Buenaventura Durruti i el curt estiu de l’anarquia

  • L’autor d'una obra clau de l’anarquisme espanyol, Hans Magnus Enzensberger, es va morir ara fa pocs dies a Munic a noranta-tres anys

VilaWeb
Xavier Montanyà
04.12.2022 - 21:40
Actualització: 04.12.2022 - 22:37

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Quan Hans Magnus Enzensberger va publicar, l’any 1972, El curt estiu de l’anarquia. Vida i mort de Buenaventura Durruti hi havia encara molt de silenci, censura, por i difamació sobre el moviment llibertari de l’estat espanyol, massacrat i reprimit pels franquistes durant la guerra del 1936-1939 i la dictadura. Hi havia els llibres de Ruedo Ibérico i d’editorials de l’exili, però eren d’abast limitat, circulaven en cercles d’experts, militants i historiadors.

Per Enzensberger, calia reconstruir la vida d’un gran personatge que havia mort feia trenta-cinc anys i havia deixat un llegat material molt discret: “Una muda, dues pistoles, uns prismàtics i unes ulleres de sol.” Per contra, deixava una gran empremta ideològica, ètica i moral, que no es podia mesurar i ni avaluar fàcilment. El llibre esdevé, per tant, un relat coral, una mena de trencaclosques que segueix el rastre del personatge inserit, sempre, en l’entorn del moviment anarcosindicalista i les seves accions que, per polítiques i revolucionàries, eren sovint il·legals i potser moltes de les quals ni se sabien, ni se sabran.

Hans Magnus Enzensberger.

El juliol del 1936 els anarquistes havien aturat amb armes als carrers el sollevament de Franco a Barcelona i havien engegat una de les revolucions més insòlites i inesperades de l’Europa dels anys trenta. Però va durar poc. De l’intens estiu del 1936 fins al maig del 1937, quan es van enfrontar amb les armes a republicans i comunistes, que estaven molt ben dirigits, armats i assessorats per Moscou. Stalin no ajudava amb armes i militars a la República a canvi de res i no podia permetre que, a banda de la soviètica, la seva, hi hagués cap més revolució a Europa que pogués posar en qüestió allò que ell feia: una deriva contrarevolucionària que ja organitzava els crims polítics més importants de la història de Rússia.

Després del 1937, els anarquistes –i els poumistes– van ser objecte d’acusacions difamatòries i van patir la repressió i la presó. Els que més havien arriscat d’ençà del primer dia contra el franquisme, ara, de la nit al dia, per obra i gràcia de Stalin i la burgesia monàrquica o republicana, espanyola o catalana, eren el dimoni, una banda de criminals i quintacolumnistes traïdors. Així es va escriure la història. Van passar dècades en què la repressió del moviment, els crims polítics (Andreu Nin), la presó i l’exili van anar ocultant o relegant l’heroica història dels anarquistes espanyols, alhora farcida d’errors i actes ingenus, a un món de llums i ombres sinistres, entre la veritat i la llegenda, per on costava molt d’orientar-se correctament.

Durruti amb la seva companya, Émilienne Morin.

El curt estiu de l’anarquia

Les ombres es van començar a esvair per al gran públic l’any 1972 amb l’aparició del llibre El curt estiu de l’anarquia, de Hans Magnus Enzensberger. Publicada ací, primer en castellà per Anagrama i, molts anys després, el 2014, en català per Virus Editorial. L’obra és conseqüència del film, també dirigit per l’escriptor alemany, Buenaventura Durruti: Biographie einer legende (Buenaventura Durruti: biografia d’una llegenda) filmat clandestinament a l’estat espanyol, l’estat francès, els Països Baixos i Alemanya, estrenat a la televisió alemanya el 1972.

