàrem veure com criticava piulets de Torra gent que es manifesta impunement pels carrers de Barcelona portant la mateixa pancarta que els dirigents de l’extrema dreta. Mentre s’atrevien a pontificar sobre la democràcia els qui mantenen els dirigents polítics de l’independentisme a la presó. Sense gens de vergonya. Van arribar fins i tot a exigir diàleg els mateixos que han ficat a la presó Carme Forcadell per haver permès el debat lliure al parlament. Com si els seus actes no tinguessen conseqüències. Com si els ciutadans fóssem incapaços de valorar fins a quin extrem n’arriben a ser, de cínics.

Per sort, i vist amb la perspectiva dels anys, he de dir que el pes i la credibilitat d’aquest assetjament conceptual de l’espanyolisme va minvant aquests darrers anys i mesos en la societat catalana d’una manera ben contrastable. En el terreny de la política, ahir, per exemple, les hipèrboles, els crits i els nervis al parlament al final eren l’evidència d’una impotència: la gent vota allò que vol i no segueix les ordres dels qui abans ho decidien tot. I en el mediàtic, les dades del CEO publicades la setmana passada certifiquen una realitat important que ha passat massa desapercebuda: hi ha una caiguda evident de l’audiència dels diaris espanyolistes, que és paral·lela a la puixança de la importància dels mitjans sobiranistes.

Però encara que s’haja avançat molt de terreny, no n’hi ha prou, perquè la batalla dels conceptes és una de les més dures, i segurament també la més sòlida. La que, en definitiva, allibera. Siguem-ne conscients, doncs, i no ens deixem embolicar amb el primer sopar de duro que posen en circulació aquells qui faran sempre tant com calga per impedir la independència –que, com s’ha vist molt clarament aquests dies, no són solament els del tripartit del 155.

PS: Marta Rojals avui escriu, com sempre amb molta agudesa, sobre tot això de les piulades de Torra. Llegiu-la.