Entre el 1933 i el 1941, els anys del creixement del nazisme, va haver-hi dos-cents corresponsals de premsa estrangers a Berlín. Un d’aquests periodistes es deia Edgar Mowrer i treballava per al Chicago News Daily.

Mowrer va ser dels pocs corresponsals que foren expulsats d’Alemanya. El setembre del 1933 el van obligar a abandonar el país per haver escrit un article molt crític amb allò que ell ja qualificava de “nou règim”. La immensa majoria dels seus col·legues no van reaccionar quan hi hagué aquesta expulsió. Tot i que treballaven seguint els patrons democràtics occidentals, van callar aquell dia i ja van continuar callant a partir d’aleshores. Durant anys. Com és que no van avisar els seus països sobre allò que passava? Com és que van continuar escrivint encara vuit anys més sense conscienciar el món de la monstruositat que es congriava? És una pregunta que, per l’excepcionalitat absoluta d’aquell moment i les conseqüències que tingué, fa anys que em faig i m’obsessiona. Però un dia vaig topar amb un llibre escrit per Daniel Schneidermann que em va servir per a entendre tot això molt millor. No solament els meus col·legues sinó, en general, tots aquells que tenen aversió a fer-se preguntes mentre creix la tempesta.

Schneidermann explica d’una manera molt convincent les raons d’aquell silenci. Algunes són molt pregones. Per exemple, l’anticomunisme visceral d’alguns periodistes o editors que veien en Hitler tan sols un fre a la temuda Unió Soviètica. O el fet que planava també en l’ambient, com per desgràcia torna a passar ara, una certa condescendència envers l’autoritarisme, que podia arribar a ser presentat com un remei preventiu, tolerable segons per a quins interessos polítics o econòmics.

Però en el seu relat es destaquen molt els moments en què es posen sobre la taula raons psicològiques o culturals, banals respecte de la informació que calia cobrir, però que en canvi van tenir un paper determinant per a justificar el silenci. A aquells periodistes, simplement, els agradava viure a Berlín, per exemple. Pels cabarets, pels jardins, per la cervesa, per mil raons. O eren, prou sovint, germanòfils, culturalment parlant. Gent que havia après durant anys la llengua alemanya, a qui agradava la cultura alemanya i que per això mateix se sentia feliç vivint-la cada dia. Schneidermann assenyala moltes raons d’aquest estil, simplíssimes i anodines, que, tanmateix, tingueren un gran paper a l’hora de fer que uns periodistes brillants esdevinguessen una colla d’inútils a l’hora de fer la seua feina. Fins i tot a l’hora, simplement, de veure la realitat que els envoltava.

Aquest article que llegiu avui el volia haver escrit ahir. Però les notícies del dia em van obligar a canviar de tema. Tanmateix, avui el recupere i per això vull emmarcar-lo en el context en què va ser pensat, que és l’assassinat de Samuel Luiz, a Galícia. L’assassinat d’aquest jove, en un incident que és percebut com a homòfob i, per entendre-ho, cal que mirem també algunes imatges que tots vam poder veure a les xarxes, en què grups de joves nacionalistes s’encaraven amb les manifestacions del dia de l’orgull gai brandant banderes espanyoles i dient que allò era “una guerra entre lgtbi i espanyols”. Brandant les mateixes banderes –i és una altra imatge que em va colpir fa dies– que van enarborar també els joves tancats en un hotel de Mallorca després d’haver-se contagiat de covid en una macrofesta, aquells irresponsables que, damunt, pretenien haver estat segrestats pel govern “catalanista” de Francina Armengol. Les banderes, en fi, que emmarcaven fa poques hores l’amenaça directa i brutal, pública i intolerable, contra l’editor d’El Jueves.

Hom hauria de preguntar-se, per això, com és que algú branda la bandera espanyola contra la bandera de l’arc de Sant Martí, quina contraposició més absurda i inconnexa és aquesta. O com és que s’enarbora la mateixa bandera contra la raó sanitària, contra el sentit comú. I què tenen en comú editar una revista satírica i el fet de parlar una llengua minoritzada o estimar a qui vulgues… Perquè és un fet que l’enemic de tot plegat sempre, sempre, sempre, fa servir els mateixos colors.