L’autor qualifica el llibre de novel·la històrica, atès que, després de molts anys, les fronteres entre veritat i llegenda o entre realitat i ficció eren de precisió difícil, sobretot quan es tractava de testimonis que havien sofert molt i potser tenien por, precaució i algunes coses a amagar. Després de molts anys de clandestinitat i repressió, una dura derrota i la mitificació o criminalització de personatges com ara Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, el relat oral col·lectiu era fascinant, però, en alguns casos, poc rigorós i autocrític. En més qüestions, ateses les edats i les vides dels protagonistes, les llacunes de memòria, voluntàries o involuntàries, eren considerables.

Enzensberger a més de llegir tot allò que s’havia publicat ací o a Europa, i investigar en els arxius de l’Institut Internacional d’Història Social d’Amsterdam, va entrevistar desenes i desenes de testimonis de primera fila, tant en l’acció com en l’entorn familiar, amics i camarades dels personatges principals del moviment llibertari espanyol que van tenir una actuació important a Catalunya i l’Aragó. El llibre és una novel·la històrica basada en fets i personatges reals, en què totes les coses que s’expliquen van passar, encara que hi hagi versions diferents segons l’experiència i la subjectivitat de cada personatge.

Entre talls d’entrevistes fetes per ell, més fragments d’articles, discursos, cartes, llibres i diaris personals, Enzensberger elabora un collage trepidant i rítmic sobre un home i una època que descriu el sentiment i els anhels del proletariat revolucionari. Recull opinions de personatges tan interessants com ara Ricardo Sanz, Abel Paz, Federica Montseny, Diego Abad de Santillán, Josep Peirats; Émilienne Morin i Rosa Durruti, companya i germana de Durruti, respectivament; el capellà Jesús Arnal Pena, el seu secretari al front d’Aragó; Gaston Leval i Louis Lecoin, Frank Borkenau, Ilia Ehernburg, Simone Weil, Augustin Souchy, Hans-Erich Kaminski, Mikhaïl Koltsov; i, evidentment, dels mateixos Durruti, Ascaso i Garcia Oliver, a partir dels seus discursos, articles i entrevistes de premsa de l’època.

Crec que Enzensberger pràcticament no va deixar de parlar amb ningú dels més importants. Va ser una feina titànica, valuosa i no gens fàcil. No era senzill de vèncer les reticències a parlar dels anarquistes, ni viatjar en plena dictadura per Catalunya i Espanya entrevistant i enregistrant discretament unes persones que havien estat, i algunes encara ho eren, tan perseguides. Per bé que alguns d’ells els va trobar a l’exili francès, van ser moltes les veus que va rescatar del silenci gris que imperava a la gris i atemorida Espanya.

L’enterrament de Durruti va commoure la ciutat de Barcelona.

L’estratègia Enzensberger per a esquivar la policia franquista

En el pròleg de l’edició catalana del 2014, Hans Magnus Enzensberger va desvelar com ell i el seu equip havien estat capaços d’esquivar la Brigada Político-Social, que els perseguia i vigilava. Ho van aconseguir gairebé fins al final, quan els van enxampar i convidar a marxar del país. Sortosament, no els van poder requisar gran cosa del material enregistrat. Quan els van descobrir, ja havien fet una part molt important de la feina.

Enzensberger explica que, per edat, no havia conegut la Gestapo ni els serveis secrets nazis, però tenia una certa experiència en el tracte amb dictadures a la RDA, l’URSS, la Xina, Cuba i l’Iran. Tot i que de bon començament volia escriure un llibre sobre Durruti, tenia un contracte de la Westdeutscher Rundfunk, la Radiotelevisió de l’Alemanya Occidental, que estava disposada a finançar-li les investigacions i facilitar-li un equip d’enregistrament.

Com que lògicament no podia explicar les seves intencions reals, es va inventar un projecte que li servís d’excusa i cobertura: fer un gran reportatge sobre l’arquitecte Ricardo Bofill, que ja començava a despuntar, però encara no havia triomfat internacionalment. El tema no tenia cap càrrega política perillosa per al règim i, per contra, li podia interessar per millorar la seva imatge a l’exterior.

Ja que a Espanya hi havia espies i delators pertot arreu, van optar perquè tot l’equip s’allotgés en hotels de luxe, com ara el Ritz de Barcelona i de Madrid. Aquests llocs espantarien els funcionaris subalterns i, de fet, així va ser: la policia els va deixar tranquils força temps. Prenien tota mena de precaucions, com ara trucar des de cabines i telèfons de bars, mai des de l’hotel. Es van posar en contacte amb un vell taxista de confiança, coneixedor de la qüestió i de l’època, que, segons l’escriptor alemany, s’ho va passar la mar de bé jugant al gat i la rata amb la policia. Cada dia feia un viatge a l’aeroport per facturar a Alemanya les cintes de vídeo i àudio que havien enregistrat durant la jornada.

Un bon dia es va presentar a l’hotel un senyor gran vestit de paisà. “Ja us podeu imaginar de què es tracta”, els va dir. “Estem al corrent de les vostres activitats il·legals en territori espanyol. Certes consideracions ens impedeixen de detenir-vos a vós i al vostre equip. Però haureu d’agafar el pròxim avió cap a Alemanya. En contrapartida, en tenim prou d’inspeccionar el vostre equipatge. A part del film que estàveu autoritzats a filmar, us confisquem tot el material que heu enregistrat sense el nostre permís.”

La policia franquista no va trobar res a les maletes. L’equip continuà treballant a l’estat francès, Alemanya i els Països Baixos. El film i el llibre es van estrenar i publicar a Alemanya l’any 1972.

Ascaso, Durruti i Jover, jutjats a París per l’intent d’atemptat contra el rei espanyol Alfons XIII.

Buenaventura Durruti, ni heroi ni màrtir

El llibre comença amb l’impressionant funeral de Durruti a Barcelona, el 21 de novembre de 1936, i s’acaba amb un capítol dedicat a la posteritat. El retrat que fa al llarg del llibre del dirigent anarcosindicalista és, potser, la primera semblança total del personatge, humana i política que es va publicar. La biografia d’Abel Paz és de molt més tard, dels anys vuitanta.

Entremig, passa tot: els antecedents i els orígens del moviment anarcosindicalista, la força creixent de la CNT-FAI, el pistolerisme i els atemptats anarquistes, el sollevament del 18 de juliol i la lluita per Barcelona, el front d’Aragó, la rereguarda, els fets de Maig del 1937, el front de Madrid, la mort per bala de Durruti a la Ciutat Universitària i totes les especulacions sobre l’autoria del tret, que mai no han estat del tot aclarides.

De la mateixa manera que el moviment anarcosindicalista era una suma de milions de veus i forces proletàries, Enzensberger va voler deixar el ritme i el nervi del seu relat en boca d’infinitat de persones que actuaven explicant-li els fets i els records d’allò que havia passat, com ho havien viscut, què havien sentit, què en pensaven, com actuaven, quin esperit els inspirava i com tot això prenia forma en el si del moviment. Sens dubte, el gran protagonista acaba essent Buenaventura Durruti, que juntament amb els germans Ascaso i Garcia Oliver van formar el grup Los Solidarios l’any 1923 per defensar-se i contraatacar els pistolers de la patronal. No van parar fins a aturar el feixisme i fer la revolució l’any 1937, amb més o menys encerts i fracassos.

Funeral de Buenaventura Durruti, a Barcelona, el 21 de novembre de 1936.

Van ser anys molt intensos d’atracaments, atemptats, segrests, reunions clandestines, robatoris i compres d’armes, enfrontaments a trets amb els pistolers, la Guàrdia Civil espanyola i la policia, detencions, presons, ací, a l’Amèrica Llatina i a França, extradicions, confinaments… Eren el motor d’acció del moviment llibertari espanyol, aleshores majoritari a tot l’estat. Lluitaven fins a la mort. I la mort els va trobar lluitant. Francisco Ascaso va morir el 20 de juliol de 1936, mentre mirava de parar els peus als militars sollevats a la caserna barcelonina de les Drassanes. Ho van aconseguir, però ja no ho va arribar a veure. Durruti va morir al front de Madrid el 20 de novembre de 1936.