La resposta és ben simple: això que veiem és el nacionalisme espanyol que creix sobretot entre els joves, convertit en l’antídot violent i agressiu contra qualsevol forma de diferència i de pluralitat. Qualsevol. I descaradament violent, perquè beu de la font d’una cultura política, el nacionalisme espanyol, que ha estat, és i serà sempre profundament autoritari, supremacista, racista i masclista. No perquè sí ni perquè fos inevitable, sinó perquè aquesta és l’essència que va covar intensament el colonialisme al nord del Marroc –allà on es va conformar l’actual nacionalisme espanyol, després de la desfeta de Cuba.

La qüestió important, però, és que avui, igual que passava al Berlín del 1933, hi ha gent que troba en els seus plaers íntims i personals, en les seues simpaties més vagues i abstractes o simplement en la seua comoditat l’excusa perfecta per a no haver-se de mirar la realitat de cara. Aquesta realitat que tenim indubtablement al davant. I això explica que una part de la societat, fins i tot independentista, fins i tot d’esquerres, fins i tot anticapitalista, preferesca no entrar a fons en tot això que passa, en les raons d’aquest augment accelerat de la violència política. Per no haver de denunciar sense contemplacions i en bloc un moviment polític, l’espanyolisme, que és a l’arrel del problema i que podeu comptar que en causarà molts més, de problemes, els mesos i els anys vinents.

Paguem així allò que des d’una òptica sòlidament anticolonialista, l’acadèmic ugandès Mahmood Mamdani fa anys que explica bé: que als judicis de Nuremberg es va imposar un esquema profundament perniciós per a definir com cal lluitar contra un nacionalisme i un estat d’arrel i pràctica violentes. Perquè en aquell judici en compte de reconèixer que l’Holocaust era un projecte polític nacional, es va optar per tractar aquell horror màxim com una acumulació de crims de guerra fets per persones individuals. I fou així com s’establí un precedent perillós que encara avui arrosseguem. Només en el cas de la guerra de Iugoslàvia i en algun altre de semblant ha semblat que es posava en dubte el paradigma de Nuremberg i es volia anar a fons. Però ara i ací aquest, estimats lectors, és el gran perill a què ens encarem, una altra volta. Que ningú no s’enganye: no són coses d’individus aïllats, aquestes. Hi ha un projecte polític real i creixent, nacional i nacionalista, al darrere d’aquestes banderetes brandades violentament contra tanta gent diferent. I per això, precisament per això, combatre’l com a tal moviment, en la seua totalitat, completament i prescindint de si els d’aquest partit o aquella idea són millors o pitjors que aquells altres, més o menys suaus, és l’única manera d’evitar, ara que la batalla ha començat i ja és viva al carrer, la repetició de la història.

PS. Ja ho sé, que els manipuladors de sempre diran que és una barbaritat comparar l’ascens del nazisme amb el futur d’Espanya. No ho faig, però què m’importa a mi què puguen dir aquesta gent? No és per a ells que escric jo, ni vull que ningú puga retraure’m un dia que em vaig comportar com ho van fer a Berlín aquells col·legues d’Edgar Mowrer.

Combined-Shape Created with Sketch.

Ajuda VilaWeb
Ajuda la premsa lliure

VilaWeb sempre parla clar, i això molesta. Ho fem perquè sempre ho hem fet, d'ençà del 1995, però també gràcies al fet que la nostra feina com a periodistes és protegida pels més de 20.000 lectors que han decidit d'ajudar-nos voluntàriament.

Gràcies a ells podem oferir els nostres continguts en obert per a tothom. Ens ajudes tu també a ser més forts i arribar a més gent?
En aquesta pàgina trobaràs tots els avantatges d'ésser subscriptor de VilaWeb, a què tindràs accés a partir d'avui.