Els anarquistes, apassionats i contradictoris, solen repetir sovint una màxima: “Per nosaltres, no hi ha ni herois ni màrtirs.” Una pretensió que en el cas de Durruti no es va poder complir ni en la vida, ni en la mort. Era un mite popular en vida, la prova n’és el seu funeral i l’impacte que va causar la seva mort als obrers, militants d’esquerres i les classes populars de Barcelona. El fervor de la gent que omplia silenciosament els carrers era gairebé religiós. També va ser un màrtir en la mort. Les causes no són clares. Així com passa en la vida dels sants, tant les seves obres com les causes del seu traspàs són sempre una nebulosa, on es barreja la veritat i la devoció.

Sobre la magnitud del personatge de Durruti, se’n va adonar molt encertadament l’escriptor i periodista soviètic Ilià Ehrenburg, corresponsal a la guerra del 1936-1939 i una de les desenes de veus autoritzades que serveixen per a construir El curt estiu de l’anarquia. “Cap escriptor no s’hauria atrevit a escriure la història de la seva vida; s’assemblava massa a una novel·la d’aventures.” Això era l’any 1931, quan es van conèixer. Hi va tractar unes quantes vegades en aquells anys. Es tenien una simpatia mútua, malgrat les diferències ideològiques.

Tot i això, en quatre ratlles, Ehrenburg va dir allò que creia que sabia de Durruti: “Aquest obrer metal·lúrgic ha lluitat per la revolució des que era molt jove. S’ha enfilat en barricades, ha atracat bancs, ha llançat bombes i ha segrestat jutges. L’han condemnat a mort tres vegades: a Espanya, a Xile i a l’Argentina. Ha passat per incomptables presons i l’han expulsat de vuit països.”

El dirigent anarcosindicalista, al Front d’Aragó.

“Solament el veritable subjecte de la història projecta ombres”

A banda d’aquestes línies, hi ha un conglomerat immens de rumors, acusacions, mentides i veritats. L’atemptat mortal a Eduardo Dato i al bisbe de Saragossa, el cardenal Soldevila, una ronda d’atracaments i proselitisme per l’Amèrica Llatina, la preparació de l’atemptat contra Alfons XIII, a París, el judici, el desterrament a Bèlgica, el 18 de juliol i, evidentment, la guerra i la revolució. Foren anys molt intensos d’acció i reacció, en què la veritat i la llegenda anaven de bracet de les ànsies de llibertat del poble.

Per això, Enzensberger definia aquest llibre com a novel·la col·lectiva. A mi em sembla una reflexió i un mètode molt interessants de remarcar. De fet, hi ha dues peces en una. El llibre i la idea de com construir-lo: “Solament el veritable subjecte de la història projecta ombres. I és un projecte en forma de ficció col·lectiva. Durruti es defineix a través de la lluita, que dóna forma a la seva aura social, la qual es comunica, al seu torn, amb totes les accions, les declaracions i les intervencions que va fer el personatge.” És molt atractiu de comprovar, tot llegint el llibre, que el mètode narratiu deriva del caràcter i l’activitat frenètica del personatge mateix.

Ara, les peces no acaben d’encaixar perfectament. Hi ha contradiccions, versions oposades, però, com que moltes coses són incomprovables, l’autor deixa que s’expressi la veu col·lectiva. Fins i tot la mentida conté un moment de veritat, diu. O potser la veritat es troba en les escletxes. De la mateixa manera que, molt sovint, la veritat d’una entrevista es palpa en els moments de silenci, de dubte o de reflexió. “L’espurneig col·lectiu prové del moviment dialèctic de la història. És l’expressió estètica dels seus antagonismes”, escriví Hans Magnus Enzensberger.

Grup internacional de la Columna Durruti.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 60€ l'any / 5€ el mes